Ni els llibres

-Moltes mercès, senyor.
-No. No tinc per costum donar almoina als pobres com vostè. No em mereixo les gràcies. El que passa és que avui estic de mal humor.
-I doncs. Què li passa?
-Que sóc ric i em vull desfer de les meves riqueses, però no sé per on començar. Tinc de tot i em vull desfer de tot. No vull comprar res. Simplement vull el mínim: sostre i alimentació.
-És devot?
-No. Mai ho he sigut. Em fa fàstic aquesta ciutat. I crec que és perque només n'he vist el cantó "noble", o sigui, el fals. Vull saber què és la foscor. Vull descobrir què hi ha en el no-res.
-Doncs això. No res.
-I pensan-t'ho bé... per què no em demaneu tot el que tinc? Vostè que sembla haver estat sempre sumit en la misèria...
-No, no. Jo provinc d'una família molt rica. Si vull, hi puc tornar.
-I què hi feu, aquí, al carrer?
-Odi, senyor. però no odi als luxes, sinó a totes les persones. A tota la humanitat. Jo només vull llegir llibres... llegeixo llibres que em dóna la bona senyora Carme, que té una botiga d'objectes usats.
-I sou feliç, així?
-Feliç? No. La felicitat no existeix. El món no és una cabanya al costat d'un llac. El món és un laberint d'armes mortíferes. Si no reuneixo els suficients diners, a la meva pensió la gent em coneix i m'ofereixen menjar.
-I això dels llibres...
-És la curiositat.
-És realment impressionant, el que m'acabeu d'explicar.
-Però vós no ho heu de fer pas, això. Jo tinc els meus déus, les meves creences. Si quedeu desamparat i no trobeu auxili, us engolirà un torment insuportable.
-Però llavors només em queda suïcidar-me... i la veritat és que em fa un munt de por...
-No, no! Feu qualsevol cosa! Aneu a viure a la muntanya! O a un altre país! Vós no guardeu rencor a les persones, sinó als luxes! Desfeu-vos dels luxes i elegiu un tipus d'oci o treball que us agradi!
-Estic massa desesperat... vull abandonar el món... . No em veig preparat per a prendre una decisió ara mateix, però moltes gràcies pels seus consells.
-De res, home, de res.
I aquesta era l'angoixa existencial del senyor Martí Hernando, caminant per Barcelona cultivant la infelicitat. No volia cap psicòleg. Però allò dels llibres... potser sí: ell tenia per costum passar-se hores amb els canals de la televisió digital. Però per on podia començar? Un amic seu, una vegada li havia recomanat un llibre d'en Paulo Coelho: "Verònica decideix morir". Havia sentit a parlar que parlava del suïcidi i d'altres problemes existencials. Se'l va llegir, encara que li va costar, perque feia molt de temps que no llegia, però no va trobar la sortida que buscava. En Martí va pensar que el seu cas era diferent del vagabund amb qui havia parlat. Va obrir els fogons i va tancar portes i finestres. A l'endemà ja era mort.