Natura que t'escolta

Allà estava, després d'un llanguíssim dia, com tants altres. Asseguda en aquell trocet de ‎bosc que vaig trobar per casualitat mentre passejava un dia, plorant pels carrers i em ‎vaig endinsar en un parc, per estar sola, i perquè ningú no em veies en moments ‎d'invalidesa. ‎
Envoltada de natura, vaig deixar que tots els meus pensaments i sentiments sortissin. Un ‎cop vaig començar, no podia parar, no sabia que fossin tantes les angoixes que guarda ‎dins meu. Fins hi tot les coses més insignificants vaig explicar a aquell ocell que de tant ‎en tan volava sobre meu. Va ser molt més fàcil obrir-me a tots ells, a aquell ocell, ‎aquell arbust que es movia acompanyant el vent, aquella noia que es dibuixava entre els ‎arbres i els matolls i que m'escoltava molt quieta, com si cada paraula que digués fos ‎l'última que escoltés, que a la majoria dels que deien que eren els meus amics.‎

‎- Cada dia em sento més perduda, estancada. Veig que tothom avança més o menys ‎ràpid, cap a el futur que volen, jo en canvi, no se on vaig, camino sense destí i potser, la ‎parada que em convindrà, no la veuré i la passaré de llarg. ‎
‎- T'entenc
‎- Em sento com si milers de pedres caiguessin de cop dins meu, sense previ avis, i ho ‎destrossessin tot. Quan sembla que tot comença a tenir sentit, quan sembla que trobes la ‎manera, de seguir endavant, i llavors passa, passa el que ha de passar, el que sempre ‎passa, que caus, que caus com un castell fet de cartes quan un cop, per petit que sigui ‎toca la taula on està assentat.‎
‎- T'entenc

‎- En aquesta vida la taula on m'estic és el món, tant el món que hi ha a l'altre punta de ‎planeta, com el món que hi ha dues cantonades. ‎
En aquests moments el món és angoixant, fa que tothom tingui moments d'invalidesa, i ‎de no poder més amb tot, i no només ho dic pel que passa a milers de quilometres lluny ‎de nosaltres, em refereixo al dia a dia, al tot, al viure, cada cop és fa més pesat... penses ‎que només ets una persona... d'entre les milions de persones que hi ha al món, i que si ‎no hi fossis, l'existència, l'historia no canviaria en absolut i que els que hi són al teu ‎voltant no se'n recordarien de tu per sempre... només els mesos destinats al dol i després ‎t'oblidarien per seguir amb la seva vida. Llavors et planteges perquè ets aquí, en aquest ‎món tan miserable en tots els sentits, que inverteix més en destrucció que en construir-‎se a si mateix per poder ser digne. ‎
‎- T'entenc

‎(Sempre responia T'entenc aquella veu melodiosa, que sortia d'entre els matolls que ‎m'envoltàvem, o potser de l'ocell que em sobrevolava, o potser, fins i tot podia ser ‎d'aquella noia, que em mirava, i m'escoltava i que es dibuixava entre els forats de ‎claredat que deixaven les fulles d'arbres i matolls)‎
‎
*****‎

I aquí és quan te n'adones de que l'existència no val la pena, i ho pots afrontar de ‎diverses maneres, pots pensar, que ja que no val res estar aquí, millor aprofitar el que ‎tens al teu abast i ser "feliç" (i ja dic feliç entre cometes). També pot pensar, ja que no ‎val la pena ser aquí, que faràs tot el possible per millorar la situació, per fer un món ‎millor,(encara que és molt difícil d'aconseguir) i de la tercera manera, que no significa ‎que sigui l'ultima, pots deixar passar els dies, limitar-te a viure, com una fulla sobre un ‎arbre, que passa tot el que ha de passar, ja sigui un estiu molt calorós, com una ‎primavera plena de pluges, per acabar al final com totes les altres fulles, al terra, ‎trepitjada per desenes de persones que et passaran pel damunt i no et veuran. ‎