Nens!

He de dir que el teu relat enganxa molt, sobretot al principi, i que la veritat no tinc molt per comentar (ho sento!).

Primer et diré que els dos primers paràgrafs els he trobat molt i molt bons, i els he gaudit d'allò més. Esta molt bé, i això que és prou difícil fer-ho, aquesta mena de diàleg interior i de descripció totalment subjectiva de la realitat (de fet, només es poden fer descripcions subjectives, les altres són un engany!).

Després, pel meu gust, el relat baixa una mica de ritme i ja no enganxa tant. Hi ha petits detalls que fan perdre per mi aquest atenció. Per exemple, el tercer paràgraf, tot i que es prou bo això de la repetició que fas per simular la "hipnosi" que li produeix els llumets, potser ho fas amb una frase massa llarga. Tampoc s'entén això del "descodificador" (potser seria millor el "desllorigador"??).

El següent paràgraf es potser un pèl massa humorístic (això del sesalvi no m'acaba d'agradar).

No m'agrada això de la papereria oberta vint-i-quatre hores. Potser no calia (pot ser de dia, i les papereries obren normalment). Potser es diumenge, però llavors millor dir-ho. A més ho liquides amb una frase que no em convenç: "haver-me d'autocondemnar a l'ostracisme i fer-me a la mar."

Els següent paràgraf em sembla prou divertits. Per exemple, quan dius "Miro" això, "Miro" allò, està molt bé. No m'agrada en canvi abans quan dius "l'única resposta és la ignorància més absoluta" (la ignorància no és una resposta!).

Els altres paràgrafs estan bé, tot i que ja fan una mica la pinta que vas tancant el relat que i ja no tens tantes idees. Potser caldria embolicar una mica més la troca, no sé pas com explicar-ho, donar més la volta a alguna de les coses que han anat sortint.

EL final, pel meu gust, baixa de ritme i és un pèl massa exagerat. No em crec que la protagonista no vegi que la seva germana ha utilitzat tots (tots?) els fulls per a fer llufes fins aleshores, sona massa irreal. Potser també hi ha el fet que jo no m'hi sento identificat com fins aleshores ja que no tinc nens a casa. Clar, lliga amb el títol, però d'altra banda el títol no crida tant l'atenció i no concorda gaire amb el tema del relat (els nens són una cosa secundària en el relat, només surten al final i una mica d'esquitllentes).

Un detall és que escrius em on hauria de ser amb en un lloc en el segon paràgraf.

En resum: m'ha agradat molt com escrius, hi ha moltes idees bones pel mig, però potser hauries hagut d'anar molt més enllà, fer el relat encara més exagerat al final, i jo, personalment, trauria els nens d'ell (poden sortir però secundàriament).

Hola, Emma guapa. Aquí em tens disposat a comentar-te aquest relat. Ets l'última que em quedava. Ja saps que allò que és bo sempre es deixa pel final.
Comencem pel començament: El títol és una mica enganyós, si més no despista una mica. No saps si tobaràs una narració infantil o una experiència personal d'una mare orgullosa de la seva canalla. El que vull dir és que el títol ens ha de dir alguna cosa però no ens ho ha d'acabar de dir tot. Ha de suggerir, ha d'atreure, ha d'encuriosir. El títol és la porta d'entrada i requereix una bona reflexió i una bona tria.
L'arrancada és ràpida. Et situa en la història amb diligència. Et trobes en una narració en primera persona, cosa que fa que la persona que et llegeix s'identifiqui més ràpidament amb tu (si ha passat per la mateixa situació). Fas servir un doble sentit que provoca un somriure (el plasma). Trobes la complicitat del lector (som tants els analfabets tecnològics).
El desenvolupament de la història és molt fluid. Com que suposo que és una experiència personal (i si no tant i fa) se't nota que escrius amb rapidesa. Ja tens el guió fet. Només has d'enrotllar-te i t'enrotlles bé, molt bé. L'ús dels dobles sentits (internet que es penja, perdre la línia) li dona un aire còmic i provoca un somriure de complicitat. Genial l'escena en la que es busca el manual d'instruccions, els comentaris esplèndids (prémer A, polsar la palanca G, retirar Y. Els manuals d'instrucions, un subgenere de la literatura fantàstica). Arribes fins al final amb el lector enganxat a la pantalla .
El final és molt bo. Introdueix l'efecte Auster (Paul Auster) de l'atzar en el text en forma d'una germaneta de vuit anys que s'ha dedicat a retallar l'únic paper que quedava en la impressora. Després de la lluita implacable amb la impressora amb el descuit imperdonable de l'endoll ens sorprens amb la irrupció d'un element inesperat. Aquests són els finals que m'agraden: Sorprenents, inesperats, els que provoquen un gir inesperat en la narració, un gir "copernicà", he,he i et deixen amb la boca oberta. Fantàstic.
L'estil és directe, sutil, irònic, sarcàstic, àcid, corrosiu.
La impressió general és la d'un molt bon relat. D'aquells que es llegeixen i es recorden. L'únic que hi canviaria és el títol per adeqüar-lo a l'estill del text: Àgil i divertit.
Un petonàs ben fort.

