Nen!! ... digues que no hi som

Sona el telèfon i el nen, més àgil que els seus progenitors, l'agafa. El pare, tot fent el gest universal del silenci, li diu en veu baixa... Si és el mateix home de l'altre dia, digues-li que no hi som. El nen, perplex però obedient, despenja l'auricular... Digui'm... Si senyor.. No senyor, el pare no hi és ara... No ho sé... La meva mare ? No, no tampoc no hi es. Si, si senyor... quan vinguin ja els hi diré que vostè ha trucat... Si senyor, no me'n descuidaré pas... Adéu!!

L'havien obligat a mentir descaradament i el nen es va trobar desconcertat. Li havien explicat tan a casa com a l'escola que dir mentides era lleig, que sempre calia anar amb la veritat i així tindria la consciència tranquil·la. No sabia ben bé el que era la consciència, però és clar que tampoc s'ho plantejava. I ara s'acabava de trobar, novament, amb una altra de les moltes incoherències dels grans, entre el que diuen que s'ha de fer i el que fan o fan fer. I per què actuen d'aquesta manera ? S'ho preguntava en la seva santa innocència, perquè no ho entenia pas. Però... com ho podia entendre la pobra criatura ?

Pare... Per què si sou a casa li he hagut de dir a aquest senyor que ha telefonat que no hi éreu ? Això és dir una mentida, oi ? I per què no hi voleu parlar ?

Els seus pares, molt amatents, van intentar explicar-li, com fan inútilment tots els pares, que a la vida hi ha moments en els que les coses no poden ser com haurien de ser i que no tot és blanc o no tot es negre. Hi han matisos. En alguns casos, el que podria semblar una mentida, li deien, és una excusa o una veritat a mitges que no fa mal a ningú. No sempre convé dir-ho tot tal com és, ni explicar-ho tot. Hi ha vegades que és necessari reservar-se alguna cosa per fer-la servir quan sigui el moment oportú.

Aquest senyor que ha trucat és un pesat que vol oferir-nos una cosa que nosaltres ni volem ni necessitem, i no hi ha manera de que ho entengui i que ens deixi tranquils d'una vegada. Per això no hi volem parlar. D'aquesta manera, si no contestem, pretenem que se'n cansi de trucar i s'oblidi d'una vegada de nosaltres. Ho entens ara, perquè ho fem ?

Què havia d'entendre aquell nen. Malgrat tot va dir que si, que ja ho entenia. De moment la qüestió va quedar aturada en aquest punt i els pares es van quedar tranquils. S'havien tret, aparentment, un pes de sobre. Ells van asseure's al sofà per mirar una estona la televisió i el nen se'n va anar a la seva habitació a jugar .

Però el nen, encara que estava enganxat a la pantalla d'un d'aquests aparells amb els que la canalla juguen a carregar-se tota cosa que es bellugui i quans més enemics matin millor i més bona puntuació obtenen, seguia capficat amb l'experiència que feina una estona havia viscut. El que no tenia gens clar no era pas el fet d'haver mentit, ja que més o menys ho havia entès, o més ben dit intuïa, que si els pares ho deien per alguna cosa ho deien i alguna justificació tindrien, encara que ell no la pogués comprendre del tot. El que ara el preocupava era saber quan era convenient dir una mentida o, com li van explicar, una excusa i quan no ho era. El nen feia un plantejament molt simple i es preguntava: ... Si dic una mentida quan es convenient, no dic una mentida, dono una excusa. Però i si dic una mentida quan resulta que no és convenient... ? Llavors només és una mentida i prou. Això no tranquil·litzava la seva immaculada ment.

No és que se li plantegessin grans dubtes en l'aspecte moral, cosa que només passa a alguns adults assenyats, però va decidir tornar a la càrrega i preguntar als seus pares com podria saber ell quan era convenient dir una mentida o quan no era convenient ? Se'n va anar cap a la sala d'estar disposat a que li ho aclarissin.

El panorama que es va trobar era absolutament previsible: els seus pares estaven ben escarxofats al sofà, formant unes esperpèntiques i grotesques figures amb els seus cossos, talment com el "pelele" d'un goyesc quadre. I estaven clapant tan plàcidament que el nen no va gosar despertar-los, temorós d'una airada reacció posterior. Se'n tornà a la seva habitació amb la ferma decisió i l'absoluta convicció que mai més no tornaria a agafar aquell maleït telèfon quan els pares fossin a casa.