Nen refugiat

Un relat de: Àlex Casanovas Boada

Duu una esperança,
Un somni, un impossible,
Bategant amb força,
En un cor com el nostre.

No té casa, ni poble, ni pàtria,
Només tot un món,
Que li nega l'estança,
fugint com un lladre
D'una terra a una altra.
Quants plors vessats,
En aquest seu viatge.

Fugitiu del dolor,
De la fam i els fusells,
D'un lloc on la vida,
Només són esquerdes,
Dolorosa ferida!

Nàufrag sense repòs,
Cercant amor i trobant buidor,
Cercant la llum,
On no hi ha sol,
Sempre presoner,
Injust presoner,
D'una catifa fosca i perdurable,
La seva pell.

Comentaris

  • Hola![Ofensiu]
    ROSASP | 24-07-2005

    El teu poema toca molt fons, t'endinses en els sentiments i els somnis de qualsevol ésser humà.
    Aquest nen, com milers de nens, naufraga sense un destí que li obri les portes, ve ja marcat per molts estigmes que el fan diferent i estrany, cercant l'ombra d'un raig de sol que li oferixi una càlida esperança.

    Has fet arribar amb força i suavitat alhora un tema difícil de tractar.

    Una abraçada i fins la propera!