Em sap greu reconèixer-ho, però és el primer relat teu que llegeixo, i abans que res volia felicitar-te per la capacitat que tens per generar inciatives noves en aquesta pàgina i tirar-les endavant, que sempre és més complicat que tenir la idea i prou. Vaig estar content de veure't, encara que fugaçment el dia de la presentació del llibre v2.0, més que res per comprovar que existies i que no eres un producte de la imaginació dels editors de la web!

Deixant de banda tot això, que és important, però no té res a veure amb el relat, em sembla que aquest serà el relat més comentat de la història, no per número de comentaris però sí per extensió! Només cal veure el de la Llibre. (ella és un taller literari tota sola!). O sigui que ho faré el millor que podré, però no crec pas que estigui a l'altura del que se t'ha comentat fins ara (em queda el consol que ja no deu quedar gran cosa més a afegir)

Anem per parts:El títol: despista, fins al final no hi veus la relació amb la història, però al text crec que pesa més el conflicte amb l'ordinador i en canvi, pel títol i el darrer paràgraf (i la introducció) sembla que donguis més pes a la germana (pobra). Em sembla com si estigués una mica ficat amb calçador.

La idea: és simpàtica. Com a història no és res de l'altre món. Però, aquí està el mèrit literari, a partir d'una anècdota, tu aconsegueixes, vestint-la amb humor, crear una història francament divertida.

Pel que fa a la trama, l'inici l'he trobat una mica confús, suposo que m'ha costat una mica entrar en el joc i identificar el ratolí i els seus jos. No sé si és problema del lector, que no és massa espavilat, reconeguem-ho, o que el text ens demana que ens mirem les coses amb un pèl de surrealisme i d'entrada agafa per sorpresa. Això sí, quan me l'he llegit per segona vegada l'he trobat molt ben lligada.
A partir del segon paràgraf, ja m'ha sigut més fàcil connectar amb la història. El ritme de la narració és ràpid i les escenes se succeixen dibuixant un somriure als llavis del lector. T'he de dir que el sentit de l'humor se m'ha fet molt proper, suposo que per això m'ha entrat encara millor la història. El paràgraf en què la protagonista es queda hipnotitzada per les pampallugues de la impresora, per exemple, m'ha semblat boníssim. Cap al final, amb tot, m'ha semblat que l'acumulació de contingències informàtiques era una mica excessiva i que es repetien situacions... potser només és una impressió meva, però m'ha donat aquesta sensació, com si ho haguessis allargat una mica massa.
Pel que fa a l'estil, m'agrada molt com l'has escrit. El text té una gran riquesa d'adjectius, però a més estan molt ben posats,buscant combinacions impossibles i creant una atmosfera surrealista. M'agrada aquest recurs i trobo que l'utilitzes amb molt encert. Els papers implacablement blancs, l'ordenador hipòcrita o la pantalla depressiva, trobo que estan molt ben trobats. Només et diria que, en alguns casos, al treure els conceptes de lloc, potser que quedin descol.locats (com l'ostracisme, que no sé si realment està al lloc que li pertoca). Alguns errors, poquets ("l'animal em sang de serp" ara mateix és l'únic que em ve al cap), perquè es nota que escrius força bé.

Com a valoració global, et diria que m'ha deixat amb ganes de llegir més coses teves, que suposo que com a comentari ja és prou positiu. M'ha agradat el teu sentit de l'humor i la creativitat que apliques a un concepte tan quotidià com que l'ordinador ens deixi penjats.

Hola, EmmaT!
Començaré per la impressió inicial: un relat humorístic, divertit! Comença amb un ritme ràpid i sembla de lectura fàcil, àgil... fins que les coses comencen a no resultar tant planeres com es pensava.

