Negociacions d'anar per casa

Ens abracem, no hi ha un motiu determinat per fer-ho, però és un gratificant gest d'apropament que no hem perdut mai. Em crida l'atenció sentir-te ja tan dona, els teus pits i els meus xoquen i no me'n sé avenir. Però això no ens allunya, de moment hem tingut la sort de no deixar distàncies fictícies entre els nostres sentiments.
Se'm fa estrany veure't tan esvelta i ben formada, el teu cos ja no és aquell delicat plomissol que podia aixecar fins fa ben poc.
Quan notes que has crescut em fas anar fins al mirall, per veure'n l'efecte. Ens traiem les sabatilles i comparem l'alçada. Et fiques tensa i estirada com un filferro.
Ja em passes mig dit, només un parell de centímetres.
- Veus com ja t'ho deia! em dius amb un esclat de felicitat.
Em vols aixecar en braços, et dic que això no és bo per l'espatlla, però igualment ho fas.
Somrius satisfeta i els teus ulls brillen intensament com quan l'alegria et ve des de molt endins.
Sempre t'ha agradat fer-te gran, però ara ja és una evidència. El cap acompanya al cos i ningú t'ho pot negar, aquest any ha estat decisiu.
Les sensacions espurnegen en l'iris dels teus ulls. Verdes, blaves, marrons i grises..
Jo m'omplo de rialles, com el primer cop que vaig veure aquest escampall de llums i colors en la teva mirada. No sempre han estat els mateixos, han canviat amb el pas dels anys, amb les estacions, amb la llum del sol, amb l'estat d'ànim. És com si hi habités un bosc mutant ple de matisos per descobrir, he de reconèixer que ets especialment misteriosa quan estàs desperta.
En canvi a la nit, quan et veig dormir amb les parpelles tancant la intensitat d'aquells colors que embruixen, sembles un àngel. Tens un aspecte tan dolç, tendre i infantil. Potser és la forma en que fiques les mans unides sota les galtes, la blancor de la pell contrastant amb els cabells foscos, el moviment suau i tranquil de la respiració.
T'imagino immersa dins del teu somni preferit. El del cavall blanc que galopa veloç i lleuger per indrets perduts i llunyans. El que dibuixes sempre quan fas un temps mort, des de que eres tan petita.
Mare meva, tens tota una carpeta plena de cavalls de tots colors, pintats amb aquarel·les, guixos, carbó, retoladors, ceres i no sé quantes coses més. També hi guardes unicorns amb precioses crineres. Cap està aturat, tots semblen estar en continu moviment.
És el teu símbol de llibertat. He acabat comprenent que per tu és més que una imatge o una paraula, és l'esguard feréstec d'aquesta mirada teva que és impossible desxifrar i contenir.

Aquest estiu t'has quedat sola a casa durant tres setmanes fins que tornàvem de treballar. A part de fer molt el gos, també has dibuixat sense parar i has vist tota la tele que no veus durant la resta de l'any.
Has fet el dinar sense calar foc a casa ni un sol cop, has resultat il·lesa de cremades i escaldades, hem menjat espinacs a dojo (es nota que t'agraden) i has improvisat sobre la marxa noves receptes.
També m'has fet d'assessora d'imatge, he sortit bastant afavorida amb el canvi doncs el meu vestuari era massa monocrom i avorrit. M'has fet comprar una caçadora negra que sembla de motorista per ficar-te-la tu. Em vas dir que es porten ajustades com la del anunci de la colònia de "Busco a Jacks" i que la podríem compartir.
De moment està penjada al teu armari, ara dius que em va petita i que potser és massa impactant per la meva edat.

Mai m'hauria pensat que m'havies de fer riure tant. Tens unes sortides!
Fins i tot quan ens enfadem, al cap d'una estona mirant-ho fredament, se m'encén una llum al caparró que em fa somriure, perquè me'n adono que aprenem de tot plegat i que no era més que una insignificança allò pel que havíem discutit (això és confidencial i teòricament no ho has de llegir).
Rebats amb molta rapidesa i decisió, si tardes més de tres segons en contestar a les meves preguntes i dissertacions ja sé que estàs en baixa forma. Per sort no sol passar massa sovint.

Avui se m'ha acudit, sense solta ni volta, l'absurda idea de fer-te una entrevista. No me'n he adonat de la dificultat de les preguntes (que semblaven força senzilles) fins que després me les has fet contestar a mi.
Només són bajanades, experiments d'una mare que espanta mosques amb la cua o que pentina el gat, com diuen del qui no té cap més feina. Ja saps prou bé que no és aquest el cas, però m'ha donat per fer un sondeig com abans d'unes votacions.
No tot ha de tenir sempre una explicació lògica, oi!
Començo agafant embranzida i t'engego de cop la primera pregunta:

- Què t'agrada més de la vida?
Saber-la viure (no has trigat ni un segon)

- Et canviaries alguna cosa?
Pues va a ser que no! (tres segons de reflexió) Potser esborraria l'acne.

