Necessito aire

El timbre del telèfon desperta l'Emili d'un somni absurd que oblida momentàniament. Li costa recompondre's: l'angoixa, la desorientació, la noció mateixa de sentir-se una escena de la nit. En despenjar --una mà agafa el telèfon i mentre conté la respiració l'altra desenfunda un cigarret-una veu desconeguda demana per l'Emili Estébanez. En comptes d'assentir pregunta què passa. La veu torna a insistir. Sóc jo, qui si no? Es tracta de Beatriu Viñals. La Bea. Sí, sí, esclar, com si es tractés d'una rutina. L'Emili mira el rellotge. Tres quarts de tres. La van ingressar a la una. Tot apunta a un intent de suïcidi. Està greu, però se'n sortirà. Vol/pot venir a veure-la? L'Emili és la primera persona amb qui han pogut contactar. Una ganyota trist se li escapa. Ja m'ho imagino. Si pogués veure la cara de la veu, l'Emili hi remarcaria una expressió de pura interrogació. No és el primer cop, oi? Justa la fusta, l'Emili esclafa la punta del cigarret damunt del cendrer i s'incorpora. Ara vinc. Recull de terra la camisa i els pantalons del dia abans, es calça ajudant-se amb el dit a l'entrada del minúscul apartament i amb la porta ja oberta pensa a l'americana encaixada i arrugada al respatller d'una cadira del menjador. Jugant amb les claus del cotxe li ve un flaix del somni: ell mateix agafat a una fusta, exhaust, vestit amb parracs xops, mentre alça el cap en arribar a una platja deserta. He naufragat, diu en veu alta, i per un moment no sap si parla metafòricament o si està resumint la seva trajectòria vital. Quants cops? Quants cops què: ha naufragat ell o la Bea ha intentat suïcidar-se? Notes, trucades, anys enrere, quan un nòvio la deixava per la seva dèria per l'autodestrucció i la de la gent que l'envoltava. "No puc més, Emili. Jo plego". "Apa tia. No s'ho val, per aquell desgraciat." "Sí, però demà m'aixecaré i em faré la pregunta" "Quina pregunta?" "Què?" I aquest "què" no volia dir que no entengués la darrera frase, sinó era la pregunta en si. I n'hi havia prou amb un grapat d'aspirines i un rentat d'estómac, tot plegat força anunciat. Un pom de flors i targetes anglosaxones Get well soon. "Ai, Emili, perquè sóc tan nena?" "Au, cal mirar endavant" "Sí, però per què?" "Per no trepitjar la merda". Ella reia, l'Emili li demanava teatralment la seva mà per casar-s'hi a l'hospital mateix, i ella encara reia més. Quan per fi la troba adormida pensa tòpicament en la Bella Dorment del Bosc. L'impressiona, però, veure-la tan, tan quieta, i li sembla que aquest poc ha anat de poc. Fa temps que no deixa cartes, missatges. Ni per avisar del que vol fer ni per donar senyals de vida. De fet, l'últim que en sabia era que havia estat internada en un sanatori (beneïts eufemismes!) a l'interior del país. Algun conegut comú se l'havia topada al centre comercial. "Aquesta noia sempre va com si li faltés alguna cosa", i ell va encaixar el comentari com si res. Ja en tinc prou amb les meves històries per no dormir, pensa i de seguida se'n penedeix del seu egoisme. Ella feia molt de goig, de joveneta. Va ser la primera noia que vaig besar. Jo no sé si ella havia besat algú altre abans. Però ella va ser la meva primera. Si això fos un conte, que ja és suposar, i jo fos un príncep (torna-hi !), sobrarien aquests tubs i aquests aparells emprenyadors. N'hi hauria prou amb un petó meu. Un petó cast, a l'estil Disney. Fet i fet, una mica d'aire que s'escapa dels meus pulmons i que per art de màgia recompon una vida. Si els contes tradicionals haguessin de tenir un fonament científic, de la mateixa manera que l'inici del Gènesi queda desbancat per un prosaic i caòtic Big Bang primigeni, les Belles Dorments no serien sinó Ofèlies salvades in extremis. I el paper dels respectius prínceps no distaria massa del d'un socorrista, la qual cosa converteix el bes d'amor en un mer protocol de primers auxilis. I a mi, en un bay watcher, un "vigilante de la playa", quins collons que té la cosa, amb la meva panxa cervesera i els meus trenta cigarrets diaris.