Títol: quan ja es porta una estoneta de lectura, o quan es troba amb la frase "quan atrapi la meva germana i els seus vuit anyets de trapelleries innocents" es quan es pensa: i els nens de dalt, on són? Però com que la trama atrapa tant i tant, no es pot deixar per aturar-se a pensar... Cobra sentit, evidentment, al final, de tal manera que aquest primer mot serveix també de botó que tanca la reflexió de la protagonista.

Text:
Evidentment, resulta divertit llegir-ho. Els tocs d'una gràcia assequible a la primera lectura estan ben col·locats; si en algun moment la lectora es pot aturar i fer una segona lectura d'alguna frase de les que criden l'atenció, els mèrits humorístics, irònics, augmenten, ja que els recursos d'aquest tipus estan ben treballats i oportunament repartits entre paràgrafs.
A més de l'alegria que transmet la lectura, un altre sentiment es desprèn entre línies: la exasperació, el neguit in crescendo davant la màquina i la tecnologia que no permet l'avenç, que ens llastra, que ens atura, que ens porta a situacions que resultarien ridícules cas de fer-se públiques. Aquest resulta un lloc tan comú a tots els que ens enfrontem amb aquests aparells, que l'aventura relatada resulta familiar, desperta la complicitat i la camaraderia de qui llegeix, que de ben segur en algun moment s'ha trobat en un pas semblant al que narres.
La protagonista resulta molt humana, propera, reconeguda sense saber gaire cosa d'ella. La primera persona també ajuda en aquest sentit, és clar. Però és que aquesta noia se sap fer simpàtica... excita les ganes d'ajudar-la, d'intentar suggerir-li alguna cosa... tot i que tots sabem que quan la màquina ha decidit no funcionar, no funciona i ja està, facis el que facis.

En quant a la forma, t'assenyalo un parell de cosetes per dir quelcom, però la veritat és que el ritme i el ganxo de la història absorbeix de tal manera que, si hi ha alguna altra cosa, ni es veu:
insultantment= insolentment
l'animal em sang de = l'animal amb sang de
En canvi, els recursos expressius, les metàfores, les al·lusions a llocs comuns, etc., els treballes molt i molt bé! M'ha fet riure la referència als jerseis, per exemple. I la simfonia que entones, i els problemes per desxifrar el manual d'instruccions i... i... i...
Tot i desplegar aquests recursos, les frases resulten clares i queden molt ben lligades. No deixen escapar la trama per cap forat i la exposen sense taques ni ombres, fet pel qual resulten més evidents tots els seus encerts.
El ritme també és constant: a penes si cau en algun instant, just per respirar i tornar-hi.

A nivell de coherència, potser el detall de què la germaneta s'hagi cruspit un paquet sencer de folis resulta una mica... exagerat? Ja se sap que la canalla és capaç de qualsevol gesta en el moment més inoportú, però normalment els paquets de folis per impressora ( no recanvis per llibretes ) són gruixuts!

M'alegra que el taller m'hagi ofert la descoberta d'aquest relat teu, ja que la seva lectura ha estat un plaer.
Confio que aquest Nou Any tot just començat ens permeti noves coincidències: Feliç 2007, EmmaThessa!!
Unaquimera

Com a informatic que sóc m'ha encantat el teu relat!!!!

Se delque parles, quan una cosa no va, les altres tampoc, pero curiosament quan arregles allo que de bon principi no funcionava, et cau un altre error....


Moltes gracie sper aquestrelat, m'ha alegrat el dia!!!

Hola Emma,
primer dir-te que m'he adonat que ja tens dos comentaris meus (sense incloure aquest) en el teu relat). Segon demanar-te benevolença doncs és el primer comentari del taller que faig, de manera que, com em deia a mi en copernic si tens qualsevol cosa a dir pots usar el fòrum. Tercer, com ja saps però ho recalco, els comentaris són opinions personals del tot, tenir-me massa en compte pot ser perjudicial per la salut, massa poc també (suposo)

Ara sí, el comentari.

