(NdA: Aquest poema no té títol, però al web n'ha d'aparèixer algun)

Ell va dir:

" Ella és com el vent.
No us escarrasseu a buscar-la,
perquè és a tot arreu.
És en el rostre de cada noia,
en les fulles dels arbres quan cruixen,
en aquest gust salat del meu plor.
Ella canta en el cant de l'oreneta,
riu en l'aigua clara del rierol,
em besa en la pluja que m'amara.
Ella és el bosc, la ciutat, la prada,
ella és el mar, i la terra, i el fang.
No proveu, doncs, d'abastar-la,
perquè ella és com el vent,
i mai no la podreu abraçar."

Va dir, i tot seguit va prendre l'arma.