Quan fa, de tot plegat? Quina sensació d'incredulitat, el gest magnificat per la iconografia del cinema i del desconeixement del propi cos: com deu ser besar-se? Llàstima que no correspongui a les expectatives: amb prou feines sentir sorpresa davant la llengua inhàbil de l'altre. I no poder evitar una coreografia consistent a resseguir la geografia de l'oponent, perquè d'alguna manera el protocol hi insisteix. Una festa a l'institut. Caure un en mans de l'altre no és sinó qüestió de proximitat, de disponibilitat. Havia de passar, i si les coordenades haguessin estat diverses, aquesta història no hagués existit, però sí alguna altra de diferent. Comencen a anar al cinema: poc n'importava el programa, sempre doble. Ell explica als amics la progressió, lenta però progressió. Avui li he tocat les tetes per sota el jersei. I…? Ja veurem. I la teva nòvia no té cap amiga? És quan a l'Emili li sobta la paraula. Al mateix vespre ve reblada: la germana petita "Que ha trucat la teva nòvia, que on eres. Jo li he dit que ja us veuríeu demà, que potser arribaves tard. » I la mirada encuriosida, sense comentaris dels pares, del germà gran, que ja treballava i no tenia, ni havia tingut, xicota. Flaixos d'una festa en un bar, sona Escuela de calor, coincideixen amb altres nois i noies de l'institut, germen de la colla, hi ha unes volldams i mentre fan rotllana, algú encén un porro. La Diana va una mica pet i li mossega l'orella. L'Emili es demana per què. La metgessa menuda, amb un posat autoritari i sec, es presenta: sóc la doctora Cuenca. Vostè deu ser en Cèsar Manyoses. L'Emili obre els ulls, encaixa el record de l'amic comú i acaba atorgant amb el silenci. La Bea ha tornat ha fer de les seves, proclama amb solemnitat. Li estalvio els detalls, deu estar ben afectat. Esclar. Però tanmateix busca amb la mirada les restes del mal que s'ha inflingit. No hi ha talls, aparentment, inexperts i nerviosos, com la primera vegada. Un verí? Una ombra de tristesa en l'Emili i la mà menuda de la metgessa damunt la seva espatlla. La coneixia de fa temps?

Lamento haver despertat el seu nadó, senyor Manyoses. És nen o nena? L'Emili-Cèsar no sap què respondre durant una fracció de segon. No té importància, aventura. El lapse de temps mínim serveix per teixir un passat i un present immediat i convencional per a l'home que acaba de decidir suplantar, a la mesura del que creu que és. El qualifica mentalment i tòpicament de "triomfador". Una casa en propietat, amb garatge i dos cotxes: un monovolum i un d'esportiu, venerable i ben cuidat. Una dona menuda, prima, a la qual dota instantàniament d'alguns dels atributs de la doctora Cuenca --potser el to de veu i la manera de gesticular--. Tenen una nena. Dos mesos i mig. Hi estem acostumats, una mica, afegeix amb un mig somriure, a la nit del lloro. Més la Christine que no pas jo. I maleeix mentalment haver-la batejat així : estava llest per inventar-li un horitzó professional interromput per una maternitat volguda i responsable, un càrrec mitjà en l'administració autonòmica, però el nom estranger, quina manera d'embolicar la troca. Què li costava haver dit Mireia, Remei o Anna Maria i un cognom que fes botiguer ? La Bea sospira i s'agita mínimament. La doctora fa una anotació també mínima i comenta que quan han parlat per telèfon s'havia fet una imatge "diferent" d'ell. Diferent com? I l'Emili-Cèsar es respon dient que a ell també li passa una mica. Quan escolta la ràdio posa cares als locutors, i en veure'ls per la tele no pot evitar