A grans línies, trobo el relat divertit i ben portat, em resulta simpàtic i crec que tens tocs d'humor molt bons.
Tocs d'humor que et destaco per positiu: "simfonia de Sesalvi (qui pugi)" / "Miro al terra, necessito un parell de sabates noves" (aquest trenca l'esquema i està ben trobat) / "Amb tant bon sentit de l'humor ha perdut la línia, no sap la sort que té, a mi l'estrés que em causa m'ajuda a mantenir-la", etc. Fas servir jocs de paraules com aquest últim que donen un toc amè i espontani al relat, també amb el que comences: "La mateixa que plasma qualsevol cosa menys el que jo vull que plasmi", molt bo. En canvi, he trobat una mica desafortunat (o sigui, no m'ha fet gràcia) el següent: "Vaig a buscar el diccionari per descodificar el descodificador que bon descodificador serà", no sé, no em fa el pes.

EL teu relat no té estructura típica, ni inici, ni nus ni desenllaç. El presentes ja directament i tot gira al voltant del mateix, és a dir, no és una història entesa com a successió de fets amb un plantejament, sinó que tot el relat és el plantejament. Això, si es fa bé, pot ser una genialitat, si es fa malament és un desastre i a mitges demana que es retoqui. Per exemple, per mi la carència d'estructura a l'inici em perd una mica, comences a massa ritme i el segon paràgraf em sembla massa complicat, m'ha costat fer-me la imatge del tema del ratolí i el seu jo virtual, no hi estaria de més una mica més d'explicació, algun comentari que no doni per fet que tots ho interpretem com tu, doncs un lector no sap què va a llegir quan s'hi posa i ajudaria donar detalls sense tanta metàfora.
Aquesta mateixa carència d'estructura fa que el relat resulti relativament pla, no hi ha alts i baixos, no hi ha res inesperat ni un "crescendo", és massa lineal.
Hi he trobat també un petit error: m'ha semblat entendre que al començament la impressora fa tot de pampallugues i desrpés resulta que està desendollada? O és la germana petita que ho ha desendollat mentres anaves a comprar el paper? Jo no ho sé, de manera que només puc intuir-ho i tinc poques pistes. També em passa amb el paper, primer dius que en poses un bon feix (després d'anar-lo a comprar) i de sobte no en queda. O la germana va molt ràpida fent llufes o qui té la pantalla davant no veu a la germana agafar els papers?

Ja sé que és un relat humorístic, però potser donar una mica més de menjar mastegat al lector faria que s'hi situés millor.

M'encanta com fas servir algunes metàfores ("em torno a carregar la web a l'esquena") i un cop m'he acostumat (o tornat a acostumar ja que l'havia llegit fa temps) a com jugues amb les paraules, totes les maneres que t'empesques per fer veure la desesperació de la noia per fer funcionar el trasto em semblen molt bones. Per exemple com transformes el que diu el llibre de instruccions o els avisos de la pantalla ("de res", picar l'ullet, etc.) La personalització de la impresora la trobo, en general, gairebé perfecta pel tipus de relat que planteges.

Un altre aspecte molt positu és el ralentí que s'experimenta quan la noia espera que tot funcioni i que acaba les dues vegades que el fas servir amb un "M'ofego", que deixa veure la persona absolutament expectant, temerosa de perdre el temps i tota la feina feta fins ara, gairebé resant en silenci (la gent resa independentment de creure en deu o no, sobretot quan espera coses bones).

Resumint finalment: relat divertit i ben trobat, amb alguna carència d'estructura per mi important, sense faltes, sense frases mal construides. Aconsegueixes que el somriure general sigui una riallada en alguns moments. Per mi faltaria detallar més alguna cosa o donar més pistes, per poder estar al lector al nivell de coneixement necessari per llegir-lo més plàcidament. Ah, i ens deixes amb les ganes de saber si algun dia imprimirà res o si li fum un clatellot a la germana!

Espero que el comentari serveixi per retocar el text (si creus que li cal), per animar-te a escriure més i, malgrat que sembla que tingui més coses dolentes que bones (el comentari), que el vegis com una opinió per ajudar a fer-lo més rodó encara.

Fins la propera!

Biel.

Nena, deixa estar la lluna i treu el teclat del wàter.

Especialment bo el principi, amb el ratolí.

salutacions

Ben escrit, amè i original.
Retrates amb humor una situació, un món, que ens està engolint poc a poc i iremissiblement. Això de la informàtica... només cal veure què passa quan se'n va el corrent una estona... tohmo es queda de braços plegats, desesperat, sense res a fer, la majoria no saben que és un llapis, un esborrany, une notes, un agenda... Un món virtual, tens raó, que hem de intentar que no ens ofegui del tot.
M'hi he vist, en el teu relat, jo sóc un complet negat per a la informàtica. Però això.... tu ja ho saps prou bé, no? hehe

EmmaThessaM, felicitats, m'has posat de bon humor.

foster

He fet de nou provatures i t'he fet un altre comentari amb colorins (hehe). A veure si el puc copiar i enganxar bé.

