Negra és la pluja

Un relat de: allan lee



Li he pentinat els cabells llargament. La lassitud de mi té origen en la quietud seva. Sobre el seu cos estimat em blego, per olorar els seus morros de nen perdut. Endarrere el seu cap i el seu coll llarg i blanc. L’ànima, saps, marxa a poc a poc, no pas de patacada. Per no sofrir gran espant a regions estranyes. Em frego els narius amb els seus cabells de cendra, els seus cabells d’olor de canya. Quan saps coses, ja no pots tornar enrere, és llei obviada. Llavors, la innocència perduda et sembla desitjable, o bé la menystens de cor, o et repugna de totes. El que sigui; impossible tornar-hi. Ell em va ensenyar de tacte i de paraula que els estels no brillaven per mi. A canvi, em va donar la possessió del seu cos llarg i ample, i va ser una barca tombada sobre l’arena que era jo, arena calenta pel seu melic i el seu ventre i la seva pell pesant. I ara reposa aquí, manllevada la llum dels seus ulls, i l’aire diu desolat que ja no és més part de mi, i jo sento el dolor, el pit esqueixat per nimfes negres, el glopeig de limfa que no troba on deslliurar-se, que s’acumula als meandres tristos dels pulmons, i que cria la malura que em devora. Negra africana és la fusta del taüt, la barca, el seu darrer bressol. Negra és la pluja que cau sobre nosaltres. Tan simple és tot. Ell no la sent, però jo la rebo pels dos. Aviat serà fosc del tot i l’aigua ens amara. Fred el seu cos estimat. L’aigua el durà avall, fins que els ràpids el voltegin o la podridura atragui les llebres, els bernats, l’aligot. Què puc fer. Sinó tornar al cau, amb els fills. Duré cendra a la cara, em tallaré els cabells. El primer tro em deslliga la llengua travada, i crido i ploro i udolo sobre el meu home mort. Com la dona que ha estat sempre sola i no ho ha sabut fins ara.


Comentaris

  • Al pas[Ofensiu]
    Onofre | 06-10-2011 | Valoració: 10

    M'agrada molt la cadència que hi ha en les teves frases. La lectura hi pren ritme i... un peculiar sentit poètic.

  • com la dona que ha estat sempre sola[Ofensiu]
    franz appa | 28-06-2011

    Corprèn, aquest monòleg, lent i negre de dol, com la pluja que es descriu, marc d'un cerimonial de funeral descrit com un ritual salvatge, primitiu,o, més aviat, animal: arran de pell, amb tacte, olor, material del dolor i la devastació.
    Queda el refugi, el cau, la soledat encara que sigui en la multitud. Aquesta soledat que, tan profunda, és "Com la(de) dona que ha estat sempre sola i no ho ha sabut fins ara."
    I no l'hem sabut fins ara que et tornem a llegir, allan.
    una abraçada,

    franz

  • Sense paraules[Ofensiu]
    nuriagau | 27-06-2011 | Valoració: 10

    Un text preciós que no pot deixar indiferent al lector. Un relat ple de metàfores que van descrivint la sensació que està vivint la veu narradora en aquest moment difícil. No sé ben bé què més dir-te, és d’aquells textos que, quan acabes de llegar-los et deixen sense paraules i t’empenyen a fer una segona lectura. Em sembla brillant la darrera frase: ” Com la dona que ha estat sempre sola i no ho ha sabut fins ara.”
    Ai, allan! Celebro que hagis tornat a penjar alguns dels teus relats en aquest espai. És un plaer poder tornar-te a llegir.
    Ens seguim llegint,
    Núria

l´Autor

Foto de perfil de allan lee

allan lee

47 Relats

595 Comentaris

216694 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Em dic allan lee per Geddy Lee, Alan Lee, Edgar Allan Poe ( music, il.lustrador i escriptor respectivament).
També em dic Silvia Armangué Jorba.


allan.armangue(arroba)gmail.com