Natura perduda

Calia llevar-se d'hora, doncs assolir el cim requeria caminar tot el matí per un estret senderó que per el flanc de llevant, i fent ziga-zagues, s'enfilava ben marcat per la empinada vessant que a la primavera, fosa la neu i el gel, restava coberta per un mantell de curta gespa, que fresca per la rosada de la nit i enlluernada pels primers raigs del Sol lluïa el constant i brillant centelleig de milers de gotes d'aigua que jeien per onsevulla braçolades per les petites i verdes fulles de l'herba.
Si varis excursionistes decidien pujar alhora el viarany, de l'amplada d'un peu, els obligava a anar en fila.
Sovint la empinada planúria del camí de cintura es veia capritxosament trencada per algun roc que ben arrelat, arrodonit i brunyit, semblava plantar cara a tot al que amb el peu gosés amenaçar-lo.
Mirant el paisatge cap a la vall, es podia veure com sobre l'herba, a clapes intentaven treure el cap milers de petites flors blanques. Al fons sobre una paleta de tons verdosos destacaven fumejants les grises teulades de pissarra d'un pirinenc poblet; mes avall el negre i brillant asfalt de la carretera i en el tàlveg, el serpentejant rierol.
En aquell indret s'hi respirava la sana frescor de la vida, semblava que tot somrigués... A vegades una mallerenga de ploma gris aterrava sobre l'herba, amunt i avall gronxava amb nervi la llarga i prima cua al temps que a compassades batzegades movia el cap per acabar l'espectacle remuntant de nou el vol. Altres vegades un pit roig tafaner es posava sobre alguna tija seca per observar el nostre pas mentre estarrufat s'espolsava les plomes.
Assolit el cim sorprenia un majestuós altiplà encreuat per llargues, tortes i diferents senderoles que capritxosament semblaven dividir en petits territoris el entapissat terra verd.
Petits estanyols es repartien per la extensa planúria alimentats per multitud de borbollons, en ocasions alguns brolladors formaven petits rierols que lliscaven poc a poc per acabar-se unint i llençant en boja, alegre i lliure caiguda per la cinglera de ponent.
Esplèndid concert el xisclar de l'embogida aigua perpetrant aquell espectacular salt. Espectacle meravellós el que la natura oferia..., lluny sota un turó uns isards gaudien de la tendra pastura, mes prop uns cabirols fugien espantats al descobrir la nostra presencia, mentre als nostres peus dotzenes de petites papallones aturades sobre el humit terra batien pausadament les delicades i acolorides ales.
Al fons a unes hores de camí i prou allunyat del altiplà, davant del blau net i intens del cel es dibuixaven els cims grisos, esmolats, altius i desafiadors d'una alta carena, cims espadats coberts encara per algunes blanques congestes en els vessants mes obacs.
Cims massa allunyats perquè els seus terribles i mortífers allaus hivernals protegissin el indret de la destructiva especulació i del mercantilisme humà.
Ara passats uns anys, de tanta bellesa sols en resten dos estanyols que com si fossin els ulls del altiplà ploren mirant el cel formant amb ses llàgrimes un constant degotall de tristesa on en altre temps saltava la embogida cascada.

6 de febrer del 2008