Text comentat

Està distret. El seu jo corpori està còmodament estirat sobre l'escriptori, davant per davant de l'ordinador que em va costar un ull de la cara i mig ronyó. El seu tu virtual es dedica a fer-me l'ullet a través de la pantalla de plasma (la mateixa que plasma qualsevol cosa menys el què jo vull que plasmi (començo a entreveure que aquest joc de paraules continu i la ironia forma part del teu estil literari) ). Està distret; el ratolí esquizofrènic està insultantment distret.

Una altra vegada em trobo davant un inici de relat que atrapa al lector. Tens un do? És aviat per dir-ho. Tot just és el tercer relat que et comento. Però és que en aquest, has obert uns paràmetres amb breus pinzellades. Sabem que parles d'algú: aquest jo corpori i tu virtual. Sabem que estàs davant un ordinador: pel tema pantalla de plasma. I sabem que hi ha algun conflicte amb el ratolí: ratolí esquizofrènic. Perfecte: ja ens has situat l'escenari i, potser, els protagonistes.

Avanço una mà amb cautela, lentament, com aquell qui no vol la cosa. Els meus dits estan a deu centímetres, a set, a cinc; a dos. El cor em fa un salt a la gola quan de sobte l'animal em sang de serp s'adona de la meva presència i s'aparta uns centímetres: els suficients per fugir de la meva mà amenaçadora; els necessaris per cavar ell mateix la seva tomba i deixar el seu tu virtual atrapat entre dues icones de colors llampants i la barra de navegació. Meu. La meva mà es mou amb celeritat i l'atrapa abans que el petit corcó pugui posar en pràctica qualsevol estratègia de distracció. El seu tu virtual és arrossegat sense contemplacions per la pantalla i obligat a aixafar la tecla d'acceptació. Un tímid clic és la seva única al·legació de disconformitat quan li aixafo el cap.

Val. A banda de l'acció que dibuixes en aquest paràgraf, ens aclareixes el tema del jo corpori -el ratolí pròpiament dit-i del tu virtual -el curso que marca la presència del ratolí a la pantalla--. Per cert: unes definicions molt ben trobades. M'han agradat.

Per fi! La meva mà abandona el ratolí a la seva sort. La meva atenció se centra en la impressora. Els meus dits es creuen en un desig silenciós. El meu cor deixa de bategar. Els meus pulmons deixen d'agafar aire i... I m'ofego. M'ofego quan la impressora comença a fer pampallugues de tots colors i es nega a cruspir-se el paper: dos llums grocs seguits de tres llampecs alarmantment vermells i un pampallugueig intermitentment blau d'un parell de segons, dos llums grocs seguits de tres llampecs alarmantment vermells i un pampallugueig intermitentment blau d'un parell de segons, dos llums grocs seguits de tres llampecs alarmantment vermells i un pampallugueig in... Sacsejo el cap per deshipnotitzar-me: necessito el descodificador.

Ok. Hem abandonat el ratolí. Has tancat amb rotunditat aquest tema encetat. No el deixes penjat (hi insisteixo per allò que et deia, en un anterior comentari, sobre la necessitat de tancar les finestres que vas obrint al llarg de la narració). En aquest cas ho fas quan el relat tot just està iniciat (ens movem encara dins de la primera pàgina d'aquest text), però tampoc no cal que sigui així, és clar. De vegades convé mantenir aquestes finestres obertes per capturar la lectora, perquè esperi i esperi... però el que no podem fer, com a escriptores, és no resoldre els conflictes que havíem plantejat.
I, per altra banda, ara iniciem un nou tema. Un nou problema: el mal funcionament de la impressora.
La repetició de la frase que indica les llums que s'encenen i s'apaguen ajuden a situar, amb més credibilitat, la lectora (potser perquè també s'hi ha trobat i ha fet la mateixa cara de tòtila que li pressuposo a la protagonista de la narració).

