Cercador
Nena sola en una plaça
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Sola i mussola, una nena prima i fina es passeja per una plaça pelada d'arbres frondosos, sorrenca i poc acollidora. Va resseguint el marge de la vorera per entretenir-se i amb els braços oberts en creu, volent fer equilibri.
Passa una estona. La tarda pesa de calor. La nena observa al cel els minsos núvols amb atenció. Aquella blancor desconeguda i asserenadora.
S'acosta a la font, cèntrica. Font de deixadesa. Un cul d'aigua fètida acull nombrosos mosquits tigre afamats, delerosos en copsar una menja.
La font de ferro. Hi ha un paper mig mal enganxat i amb les lletres mig borroses que no pot desxifrar. El broc surt d'una cara de lleó que li fa venir por i s'aparta. Els insectes, però, s'han atipat profusament. Les cames de la nena esdevenen llastimoses amb multitud de faves rosades que s'inflen, que li causaran una picor insuportable i que s'hi rendirà fins a encetar-se la pell en ferida.
La xafogor canicular, aigua, aigua. La nena porta al cap un mocador de musselina de to verd tendre. La protegirà d'una insolació?
Treu de la butxaca un io-io i el fa pujar i baixar amb destresa, controlant la tibantor del cordill. La joguina s'ha tornat poc lluminosa, la pila fa figa. La nena es distreu en el propi avorriment de sola i mussola.
La set no es distreu. Li punxa la gola, la llengua, el paladar, els llavis. La set no perdona i mana.
La plaça és un pèl isolada d'una franja de vivendes de nova construcció, aturada de cop per la condemnada recessió, que ni configura un carrer.
Al vespre, en tornar de la feina, un veí s'adona d'un pilot enmig d'aquell espai. Els estels fa una estona que pisquen i la lluna que tafaneja.
Aquella nena sola i mussola no sabia llegir un idioma desconegut amb uns caràcters estranys. L'aigua no estava en condicions. N'havia rajat poca i havia begut fins i tot del bassiol infecte.
Sirena d'ambulància. Una nova llum girant en la nit .
El mocador de seda fina queda oblidat a terra, trepitjat per la pressa del trasllat. La lluna se n'enamora, tot i que conscient que no el pot agafar.
Passa una estona. La tarda pesa de calor. La nena observa al cel els minsos núvols amb atenció. Aquella blancor desconeguda i asserenadora.
S'acosta a la font, cèntrica. Font de deixadesa. Un cul d'aigua fètida acull nombrosos mosquits tigre afamats, delerosos en copsar una menja.
La font de ferro. Hi ha un paper mig mal enganxat i amb les lletres mig borroses que no pot desxifrar. El broc surt d'una cara de lleó que li fa venir por i s'aparta. Els insectes, però, s'han atipat profusament. Les cames de la nena esdevenen llastimoses amb multitud de faves rosades que s'inflen, que li causaran una picor insuportable i que s'hi rendirà fins a encetar-se la pell en ferida.
La xafogor canicular, aigua, aigua. La nena porta al cap un mocador de musselina de to verd tendre. La protegirà d'una insolació?
Treu de la butxaca un io-io i el fa pujar i baixar amb destresa, controlant la tibantor del cordill. La joguina s'ha tornat poc lluminosa, la pila fa figa. La nena es distreu en el propi avorriment de sola i mussola.
La set no es distreu. Li punxa la gola, la llengua, el paladar, els llavis. La set no perdona i mana.
La plaça és un pèl isolada d'una franja de vivendes de nova construcció, aturada de cop per la condemnada recessió, que ni configura un carrer.
Al vespre, en tornar de la feina, un veí s'adona d'un pilot enmig d'aquell espai. Els estels fa una estona que pisquen i la lluna que tafaneja.
Aquella nena sola i mussola no sabia llegir un idioma desconegut amb uns caràcters estranys. L'aigua no estava en condicions. N'havia rajat poca i havia begut fins i tot del bassiol infecte.
Sirena d'ambulància. Una nova llum girant en la nit .
El mocador de seda fina queda oblidat a terra, trepitjat per la pressa del trasllat. La lluna se n'enamora, tot i que conscient que no el pot agafar.
Comentaris
-
Una sotregada[Ofensiu]Igor Kutuzov | 15-04-2012 | Valoració: 9
Dur el final del relat, et quedes KO. El que més m'ha agradat és com fas anar la descripció de la plaça, aquestes frases curtes i els adjectius molt escollits. I la nena, que sembla un fil d'or enmig de la devastació d'aquesta plaça rodejada d'edificis realment amenaçadors.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435778 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com