Cercador
Nenes
Un relat de: Olga CervantesBusquen una polsera de color vermell, rosa o pell que jo no tinc.
El meu nom és Ginebra, tinc cinc anys i el cabell pèl-roig. Faig parvulari en una escola del barri. M’agraden els colors i els contes, però sobre tot, fer castells de sorra.
Les nenes de l’escola porten polseres com les que busquen els fantasmes. A elles també els hi agraden els colors i els contes, però no fan pastetes per no embrutar-se les polseretes.
La mare és molt maca; té el cabell ros i llarg, una pell rosada i un braçalet roig que desperta l’admiració de tots els pobles del món. És el meu sol des del matí quan em posa la faldilla que més m’agrada, fins a la nit que m’acotxa entre cobrellits de llana.
La tieta, en canvi, és de cabell negre i la seva polsera, rosa pàl•lida, contrasta amb la seva pell bruna.
Quan la mare està ocupada, passo molta estona amb ella. Em canta cançons que em fan pessigolles a les orelles i quan balla com una gateta ensinistrada em fa riure per les butxaques.
La meva germana gran té el cabell castany i la pell pigosa. Ens assemblem molt i n’estic orgullosa.
L’estimo perquè a la nit m’abraça molt fort quan li dic que tinc por. Llavors, m’acarona els cabells i em fa petons a les galtes, dient-me que la seva polsera fúcsia espanta als fantasmes.
L’àvia té el cabell tan blanc que sembla que se l’hagi tintat. Jo l’acompanyo els dissabtes a la perruqueria, així estem maques per anar el diumenge a missa. Aquests dos dies m’ho passo pipa, dons m’assabento dels misteris del barri i dels de la bíblia.
La seva pell és transparent, com de llàgrimes quallades i no se li veu la polsera perquè està dissimulada.
Quan em desperto de matinada veient com s’allunyen els fantasmes i contemplo aquest cel rosa de la meva infància, penso que quan sigui gran vull ser, més que una dona, un ésser humà.
Comentaris
-
Ésser[Ofensiu]Bonhomia | 04-01-2015 | Valoració: 10
És molt emotiu, el problema que tinc jo amb l' "ésser humà" és que penso que aquesta no pot ésser la millor manera de definir-nos, doncs crec que la paraula ens nega.
Sergi -
Un relat entranyable[Ofensiu]Naiade | 23-12-2014 | Valoració: 10
M’ha agradat molt aquesta descripció tan bonica, feta amb la nena que segur que portes dins. Sabent com sent i s’expressa un infant.
Bones Festes!
-
Dintre de tota persona gran[Ofensiu]Epicuri | 10-12-2014
Hi ha un nen, observant, esmaperdut...com i amb quina velocitat, tot canvia!
La teva prosa poètica deixa veure molt clar que les millors persones, com els millors escrits, a mida que passa el temps, el viuen prou intensament com per recuperar la innocència. I ja no com un regal, si no amb NOU coneixement. Com tu i la teva poètica prosa. Per molt de temps gaudeixis de la vida, com de la sorra de la platja. -
genial[Ofensiu]montserrat vilaró berenguer | 10-12-2014 | Valoració: 10
Molt maco de veritay
-
Que bé has sabut [Ofensiu]Nonna_Carme | 10-12-2014
posar-te en la pell d'aquesta menuda de cinc anys!
M'agrada la manera que té d'allunyar fantasmes.
Molt bones festes, estimada Olga i una abraçada ben càlida que et protegeixi del fred d'aquests dies.
-
Pulsera[Ofensiu]Imma Cauhé | 09-12-2014
No perdis mai aquesta pulsera que fa fugir els fantasmes i pots seguir veient el món com un infant.
-
El món increïble[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 09-12-2014 | Valoració: 10
El món increïble que veu una nena de cinc anys, amb més maduresa que no pas ens pensem, amb tota la vitalitat que´desprèn i encomana, dins un altre món femení ple de matisos i colors diversos. Tens un molt bon coneixement del llenguatge i les expressions catalanes, com això de "riure per les butxaques", que m'encanta. Total, un relat vist amb els ulls d'una nena, de l'infant que molts duem encara dins nostre. El darrer paràgraf fa pensar i és tota una definició de la Ginebra. Un petonet.
Aleix
Valoració mitja: 10
l´Autor
43 Relats
250 Comentaris
35336 Lectures
Valoració de l'autor: 9.90