Unes quantes hores i el contingut de tres calaixos escampats pel terra més tard, (bona imatge) alço el manual d'instruccions talment com si fos el preuat trofeu d'un port de muntanya del Tour de França. Missatge: falta tinta. Premo el botó A, estiro la palanca B i retiro el pestell C; extrec el cartutx antic i, mentre converteixo el meu jersei blanc en una disfressa de vaca, el substitueixo per un altre que la botiga em va vendre fa tres dies a preu de nou; tanco la comporta G, premo A, estiro C (o era empènyer), regiro F, mantinc pitjat Ç i em perdo en la Y per acabar tocant la novena simfonia de Sesalvi (se salvi qui pugui).

La impressora fa un soroll inquietant i es menja un paper que no tarda a vomitar-me ple de lletres indesxifrables que ni els xinesos no entendrien. Groc-groc-groc-blaaaaau-vermell-lila-blanc-fucsia. Traducció: falta paper. La molt tarambana fa malbé l'últim paper amb condicions que em quedava i es queda tan panxa! Abandono l'àmbit de la impressora, de les noves tecnologies, de l'habitació, de la casa, del meu carrer, del meu barri,... Una papereria oberta vint-i-quatre hores m'evita haver-me d'autocondemnar a l'ostracisme i fer-me a la mar.

Poso els papers implacablement blancs a la safata de la impressora, i mentre interpreta la vuitena simfonia, es dedica a convertir-me en escombraries de coloraines els tres primers abans de quedar-se muda. Premo el botó H; no respon. Estiro la palanca NY; no hi ha senyals de vida. Provo la novena simfonia de Sesalvi; la de la patacada; la dels insults i l'amenaça: l'única resposta és la ignorància més absoluta. Miro el sostre: cap solució. Miro per la finestra: cap solució. Miro el terra: necessito comprar-me un parell de sabates noves. Miro les instruccions: cap solució. "Dirigeixi els globus oculars a la presa de corrent per comprovar que no s'ha tallat el contacte amb la presa de corrent": eh? Vaig a buscar el diccionari per descodificar el descodificador que bon descodificador serà: "comprova que la impressora està endollada beneit (beneita: per ser políticament correctes)". Realment es pensa que sóc tan estúpida com per...? Els meus ulls es queden clavats en l'endoll a on no hi ha res endollat.

Arribes a posar nerviosa a qui et llegeix. Està narrat amb precisió. Vull dir que és així mateix, com passa. I per això ens resulta ben senzill d'imaginar-nos l'escena.

Ehem. Endollo la impressora misteriosament desendollada seguint un patró de conducta que em recorda certa mà humana que em sentirà (quan atrapi la meva germana i els seus vuit anyets de trapelleries innocents...). La impressora fa soroll. Es menja un paper. Es mira el paper de dalt a baix. Em torna el paper, blanc. Comença a picar-me l'ullet amb insistència espartana de color verd. Traducció: "No tinc feina". Com que no té feina? Per què es pensa que l'estic esperant?

La meva mirada es clava en la taula de l'escriptori on resta immòbil el cadàver d'un ordinador que, amb l'ajuda inestimable del teclat per escriure les seves últimes voluntats, ha aprofitat per fer-se l'harakiri. Al seu costat, suspès a dos pams del terra, gronxa l'internet que ha aprofitat l'avinentesa per tornar-se a penjar tot i les queixes de la línia telefònica que ja està farta de fer de corda. Una plantofada és suficient perquè deixin de fer comèdia.

Sí: sovint la solució de la plantofada funciona. És increïble, no? Tanta tecnologia, per acabar amb una plantofada!

L'ordinador es torna a posar en marxa mentre remuga entre dents que jo sóc una estúpida i que amb tant poc sentit de l'humor ha tornat a perdre la línia; no sap la sort que té, a mi l'estrès que em causa m'ajuda a mantenir-la. "De res". Com si m'hagués sentit, el molt hipòcrita es torna a tancar sense previ avís i decideix que s'ha de tornar a reiniciar. Perdut en les altures, l'internet demana al teclat que li llenci un cable i es torna a penjar. La pantalla cau en un sobtat brot depressiu i aprofita que estic enfeinada reanimant el suïcida per quedar-se a les fosques tot al·legant que no té forces per continuar.

M'estic estressaaaaaant!!!!! Ostres! Suposo que era això, el que pretenies transmetre. Si és així: felicitats, perquè en el meu cas ho estàs aconseguint.

Respiro a fons. Faig meditació. Em preparo una til·la. Faig dues sèries de flexions. Llenço un crit i em llanço sobre la pantalla, recarregant-li les bateries amb una bona sacsejada que li il·lumina les idees. L'internet decideix tornar a la vida sense la meva estimable ajuda.

