NECESSITO JACINTS

Necessites poca cosa per inspirar-te. Escriu, no paris, que sempre trobaràs la paraula més adequada, la rima més escaient i el poema més adient per a la situació que plantegis.
Escriu, Aurora, escriu!
Felicitats, Aurora!
—Joan—

petonets en " present continuous" ;-)

que no estàs encallada a port aquest poema es la mostra i el día que arribin les flors
tot serà encara mes poesia.
Salutacions
J

en aquests moments de sequera, que suposso que tota persona que escriu es troba de tant en tant. Jo moltes vegades penso que ja ho he dit tot i que no escriuré més...I de cop potser apareix la paraula, la imatge, el vers...

De totes maneres el teu poema està ple d'imatges molt boniques i tot ell és un bell poema ple de colors i olor.

Et deixo aquest meu per si et sona...

La lluna

Entremig de les branques d’un arbre nu d’hivern
un llençol arrugat s’ha disfressat de lluna.

La miro i no la trobo,
tan brillant com semblava
quan les nits eren llargues i els dies molt petits.

Ara no tinc cap lluna que em parli dels poetes.

Només tinc la paraula
tancada en una reixa d’un arbre despullat.

El mite de la jove Persèfone i sa mare Demèter és un dels més amables i optimistes de la mitologia grecollatina. La noia fou raptada pel déu dels inferns. Quan se’n va assabentar Demèter, deessa de la fertilitat, va ordenar que tota la vida vegetal s’aturés. El món esdevingué un desert. El pare dels déus va haver d’intervenir. Aleshores, tots plegats van arribar a un pacte. Persèfone, cada any, tornaria sis mesos amb sa mare, durant la primavera i l’estiu. L’esclat de la natura no és cap altra cosa que la immensa alegria de Demèter en retrobar-se amb la seva filla.

Tu necessites jacints, Demèter la seva filla. La trobada entre ambdues no falla mai. Els teus jacints floriran, en pots estar ben segura. La síndrome del paper blanc és molt freqüent entre els escriptors, però a diferència de les heroïnes mitològiques, no cal esperar la primavera. Quan menys t’ho esperis sorgirà l’espurna que t’ha de guiar per dies fecunds i plens de bona poesia. Tal com diu en Carles, no has de patir, tens inspiració de sobres.

Has confegit un poema magnífic, amb imatges dignes d’una gran poetessa.

Raül

És bo, estimada Aurora, sentir-se arrelat a la terra, sentir el ressec de les nostres branques i l’ humitat de les boires interiors.

Queda ben palès en la primera estrofa que ja bull la primavera dins teu ; no siguis impacient, gaudeix dels silencis de l’hivern i regala’ns poemes com aquest, que en el silenci de la lectura m’ha fet sentir propera a tu.

Els aromes i colors tornaran al teu estudi i els teus poemes també seran un regal per als sentits.

Una abraçada silent.
Núria

Gran poema que em fa sentir la impotència i el desesper de la manca d’inspiració, i la cerca d’estímuls de tota mena per “omplir de vida els fulls”. Un poema complet i magnífic. No has de patir, tens inspiració de sobres.

buscar aires que ens renovin i que ens retornin sensacions i escombrin la letàrgia...
records i abraçadetes plenes d'aromes frescos ;-)

... al obrir l'inici, me recordat de que a l'Aurora fa temps que no l'he vist... et voilà : ets aquí, ben bé a sota el meu nas !! I fixat si t'esperem, que sols arribar ja t'emplenem de comentaris. D'això se'n diu triomfar !!
Estàs ensopida, manca de vida ?
Hm quan sovint em passa! I com la trobo a faltar ! Potser llavors la frueixo millor? Més m'estimaria portar-la sempre al damunt !
En el teu cas perquè no vas a veure un xic de món ?, tampoc cal anar lluny, tants racons a vora nostre que no coneixem, llocs enriquidors i inspiradors,,, és el millor per moure energia , em sembla que Averrois et comenta quelcom ... Fes-ho surt fora de la bombolla de la insipidesa i l'avorriment !

I sí estic fora de test, perdona, els motius personals no és transparenten fàcilment !
Una abraçada !
Anna

...necessitem aires nous, vents cap un horitzó que mai no trobem, flaires de flors -jacints o roses- que ens apropen als llocs esperançats de noves primaveres.

Un bon poema, xicona! Salut i rebolica!

Caram, quina llista de necessitats més vitals Aurora. Vols dir, però, que et manquen totes? Segur que pots viure sense alguna d'elles. Potser escrivint-les fas la primera passa per a recuperar-les. Potser a tu et manquen coses, però a nosaltres ens en dones moltes. I moltes gràcies! Una abraçada.

Aleix

necessites- tu i tots nosaltres. Però potser, el cos i el cap necessiten també aquests periodes d'entorpiment, de descans. Quí sap per quin motiu. En el teu poema, oloro aquests jacints desitjats, l'aire suau que vol fer-se càlid, l'esperança i la llum que han de venir després del fred. Sempre m'agrada com escrius, Aurora, sento molt proper el què exposes. Una abraçada

a

...les arrels i vola. El vent et portarà per llocs a on les flors et parlaran de vida, d'olors, de sensacions i d'amors. Cada dia pot ser tot nou o deixar-se portar per la rutina...No deixis que s'apoderi de tu.
Una abraçada.