- Descriu un paisatge idíl·lic.
L'aurora boreal, mirant-la sola, feliç i contenta.

- Què valores més d'un amic?
La sinceritat, la confiança, sobretot que no et fiqui a parir per darrera.

- Una cosa que t'emprenyi molt.
Els discursos dels meus pares i que em requisin la bossa d'aquell maquillatge que figura que no em fico.

- Si haguessis de ser un animal, quin triaries?
Un cavall o un lleó, per la sensació de llibertat quan parteixes el vent.

- Creus en la llibertat?
Físicament sí. Psicològicament crec que ja és més difícil, gairebé impossible.

- Si trobessis una fada i et permetés escollir tres desigs, quines triaries?
Cap, no existeixen les fades.
Però espero sense la seva intervenció una disminució de l'acne, que em criïn els periquitos i tenir la possibilitat de que els deures es facin sols (només la part d' escriure'ls).

Vaja, ja has acabat? em dius. Et veig escriure massa, tot això és molt personal. Fes el favor, si ho treus a la llum, de no manipular la informació.
Em sembla que no te'n refies ni un pèl, de la meva improvisada rampellada periodística...
Em somrius desafiant, gires la truita a l'aire i em convides a respondre a les mateixes preguntes.
Au, va comencem! em dius tota decidida. I no t'enrotllis gaire, que ja et conec!

- Què t'agrada més de la vida?
Aprendre de qualsevol moment (aquí no he dubtat gens)

- Et canviaries alguna cosa?
Ara ja no, però me'n he volgut canviar moltes. Més de dins que no pas de fora.

- Descriu un paisatge idíl·lic.
Una posta de sol, des de qualsevol indret del planeta. Millor acompanyada d'un ésser estimat, per poder-nos anar explicant les sensacions que ens transmet la visió, per compartir-les...

- Què valores més d'un amic?
Que em digui la veritat, que em faci somriure, que molts cops no ens calguin paraules.

- Una cosa que t'emprenyi molt.
La poca flexibilitat i la intransigència. Les persones que creuen tenir la veritat absoluta de totes les coses, les que mai canvien d'opinió, les que no volen escoltar als altres.

- Si haguessis de ser una animal, quin triaries?
Una papallona o una libèl·lula? Per sentir-me ingràvida, per penetrar dins de les flors, per formar aliatge amb el vent.

- Creus en la llibertat?
En el sentit estricte de la paraula no. Sempre som esclaus d'alguna cosa.

- Si trobessis una fada i et permetés escollir tres desigs, quins triaries?
Li demanaria que es quedés una estona a petar la xerrada, per fer un canvi d'impressions sobre la seva feina i els nostres punts de vista al respecte.
Ara no se m'acut res més, primer hauríem de trencar el gel.


La meva filla aixeca els ulls lluents i penetrants de felina i em diu:
- Sé prou bé al que et refereixes amb la posta de sol i totes les innumerables sensacions que comparteixes amb nosaltres, des de la teva idea de l'infinit fins la petita cagada d'una mosca. I em puc imaginar la cara que faria al cap d'una estona la pobra i atrafegada fada, li faries caure la vareta d'impaciència o d'impotència...

Se'n riu juganera i les espurnes malicioses i acaronadores alhora donen una picardiosa lluïssor als seus ulls.

- Ei, no dius que no creus en les fades tu! li dic, amb ganes de menjar-me-la.

Després d'una experiència on no hem deduït gran cosa, decidim fer-nos llet amb galetes per berenar.
Relaxada i feliç faig el primer glop. Ella em mira fixament amb aquella caiguda immensa de pestanyes que desarma i comencem a negociar l'hora de tornada de la festa Major. Vol anar al correfocs i a les firetes amb els amics, però avui això ja és més seriós perquè estem parlant de sortir per la nit.
Va pujant el límit horari de mitja hora en mitja hora i noto com la crispació m'entrebanca la capacitat d'engolir i m'ennuvola el cap.
Ella em recorda, no gaire subtilment, la flexibilitat que anomeno com a molt important a la maleïda entrevista.
El regateig no se'm dóna gens bé!
Agafo aire i m'empasso la galeta lentament, començo a trobar-li de nou el gust a taronja.
Arribem a un acord, ni per ella ni per mi...
He d'estalviar energia i recursos, la seva perseverança és inesgotable.

Només té tretze anys i tot just comencem...