Buf! Per sort!

Tot funciona finalment (pobre d'ells que no funcioni). Em torno a carregar la web a l'esquena. Estampo el ratolí en el botó d'imprimir. Aparto cables, fils i cordes de l'internet perquè no es torni a penjar. Mato l'ordinador amb la mirada per evitar un nou intent de suïcidi. (Ben trobat, aquest joc de paraules: mates perquè no se suïcidi. He, he... M'agrada!) M'acosto a la impressora. Els meus dits es creuen en un desig silenciós. El meu cor deixa de bategar. Els meus pulmons deixen d'agafar aire i... I m'ofego. M'ofego quan la impressora comença a fer pampallugues de tots colors i es nega a cruspir-se el paper perquè... Perquè no en té.

Com que no en té, si n'acabes de posar?

Davant dels meus propis ulls, una innocent mà de vuit anys agafa l'últim que queda i el comença a retallar: el terra està encatifat de llufes per penjar a l'esquena de la gent. L'ordinador es torna a morir. L'internet es torna a penjar. "Sants Innocents!" Qui m'obliga a mi a treballar amb canalla?!

Ostres!

Noia! Ara tot just són les 9 del matí. M'has despertat ben desperta amb el teu "Eo, eeeooo.....", però ara, amb aquest relat, m'has deixat esgotada. Caram! Quin cansament. Quanta activitat, per part de la prota, per no aconseguir RES !!!

A veure. El relat és irònic, avança a un ritme accelerat i trepidant que s'adequa a les sensacions que ens vols transmetre. Sensacions que corresponen a les que pateix la protagonista. En aquest sentit està ben trobat.

Pel que fa al final... no sé.

A veure, sí, és efectiu per la part de sorpresa que aporta. Perquè en tot moment ens hem mogut en l'àmbit relacional protagonista-pc (en el sentit més ampli: pantalla, teclat, ratolí, impressora, internet...). I per tant, apartar el final d'aquest context, realment sobta. I per altra banda manté el to humorístic i irònic.

O sigui que, en aquest sentit, el considero ben vàlid.

Però no sé. Buf! Com l'explico, aquesta sensació que he rebut?

Comencem:

El títol del relat em transporta a un referent ben concret, i en començar la lectura, res no fa referència (espero que se m'accepti la redundància) a la idea esperada: nens!

Només en un moment donat, per entremig del text, apareix una frase on se'n parla: (quan atrapi la meva germana i els seus vuit anyets de trapelleries innocents...

Potser hi ha alguna altra frase d'aquest estil, i se m'ha passat per alt. En tot cas, el que pretenc significar, és que les expectatives obertes amb el títol del relat, no s'acompleixen. D'alguna manera es pot dir que has enganyat a la lectora. Això té la seva part positiva, i també la seva part negativa (i la negativa no és que a partir d'ara no vulgui saber res més de tu).

La positiva seria la possibilitat d'efecte sorpresa quan aparegui el veritable sentit del títol. La negativa seria la possible decepció, perquè esperes una cosa i no la reps.

Tot això, evidentment, és subjectiu al cent per cent. Que quedi clar.

Però tornant al tema. Aquesta figura dels nens apareix, de manera contundent i a més, tancant el relat, al final del text. Però ho fa d'una forma, al meu gust, precipitada. I amb això torno al que comentava abans: en cap moment es percep la presència d'infants durant el relat.

Vull dir... només que haguessis jugat una mica amb el recurs d'altres sentits a banda de l'acció trepidant (per altra banda, ja t'ho he dit, molt i molt aconseguida)... Doncs això: només que haguessis jugat amb altres sentits a banda de l'acció, el final potser ja no resultaria precipitat.

M'explico?

No, oi?

Si per exemple, mentre caces el ratolí et posa nerviosa el soroll de la tele perquè la nena de vuit anys està mirant la programació infantil de torn amb un volum excessiu... Si per exemple, mentre al·lucines davant els llumets de la impressora també se sent la veu de la nena de vuit anys que diu que s'ha acabat el programa i que s'avorreix... Si per exemple...

Ara si m'explico?

Vull dir que tot això, aquestes petites falques (que tot just haurien de ser breus frases, lleus pinzellades per no trencar el ritme que tan bé has aconseguit crear), ajudarien a dirigir la lectora cap a un final sorprenent, però alhora convincent.

