Nasrim, la ciutat descrita com a perfecta.

Hola. Em dic Obashim i sóc una persona que pateix una certa malaltia mental: alguns diuen de mi que sóc un boig però gairebé mai he fet mal físic a ningú. Porto a l’esquena una motxilla plena d’una certa quantitat de menjar i aigua i alguna que altra cosa ben guardada. Actualment sóc un vagabund errant i ara mateix vagabundejo de ciutat en ciutat buscant alguna cosa per menjar i un sostre, ni que sigui el d’un estable, on dormisquejar una miqueta. Us explicaré una anècdota que vaig viure en una ciutat descrita com a perfecta. Començo ara mateix. Fa dos dies, quan caminava, al cap d’un cert temps em vaig donar compte que m’havia perdut i que vagabundejava per un camí entre les muntanyes que potser no duia a cap lloc; però, al cap d’una hora de caminar, em vaig trobar amb una ciutat aprop meu que no havia vist mai abans: enorme, emmurallada, bonica, però que tenia alguna cosa que m’inquietava; ¿què devia ser? Semblava una ciutat rica i de bona arquitectura, però vista de lluny resutava intranquilitzadora per algun motiu...

Vaig decidir d’entrar en la ciutat; els guàrdies de la muralla em miraven atentament, sembla que amb una mica de desconfiança, però de totes maneres em varen deixar passar. Vaig entrar en la ciutat. En un cartell posava: “Benvingut a Nasrim, la ciutat perfecta”. Vaig mirar al voltant: tothom semblava somrient, però en els seus somriures a vegades es veia un cert somriure torçat, forçat, com si ser feliç fós obligatori en la ciutat mateixa. Em vaig parar davant d’una església i vaig veure com estava plena a rebossar. Pensava que potser devia ser un enterrament o una boda o algun altre esdeveniment extraordinari, però enseguida vaig veure que era una típica missa dels diumenges. ¿Com podia estar-hi tanta gent, em preguntava jo? Vaig veure com tothom actuava com una persona cívica i ordenada, com si la maldat no existís en aquesta ciutat. Vaig observar la plaça del mercat; tothom estava treballant i ordenant i complint, i a dures penes descansaven lo imprescindible, i a més parlaven poc entre ells.

D’aquestes que vaig entrar en una tenda de jocs de taula i vaig parlar una estona amb el propietari, i a mitja conversa li vaig preguntar si em podria vendre un senzill joc de parxis; la resposta que em va donar va ser airada i sorprenent:

- ¡¡Aquí no en venem, de parxis!! És un joc que incita a la violència, fa matar fitxes, fa que un guanyi i els altres perdin.

Vaig parlar amb ell una estona més i vaig marxar de la tenda de jocs. Em semblava increïble. ¿Com podia aquella gent refusar tant la violència, ni que sigui fictícia, i la tensió dramàtica que no volien ni jugar al parxis? Pensava que potser de la violència autèntica no se’n treu gaire de bo, sobretot si no és defensiva, però a vegades és millor desofegar una mica el sentiment de dinamisme amb una partida divertida... aquest poble gairebé semblava una mica propi de mòmies...

En això que veig passar un pare amb un nen, agafats de la ma (segons em van dir, eren pare i fill) i li vaig preguntar que perquè portava el nen tota l’estona amb la ma, i ell va dir, amb un to ferm i sense bromes:

- Als nens se’ls ha de mantenir controlats tota l’estona; res de llibertat; res de decisions pròpies. Aquí, el bon déu ens nodreix i ens aprecia però ens ensenya un sol camí correcte... Ni tant sols admetriem la llibertat d’expressió més enllà de lo necessari en complir les obligacions. Som la ciutat perfecta: vivim, pensem, obeïm, fem el que hem de fer, no tenim cap gran aspiració i ens sentim segurs que el bon déu ens protegeix.

Em vaig quedar totalment palplantat. Era com una ciutat d’autòmates. El seu tipus de bondat era com un estat perfecte però sense cap mena de llibertat ni possibilitat de rebel•lió; no pensaven en ells mateixos, només en déu.

Se’m va ocórrer que havia vist altres ciutats cristianes al llarg de la meva vida, però mai fins aquest extrem. Tenien tanta por del més mínim enfrontament els uns contra els altres que ni jugaven a determinats jocs de cartes. I els somriures d’aquesta gent... uns somriures immòbils, estranys, gairebé com en certa manera pintats en la cara en comptes de reals, en certa manera...

Vaig pensar que una ciutat així, sense emoció dramàtica, sense conflicte en absolut, amb submissió extrema, que es fan aparentar a sí mateixos de ser feliços en nom de déu... Una ciutat així em desagradava, em semblava com a mig horrible. Sobretot, siguent jo un home mig boig amb ganes de divertir-me molt...

Així doncs, amb decisió, vaig revisar la motxilla perquè no hi quedés res perdut i, en pocs minuts, ja havia sortit de la ciutat. Un quart d’hora més tard ja estava lluny de la per a mi remaleïda i no gaire atractiva ciutat... I anava camí enllà sense mirar enrera...

Ara, dos dies després, estic ja fora de la ciutat, sense enyorar-la gens. Potser la llibertat no és perfecta, però segur que l’ausència total de la mateixa no pot ser bona.

I conte acabat, si no és mentida és veritat.




--------------------------------------------
Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://lletra-perenne.fandom.com/ca