Never Carpe Diem Never (o Petons al (b)vuit)

Un atac de ciàtica l'impedí el viatge iniciàtic frontal i rotund contra l'estat inanimat en què vivia, que ocasionava massa temps inert per a no res.

La Silda la va anar a veure. Duia un bonic tatuatge -el primer de molts més que vindrien, a mesura que pogués costejar-los- a la part alta de l'esquena: Carpe Diem.

-Significa 'aprofita el dia'. Hem de fer-ho, no estar així.

Li contà que, a més, per tota la casa havia distribuït paperets-missatge-positius per tal de motivar-se, recomanació psicològica.

-Al mirall del lavabo, el de 'somriu, el dia està fet per a tu'; a la nevera, a fora, sostingut per un imant, 'Agraeix la teva existència, ets llum', i a dins, enganxat a l'ampolla de suc de pera natural, 'estima't i estima';...

Eren al terrat. L'astre rei encara no s'acomiadava, un pèl xafarder. Els ocells xisclaven abans de recloure's. La Solda s'escoltà la Silda d'aquella manera, ulls desatents sota les ulleres de sol, el cervell escàpol en analitzar la informació de l'amiga com 'quina tonteria, això a mi no em seria efectiu'. La Silda havia perdut l'oportunitat del viatge iniciàtic...i ni sabia exactament què coi era.

-Agafar diners, fer maletes i un any sabàtic i butifarra a tot ara mateix.

-No ben bé...

-És una fugida?

-Més aviat una purificació, un canvi. Amb quelcom que guia...

Qui hagués fet un viatge iniciàtic en un any sabàtic hauria aclarit i matisat, en Quim. Ell ho havia dut a terme. S'havia fos en el cor d'un altre continent amb no acabava de saber-se ben bé què de comerç rejust tema cafès o psicoactius amables. S'havia ajuntat amb una daltònica maratònica que el veia, més que ningú, del color equivocat i que era el correcte. I a elles...les havia ben plantades. Les dues ho havien patit i no estava paït. La Silda, la dona; la Solda, l'amant. Quan, arran de la notícia, van saber que el compartien, es van estimar més, tot i que no eren d'estimar massa massa ni de quedar, xerrar, abraçar-se...va ser, únicament aquell temps en què una, a causa del disgust, li havia vingut i se li havia cronificat una artritis artrística que la feia voler embellir el seu entorn, més del que podia, i permetre-s'ho no podia. Una pèrdua d'energia la desinflà, la medicació la sobreinflà. Llavors...els paperets d'autoestima, la recepta obligada. Els decorà i perfumà artrísticament. El colofó: el Carpe Diem gravat a l'alçada de les cervicals, perquè havia trobat un 'vale' per a fer-se'l per terra del bàter d'un supermercat que captava clients amb regals diferents i bé que li va anar. Per quedar com una senyora, els comprà un pack de salvaslips marca blanca.

La Solda era una pocasolda. Que el que considerava 'l'amor de la seva vida' hagués volat li esborrà les coloraines de l'existència. La ciàtica aparegué, massa nervi, quan una asiàtica bonica i fina li passà pel davant remenant un culet bufó i menut i se la mirà de reüll amb un somriure que contava: "Em vaig follar en Quim". Irada, va córrer a la botiga d'hortalisses que regentava amb un nipó i els les va trepitjar totes totes totes. Va amenaçar la dona oriental: "Tinc amistats influents a l'ajuntament, pobra de tu que hi tornis". I volia dir, sobretot, a mirar-la d'aquella manera. Prohibit tenir intimitat amb el que ja no hi era. El marit xinès no entenia res i només feia que cridar, emprenyat per l'acte vandàlic. Però no podia posar cap denúncia perquè no estaven declarats ni aclarits en res...i algú feia ulls grossos, algú de cabells rossos que passava amb els gossos i era un policeman. No pateixis, no, Solda, va contestar amb mots mal pronuniats la fèmina resultona, que en Quim no tornarà.

-Vuit petons. Un...aquí. Un...aquí. Un...aquí. Un altre...aquí.

I fins a vuit. Vuit en vuit punts gens punt i a part en els encontres.

-Al buit, ara, els meus vuit petons són!-havia plorat, enrabiada, desesperada, embogida. En no ser una persona d'aventurar-se a canvis que incloguessin desplaçaments geogràfics (ni anímics, s'ho estava demostrant)...aquella frustració del viatge iniciàtic per fer com ell, o per seguir-lo, tan difícil...la sotmeté del tot.

-Tens aquest mal per l'efecte de la merda que no has tret!

El comentari de la Silda la va enfurir...però s'aguantà. L'amiga, inusualment, es quedà a dormir.

Quan tornà a ser a casa, la Solda es dutxà. Li feia doloret la zona del tattoo. Tal volta una picada de mosquit.

No. D'aranya, pèrfida. La Silda, mentre ella era al regne de Morfeu, havia llogat un tatuador que, amb delicadesa extrema, li havia afegit, exquisidament, a cap i cua de les paraules originals, el mateix adverbi de temps en anglès:

"Never Carpe Diem Never"

D'aquella manera s'ensorrà en una depressió. Bé havia d'equilibrar-se amb la ciàtica, havia cregut pertinent la Silda.