Insisteixo: tot plegat és una visió subjectiva. Allò que m'ha suggerit la lectura del relat. I per tant: una opinió més.

Però noia... insisteixo: m'has arribat a posar nerviosa! Em sembla que jo també marxo a prendre'm una til·la.

Ciao!

Vinga... Ens veiem!

Una abraçada,

LLIBRE

vaig passar per aquí amb presses i sense temps de res més et vaig deixar una "valoració", com el gos que fa la pixaradeta per marcar territori... però em vaig apuntar el teu relat als preferits i... bé, avui ha arribat el moment de dir-li alguna cosa (al relat) amb una mica de cara i ulls.

El diàleg amb les màquines. M'entusiasma el tema. Jo hi xerro molt, i més ho faria, si no fos que molts cops al voltant meu hi ha altra gent que vol treballar i que es posen nerviosos si senten algú que "enraona sol". Enraonar sol? No senyora, jo enraono amb les màquines.

La convivència amb criatures. Ho expliques de meravella. Una barreja d'impaciència i de tendresa, és això, de ganes de cruspir-te el culpable del desastre i alhora de ganes de menjar-te'l... No sé si s'entén la diferència entre menjar i cruspir...

Bé, et devia el comentari... però han passat els cinc minuts que m'havia concedit. Tinc feina, m'esperen.

Fins a la pròxima.

Primer de tot: això no és un comentari. És la resposta a les teves paraules del fòrum. I et contesto aquí, i espero que no et molesti, perquè... Bé: perquè ho prefereixo així.

En segon lloc: gràcies, precisament, per aquestes paraules. I no, no em veig capaç de donar lliçons de res, però gràcies de nou per la confiança i valoració que em dispenses.

I ara m'explico una mica.

Recordes aquella broma que vaig fer sobre el premi per haver escrit el meu comentari número 400? O era 500? Ostres, tu! Els números i jo... Bé: continuo. No sé si després vas seguir la conversa al fòrum entre brideshead i jo. Però d'alguna manera vaig demanar idees per premiar-te i ella me'n va oferir unes quantes.

Una d'elles era fer-te comentaris de tots els teus relats... tenint en compte que tampoc no en tens tants, de publicats.

I em va semblar bona idea. Els tinc tots impressos... però noia!, no he tingut temps. La meva intenció inicial era enviar-te'ls tots el mateix dia, perquè fes més patxoca. Però com que veig que el temps passa, i passa, i passa, i no aconsegueixo fer la feina que m'he proposat, doncs això: te'ls enviaré d'un en un.

I ja està. Només et volia donar una mínima explicació de per què et vaig fer aquell extens comentari. És una feina que m'he autoimposat, i que si no he realitzat encara, és per manca de temps. Perquè la lectura dels teus escrits, ara per ara, esdevé un plaer.

Gràcies de nou per la teva intervenció al fòrum!

Una abraçada,

LLIBRE

PS.- No et prenguis massa seriosament totes les bajanades que s'hi diuen. Que no pot ser bo per a la salut! Ciao!

Primer de tot donar-te les gràcies per comentar la meva poesia. I dir-te que si que et vaig t'ho vaig preguntar perquè de tant en tant llegeixo els missatges dels fòrums. Però en els nous no hi escric, ho feia en els vells i era la mitimi, no sé si et sona de res... :P

M'ha agradat aquest relat, l'he trobat molt divertit! Fins i tot has aconseguit que sentis l'estrés que sentia la pobra noia, i és que tela amb la germeneta de 8 anyets i l'ordinador... xD

Continua escrivint!

Una abraçada!

Gorwilya

Ara sí, MTS, et faig un comentari. M'ha distret amb un somriure global el teu relat, és divertit, és amè i es llegeix molt fàcilment. Totes les desaventures que pateix la protagonista contra la informàtica a mans d'aquelles cosetes que tots hem siguit: criatures. Aleshores però, almenys en el meu cas, poc podies espatllar d'un Spectrum de 64k, com a molt, et queia al terra i no el recuperaves mai més.

Biel.

Ja t'he advertit, ara bé, interrompo el teu mail amb això per demanar-te que et possis en contacte amb mi, en relació a un tema que hi ha de la II Trobada, on em sembla que no pots venir.

rarus80@hotmail.com

Biel Martí

Gràcies

de comentar res més que això: un 10.