Natura alliçonadora

En el joc dels escacs perdre una partida que tens guanyada és com llençar la pilota fora quan tens tota la porteria buida per a tu o bé no encistellar-la en un contraatac de bàsquet amb l'anella esperant el teu mat. La decepció més absoluta i la sensació més amargant. No obstant, hi ha una petita diferència quan en el tauler blanc i negre l'avantatge posicional i material és aclaparadorament favorable a un bàndol: mentre que en els esports citats cal esgotar el temps de joc, als escacs et pots rendir, en un senyal de reconeixement envers l'habilitat del contrincant per acabar la feina i posant fi a una agonia absurda i innecessària. Si el teu rival, al qual has deixat amb una mà al davant i l'altra al darrera, no inclina el seu rei i segueix jugant absent de la seva derrota imminent, aleshores quelcom es creua en el raonament del jugador que ha de rematar la partida, un element que afegeix una subtil pressió extra sobre el sistema nerviós amb efectes immediats en la tensió arterial: ara no puc fallar, perquè la més petita errada pot anul·lar-me l'avantatge que tinc. I per què no esmentar també un estat d'humor ratllant en l'emprenyament per haver de suportar un oponent que no està a l'alçada de les circumstàncies?
Jutgeu si més no vosaltres mateixos la posició assolida quan s'acomplí el control de temps que marcava l'ajornament de les partides del torneig fins l'endemà al matí. Les blanques que comandava tenien el rei a h3, la dama a e7, les torres a a8 i e2, els cavalls a c7 i f8, la parella d'alfils a c1 i f3, i un únic peó a g2; les negres només disposaven del rei a g8 i els vuit peons situats a f4, f5, f6, f7, h4, h5, h6 i h7, sense dama ni una peça menor que l'acompanyessin en el seu enterrament. No em demaneu com havíem arribat fins aquí, fou una comèdia de despropòsits negres per a llogar-hi cadires. I no cal dir que haver-me de pensar la jugada secreta abans d'ajornar el joc em suposava un estat d'ignomínia aliena que amb prou feines suportava. Quin carallot d'oponent, que era incapaç d'estendre'm la mà en senyal de rendició davant d'un exèrcit devastat com el seu! Quina manca de respecte!.
Em trobava fent aquestes cabòries en el parc que hi ha davant de l'hotel on es celebrava el torneig, uns minuts abans d'engegar l'aplaçament. Durant l'anàlisi casolà nocturn, quan vaig adonar-me que Cfe6 escac era mat directe i que jo havia triat Cd7+, deixant la casella g7 com a única escapatòria del rei negre, es va aturar tota la feina de laboratori de l'enrabiada que vaig agafar davant d'un exemple més de ceguesa flagrant. Em presentaria a la partida, l'àrbitre obriria el sobre amb la meva jugada (cagada) secreta i m'esforçaria per no fer més el ridícul en una sessió matinera en la qual, per sort, el públic xafarder era més aviat escàs.
Feia els possibles per a desviar la meva decepció cap a d'altres pensaments que m'ajudessin a refer-me mentalment d'un estat quasi depressiu. Com es podia ser tan burro, incapaç de vèncer en un únic i simple salt de cavall? Cap cot, la meva visual resseguia el terra polsinós que envoltava el banc on m'asseia, orfe d'objectiu. Fou aleshores quan els meus ulls van ensopegar amb una filera de formigues que trafiquejava un gra d'arròs com aquell que custodia un bé molt preuat: amb un ordre quasi militar que feia goig de veure, el gra d'arròs sobresortia del capdamunt d'un dels darrers d'aquells insectes, precedit per una llarga cua de congèneres perfectament afilerats. L'espectacle s'animà uns segons més tard quan l'expedició formiguera ensopegà amb un agrupament d'escarabats que barraren el pas a la comitiva en el que suposava eren exigències duaneres. El fet és que la filera es trencà en aglomerar-se davant dels negres inquisidors, deixant un espai buit més que considerable entre l'enrenou de la vanguàrdia i la formiga, ara solitària, que carregava el gra d'arròs. Malgrat tractar-se d'un enfrontament desigual, les del davant resistien els embats dels agressius escarabats pirates, rebutjant una i altra vegada l'escomesa d'aquells desproporcionats insectes coberts materialment de formigues gràcies a una superioritat numèrica exagerada. Quan semblava que la cosa acabaria en taules, un minúscul escarabat es feu escàpol del front de batalla i es destacà enfilant tot sol el passadís abans esmentat, avançant sense oposició cap al guardià solitari del gra d'arròs, el qual canvià de mans en un tres i no res. Allò era un veritable exemple d'estratègia militar d'allò més natural: distracció del gruix de les forces a base d'un xoc frontal provocador d'un enrenou de mil dimonis, aconseguint així l'aïllament total del veritable objectiu, que ara esdevenia del tot vulnerable. Enteneu per què aquells que vaticinen la fi de l'espècie humana sobre la Terra després d'un cataclisme també remarquen que els insectes seran els únics capaços d'explicar-ho als desgraciats que el sobrevisquin?. Encara no havia sortit del meu estat d'embadocament quan va ser l'hora de fer cap al torneig.
