Newton i el mercuri

Quina gran escola de la paradoxa que és, la vida. Llegeixo a A Short Story of Nearly Everything, el nou i molt recomanable llibre de l'imperdible Bill Bryson, que el genial Isaac Newton, pare de la ciència moderna, era a més un gran estudiós de l'alquímia, molt aficionat a moviments pseudoreligiosos de dubtosa reputació (curiosament - o no -, aquest mateix fet surt reflectit al best-seller mundial El Codi Da Vinci, això sí, un cop remasteritzat i reglamouritzat per una eficient ploma nord-americana).

En altres paraules: darrera l'home símbol de la cerca de respostes racionals als fenòmens de la natura, darrera la precocitat científica que exhibeix aquest singular personatge en ple segle XVII, hi trobem un seguidor de sectes herètiques completament obsessionat pel mite de la conversió de metalls ordinaris en or, això darrer provat per l'alta densitat de mercuri que es va detectar en un floc de cabells seus analitzat els anys 70 en una solvent i reputada universitat.

A més d'un li agradaria oblidar aquesta cara fosca del gran mestre, però en la meva modesta opinió es tracta d'una prova necessària de la indubtable, tot i que potser a cops oblidada, humanitat del personatge. La seva creuada personal en pro de la riquesa fàcil i la salvació eterna ¿no és sinó evidència d'un petit i miserable cor humà, no tan diferent del dels seus menys il·lustres congèneres? En definitiva, es tracta d'una d'aquelles petites flaqueses que ens concilien amb els grans genis de la història. I una prova més que la realitat, pel que fa a paradoxes, també supera la ficció.