NEGRE I BLANC 4

De bocaterrosa, com un David de Michelangelo, deixava la vida en Tala, amb la musculatura intacta, de negre brillant, despullada, només coberta d’un cotó blanc en les seves parts més íntimes. Així de senzill. Mort. Sol. Només se li apropaven les mosques que volien descansar en els seus rissos atzabejats i no trobant morada tornaven a sortir disparades com si allò no els agradés. Ningú. No hi havia ningú i quan algú passava, molt de tant en tant, passava de llarg com si la mort no fos tabú en aquell poble, com si a cada moment s’estenguessin cadàvers sobre el camí, com el del Tala, que només havia complert vint anys en aquest món, que no se sabia gaire bé que hi havia vingut a fer. Encara que en el cadàver s’hi endevinava vida, la negror brillant s’anava empolsant i la calor l’acabaria convertint en pestilència i fent realitat aquella frase que diuen que va dir el Salvador: Pols ets i en pols et convertiràs.
Ara semblava que ja havia anat recobrant confiança amb el meu aspecte. Tenia l’energia necessària per menjar-me el món. No parava de fer: l’amor, criatures, menjar, netejar, treballar... L’activitat era frenètica i no em deixava temps per a mi. I el meu voltant anava canviant com jo mateixa. Hi havia més llibertat, i jo era més lliure; hi havia democràcia, i jo podia votar; hi havia feina, i jo treballava; els meus fills creixien, i jo els educava...El camí estava dissenyat. Ara només calia saber on em portaria.