Després de 1.Cd7+, Rg7 vaig optar per 2.Tf8 per assegurar encara més el punt: pressió sobre f7 i mat a la següent. El meu oponent va posar cara de sorpresa i va jugar 2. ...,Rg6 d'esma. Quan vaig veure que havia deixat escapar el meu segon mat amb 2.Dxf6, suposo que deuria enrojolir de tal manera que el meu rival va dir "què li passa alguna cosa? Es troba bé per a continuar jugant?" Avergonyit per l'espectacle que estava donant, vaig decidir d'engegar-ho tot a rodar i vaig moure 3.Ce6 fxe6. Havia pres la decisió de morir amb un d'aquells escacs que recorden el solitari gol de consolació després d'un reguitzell en contra, com acostuma a passar en les pallisses inapel·lables: 4.Df7+ Rg5 5.Ce5 fxe5. Just abans d'inclinar el meu rei, algú va mormolar al meu darrera: "aquest vailet també deu estar pensant en com treure l'hipopòtam del Nil, amb la diferència que no és en Mijail Tahl i que, si segueix així, serà ell qui farà de cap al riu! Està llençant tot l'avantatge per la borda! A veure si al final aquest exèrcit de formigues negres de peons es berenaran les forces blanques com un vulgar Gulliver!" Les formigues! Allà estava la clau de tot! Per arribar al gra d'arròs, els escarabats havien isolat la formiga que el carretejava (el rei negre) sacrificant un bon nombre d'efectius, fins que l'espai entre el front de batalla i qui guardava el gra d'arròs fou prou gran com per a passar-hi un petit escarabat que fou qui s'endugué finalment el gat a l'aigua. Per què no fer el mateix? Sense rumiar-m'ho dues vegades, vaig jugar: 6.Ae4 fxe4 7.Ae3 fxe3. Ara el rei negre havia quedat ben sol, només calia rematar-lo (lògicament el rei negre no deuria pensar el mateix, segur que, per les ganyotes que feia, estava convençut que m'havia tornat boig de remat!). Després de 8.De7+ Rg6 9.Rh2 les negres tenien les mans lligades en totes les seves respostes i l'únic peó blanc, el més petit de tots, seria el que menaria a la victòria, com un anxaneta que s'enfila per fer l'aleta en coronar el castell: 9. ..., h3 10.g3 h4 11.g4 h5 12.g5 h6 13.Df6+ Rh7 14.g6 escac i mat!
Vaig celebrar la victòria endrapant-me un esmorzar de botifarra amb seques d'aquells que aixequen l'ànima i treuen el ventre de pena. Quan, en sortir cap enfora, vaig passar vora el banc de fusta on havia presenciat el que va inspirar-me la salvació de la partida, vaig deixar anar dissimuladament unes molles de pa ben esmicolades. Tant me feia si se les enduien les formigues o els escarabats, era el meu petit homenatge a una natura diligent que, si bé com diu el poeta, ens proporciona una bèstia per a cada molèstia, sovint també ens alliçona de com evitar de fer la mona.

llpages