Negra nit

Un relat de: Núria Fonoll Vergés
NEGRA NIT
La xafogor m’ha tret del llit. Noto el clatell xop de suor i la boca eixarreïda com
un sac, així que baixo a la cuina per fer un glop d’aigua. És una torre sense
llum, però avui he de regar i he decidit fer nit al tros.
Sadoll d’aigua, pujo cap a dalt quan, de sobte, el motor d’un cotxe no massa
llunyà em fa aturar enmig de l’escala. Tanco la llanterna del mòbil i el poso en
silenci. Sembla que cada vegada sigui més a prop, i un mal presagi s’apodera
de mi quan recordo que aquest camí és particular. A més, no pot ser ningú de
casa... Han marxat tots a la platja.
Entro a l’habitació, espio entremig dels porticons i, efectivament, els llums d’un
cotxe s’acosten. Ara ja és a baix, i s’ha aturat just davant la porta de la torre;
intento esbrinar-ne el model i el color, però tinc la vista enlluernada. Aguaito i
no en surt ningú.
Quinze minuts. Continua immòbil com si esperés ordres per començar un
assalt. Ara comença a ploure i els llamps i els trons, gens benvinguts, agreugen
l’escena. Té collons la cosa! En condicions normals, hauria tret el cap
demanant explicacions, o hauria baixat a donar la cara, que sóc a casa meva,
però l’instint em diu que sigui prudent,... i és que em fa mala espina tot plegat. I
ara els nervis cap a les cames que em belluguen com flams, i angúnia, molta.
El mòbil. No el tinc. Hòstia, segur que és a l’escala. El cor se’m desboca
embogit per aquell neguit, fins que trobo l’aparell i truco a emergències:
“Necessito que vinguin els mossos és urgent...si us plau...un cotxe sospitós
davant la porta..., de pressa..., us passo la ubicació!”
Em diuen que no em mogui del meu amagatall, que d’aquí deu minuts tinc els
agents a la finca. Quin neguit, hòstia, quin neguit! Torno cap a dalt. Pols, suor,
la gola seca. El cotxe continua al mateix lloc. Molts nervis, massa. Miro el mòbil
i m’adono que tinc una colla de trucades i de whatsapps de la meva dona:
“Gairebé se m’oblida! La Marta de cal Tonet ve cap aquí; no pot entrar al seu
pis, s’ha deixat les claus a dins. Mira damunt la llar de foc..., al joc de claus de
la torre vaig afegir-hi una de casa seva; no baixarà del cotxe que ja saps que la
fosca de la nit i les tempestes –han dit al temps que a Lleida caurà forta- li fan
pànic. Ah! I no tocarà el clàxon que porta els bessons adormits.”
Uns llums blaus i borrosos, s’acosten pel camí. La sensació de mareig és cada
vegada més forta; ara noto un dolor terrible al pit, al braç..., i una suor freda se
m’emporta. Per sempre.

Comentaris

  • Està bé[Ofensiu]
    llegiresviure | 17-08-2018 | Valoració: 7

    No sé si m’havia de fer por... M’ha divertit i m’ha enganxat. Una mica forçat el final, previsible. I lo de l’infart em sembla excessiu, no n’hi havia per tant, però en conjunt m’ha agradat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Núria Fonoll Vergés

2 Relats

1 Comentaris

172 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor