Nàusees

Un relat de: deòmises
Abans de sortir de la dutxa, s'asseca el cos amb la tovallola i, tot seguit, s'eixuga el sexe amb paper higiènic. Comprova que ja no el taca. El fons de la banyera ensangonat és la prova que la Virgínia ha de fer desaparèixer. D'entre els productes d'higiene de la Clàudia, sa germana gran, treu un tampó per aturar i dissimular l'hemorràgia.

Obre la porta del bany, quan ja no hi ha rastres del que ha succeït, i es provoca el vòmit. Vomita sorollosament esquitxant la tassa del lavabo de manera que, en buidar el dipòsit, desaparegui el tros de paper usat i quedin restes de menjar. Serà més versemblant per enganyar els pares que es troba malament.

S'amaga el fil del tampó i es vesteix amb les calcetes, la samarreta de tirants i el pantaló curt del pijama. Somica i, amb els ulls plorosos, crida la mare. Té l'estómac regirat i s'allitarà sense sopar. 'Demà, si et despertes encara amb nàusees, et demanaré hora al metge. Segurament deu ser alguna cosa que has menjat', li diu la mare. La besa a la galta i li desitja bona nit.

El pare arribarà aviat, preguntarà per ella i l'anirà a veure a la seva habitació. Endevinarà fàcilment, sota la samarreta, la silueta dels pits turgents, que ja costen d'ocultar. 'La meva nena creix...', xiuxiuejarà ell. L'abraçarà i s'acostarà el cap d'ella als llavis per besar-lo. Resseguirà la seva esquena amb suavitat, l'amanyagarà i l'estrenyerà contra el seu cos. La barreja de flaires familiars -el xampú de la seva nena, que ja té tretze anys, i del suavitzant de la roba- atenuarà l'olor acre del vòmit d'uns minuts enrere. 'La meva nena empiocada...', musitarà el pare. Quan s'acomiadi amb el desig de dolços somnis i tanqui la porta, la Virgínia sospirarà alleujada. Encara seguirà essent la seva nena. Sap que l'estimarà de la mateixa manera mentre sigui així. I ella el correspondrà en tot, malgrat haver-li hagut d'amagar la primera menstruació, que la converteix en dona.

Comentaris

  • Un secret dur [Ofensiu]
    Naiade | 25-05-2011

    Al principi del relat he pensat quelcom pitjor del que descrius que succeeix a la banyera.
    Al final apareix la trista realitat dels casos d’abús. Expliques de meravella i amb poques paraules el tarannà del pare atret malaltissament per la seva filla ( un Lewis Carrol amb la seva Alicia) i la dependència que te la Claudia d’ell. Títol molt encertat.
    Una abraçada

  • crohnic | 23-05-2011

    Una descricpció perfecte d'una etapa de la vida difícil... En els fons tots tenim pànic a afrontar els canvis... molt bon relat!!

  • Potser vaig massa enllà[Ofensiu]
    Frèdia | 18-05-2011

    Però a mi aquest relat em fa pensar en una relació pare-filla no tan innocent com sembla en aparença. Dius: «Encara seguirà essent la seva nena. Sap que l'estimarà de la mateixa manera mentre sigui així. I ella el correspondrà en tot...». Què vol dir aquest: «ella el correspondrà en tot»? És el pare qui la vol petita o és ella qui vol ser petita per poder estar més a prop del pare? En tot cas, noto una diferència entre el comportament de la mare i el del pare. La mare està en el seu paper, no la mira com una criatura petita i pensa que si l'endemà no es troba bé la portarà al metge. Quan el pare diu «la meva nena empiocada...» mentre olora els cabells de la filla, uf! no sé, m'ha semblat que hi havia un sentiment perillós entre tots dos. Potser d'aquí el títol triat. En tot cas, el que sí percebo amb nitidesa no és tant la por a fer-se gran sinó la por a perdre allò que ens agrada, la resistència als canvis que ens poden allunyar dels instants feliços. Un molt bon relat, deòmises accentuat. Per cert, jo també voldria posar-li un accent a la Fredia i no sé com fer-ho. Abraçada.

  • Jo recordo a un relataire...[Ofensiu]

    Jo recordo a un relataire... deomises, sí, deomises crec que es deia, al qual, en més d’una ocasió havia intentat fer-li algun comentari, i degut a la meva falta de incultura [aquesta frase, o una similar li vaig sentir per primera vegada a un tal Mario Moreno “Cantinflas”], sempre em veia superat per la seva literatura i em trobava incapacitat per a fer-ho mitjanament correcte.
    Ara, la cosa canvia. No! No és que hagi millorat la meva capacitat de captació. El fet és que des que ha esdruixolat el nom, escriu de manera més planera...
    O potser, només serà en aquest relat, que he trobat tan senzill, tan humà, tan tendre...
    Gràcies deòmises per aquest relat.
    —Joan—

  • Hormones de colors[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 14-05-2011 | Valoració: 10

    Fantàstic! Relat intens que descriu amb gran sensibilitat i realisme alhora l'edat de les hormones de colors. Als tretze anys estan més vives que mai, amb tots els colors deixats anar i amb tots els aventatges i inconvenients que això comporta. I tu ho has descrit tan rebé que ens has transportat perfectament al costat de la Virgínia. Cridar l'atenció, potser? Sigui el que sigui felicitats per aquest gran relat femení, tan ple de detalls i sensacions vitals. Ah, i moltes gràcies pel teu comentari tan sincer. No sabia que eres de Tarragona. Jo hi vaig viure els meus primers cinc anys i sovint hi baixo per gaudir-ne i menjar al Serrallo. Una abraçada ben forta.

    Aleix

  • Un secret d'adolescència molt femení[Ofensiu]
    nuriagau | 09-05-2011 | Valoració: 10

    Un relat que, a l’inici, m’ha fet pensar que és tractava de la història d’un secret d’un avortament. Suposo que has pretès deixar aquesta ambigüitat expressament per tal de mantenir l’atenció del lector.

    Amb una descripció minuciosa i acurada, ens vas relatant els esdeveniments, al mateix temps que el narrador omniscient avança aquelles accions que s’esdevindran en un futur molt proper.

    Sovint, els nois i noies adolescents creuen que els pares els estimaven més quan eren més petits. Crec que és aquesta sensació la que ens has intentat transmetre amb aquesta història.

    Ens seguirem llegint,

    Núria

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

371 Relats

1003 Comentaris

305198 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978