Nen, no tornis tard...

Sempre havia temut travessar el bosc pel camí del riu. Principalment a les fosques, quan apareixien els secrets del bosc. Tanmateix, era la via més curta per fer-ho. La nit, cobria de fosca ceguesa el món que palpitava sota les capçades del pins i s'enduia la llum. El riu desprenia uns reflexos que li conferien una textura oliosa. Podia sentir les veus esgarrifoses i els gemecs planyívols de les ànimes que s'havia engolit l'aigua desbocada i que maldaven per emergir i endur-se'l a ell.
En Manel corria cagat de por. Tot sovint girava el cap, amb els ulls esbatanats, a l'esguard d'éssers monstruosos que l'empaitaven. Cuitava per arribar a casa, més enllà del bosc. Fugia de les tenebres i les horribles criatures imaginàries que l'esperaven a cada revolt.
La lluna, espia solitària, feia cabrioles entre els pics, retallant en l'horitzó la silueta de les carenes i els turons. La claror difusa que el satèl·lit desprenia, revifava antigues pors refugiades entre la vegetació. Els tons argentats que reflectien les roques i els matolls ocultaven un laberint de racons sospitosos, curulls d'ombres tèrboles que prenien vida i l'assetjaven amenaçadores.
El camí s'esmunyia com un escurçó i desapareixia sota els seus peus fent que perdés el rumb. Les velles soques dels marges es valien de les arrels per dansar sinuosament al seu voltant, tot seguint el ritme dels batecs del cor que, veloç i poruc, li repicava dins el pit. Rocs invisibles li sortien al pas i amb prou feines en saltava un, per entrebancar-se en el següent.
Feia tard. El pare li havia repetit milers de cops que, de nit, a tots els nens petits com ell els era especialment prohibit d'entrar al bosc i havien de ser a casa abans que es pongués el sol. Li havia relatat moltes històries referents als perills que s'amagaven entre les fosques ombres. Ell no n'havia fet mai cas d'aquests romanços que s'inventaven els grans per espantar els nens porucs. Ara però, sí que en tenia, de por. es trobava en una situació molt desagradable i sabia que la mare l'esperava angoixada. Sabia que aquell vespre, si mai arribava a casa, aniria a dormir amb el cul ben calent i sense sopar. Malgrat tot, únicament desitjava asseure's a la vora de la claror tremolosa i càlida de la llar de foc, acaronat per la seguretat de la casa, a recer de les tenebres i els seus perills, de l'existència dels quals ara ja no en dubtava. Al llit, encendria l'espelma de la tauleta i per la finestra veuria la lluna rodolant entre les llargues bromes que el vent feia córrer d'una banda a l'altra del cel.