sentir-se decebut. De fet també li passa amb els personatges de les novel·les: els encarna d'acord amb uns gustos molt personals, que no coincideixen mai amb els dels directors de càsting de les grans produccions. Coneix un tal Emili ? Esclar. Un vell amic de l'institut a qui li he perdut la pista. Vindrà de seguida, aventuren tots dos alhora. Una punxada a l'estómac: a què treia cap dir que no era ell, sinó algú altre? Quan estava a punt de preguntar-li a qui més havien avisat la doctora Cuenca li dóna un quadern gruixut de tapes dures. Què és? Ordres de la seva amiga. Independentment del desenllaç, va deixar escrit que vostè conservés això. Potser se'n penedirà demà passat, no del que ha fet per arribar aquí, sinó de lliurar alguna cosa tan íntima. Potser la vergonya de desvetllar el seu passat li serveix per crear i encarar un futur diferent. Perquè aquesta dona s'ha fet de tot-colpeja amb el dors de la mà l'historial. És absurd, però està viva per casualitat. I el mal el té ben endins. Quan surti d'aquí…L'Emili-Cèsar no escolta: conté la respiració en reconèixer la cal·ligrafia adolescent de l'inici. No hi ha dates, però segur que ell, en qualitat d'Emili, hi surt com a secundari, no sap de quin rang. Hi ha fotos intercalades que sobresurten dels marges, flors premsades, entrades de cinemes, tovallons de bars que ja no existeixen amb números de telèfon que tampoc no existeixen. Periòdicament la lletra canvia: el traç, la grandària, la tinta…I està escrit fins a l'última pàgina, datada el dia abans. Resulta coherent, per tant, si la vida s'equipara a una obra d'art, quan doni per acabada la segona calgui finalitzar la primera. Tanca el quadern de cop i descobreix que el projecte té un nom Necessito aire. Una frase repetitiva de quan tenien quinze anys. Per què et treus la peça de dalt del biquini? Per què surts amb aquell tio si saps que te la foterà? Per què deixes penjat el curs quan falta un mes per plegar? La resposta: Necessito aire. La mare se n'ha anat de casa perquè el pare la pega. Hauries anat a viure amb ella? Si m'hi volgués, bé que ho faria. Però no vol. I el pare, et pega? No, mai. Però no em deixa respirar. Per sort us tinc a vosaltres. I una foto d'una excursió de segon de BUP: l'Emili, en Cèsar, la Bea i la Diana. I la constatació gràfica (una foto en blanc i negre, un poema maldestre al dors) que l'Emili no va ser el primer a besar-la.

La seva amiga es manté estable dins de l'extrema gravetat, formula tòpicament la do
ctora Cuenca després de consultar el rellotge. Són gairebé les cinc. Potser hauria d'anar-se'n a casa, a ocupar-se de la Christine --una fiblada, encara-i de la nena. Com es diu? Com sa mare, sospira l'Emili-Cèsar. Aviat sortirà el sol, pronuncia a tall de comiat la metgessa. E ades sera l'alba, l'hora de separació dels amants, com en la poesia de l'edat mitjana, pensa l'Emili. Quina ironia. Fa molt de temps que cadascú va tirar per la seva banda. Es podria dir que no la conec, aquesta dona. I tampoc no conec l'Emili-que-no-és-l'Emili que està a punt d'arribar. Ni la seva dona Christine ni el nadó del mateix nom que interromp les seves nits d'amant. En el moment de marxar (no sap ben bé perquè però sap d'alguna manera que no la tornarà a veure) dubta per uns instants, li besa tènuement l'espai on s'acaba l'avantbraç. No gosa besar-li la galta, ni encara menys els llavis, potser perquè no vol salvar-la. És aleshores que descobreix al coll que anhelava d'adolescent una marca opressiva blava i tanmateix fallida.