N'AINA I ELS SEUS HOMES. N'AINA I EN PAU

Un relat de: Ocellet de la cueta verda
N’AINA I ELS SEUS HOMES,
N’AINA I EN PAU

... Ens vàrem estimar, aquella nit, com tantes i tantes nits havíem fet, ni més, ni menys: sense frissança, a poc a poc i dolçament, com la darrera nit, com el primer cop... El sexe amb en Pau era així, pausat i tendre i, com els bons músics sabia les tecles que calia de tocar i jo dansava al seu ritme i li feia confiança i em deixava fer i, després, l’estimava jo a ell ,d’aquella manera que només es pot estimar algú que és molt teu. Aquella nit, en acabar, reclinada damunt el seu pit li vaig resseguir el mugró amb la punta dels dits com feia sempre abans de dormir-nos i li vaig fer “ralet-ralet” i m’hi vaig acostar molt perquè el borrissol que li envoltava el botonet em fes pessigolles al nas i ell, amb un posat distant que no vaig acabar d’entendre, em va besar el front i em va dir t’estimo, ho saps, oi? promet-me que ho recordaràs sempre i jo li vaig dir que sí, que no ho oblidaria perquè ell ja me’n faria memòria quan ens tornéssim a estimar i no sé per què se’m va fer un nus a dins i una mena d’angúnia em va pujar per la gola.

S’hi estava calentó al llit i, de mala gana, vaig descotxar-me l’orella i vaig mig obrir un ull i de seguida em vaig adonar que se m’havien enganxat els llençols perquè la claror que entrava per les escletxes i em feria els ulls no era una claror dolça de matinada, sinó una claror de mig matí ja treballat i vaig estirar el braç i en Pau no hi era i vaig tocar el coixí i era fred i els llençols glaçats i se’m va fer estrany perquè era Dijous Sant i en Pau i jo, els Dijous Sants, ens llevàvem d’hora plegats i plegats coíem els bunyols que havíem pastat el dia abans, i vaig baixar a la cuina que encara era a les fosques i en aixecar les persianes vaig veure el gibrell que, al costat de la llar, regalimava pasta de bunyols per tot arreu. L’havíem pastat en Pau i jo, arremangats i empastifats fins els colzes, arrebossats de farina i rient i hi vaig ficar el dit i era tova i arrugada i es va enfonsar i va tornar a sortir deixant un forat com de melic i vaig agafar-ne un trosset i me’l vaig posar a la boca i vaig somriure de satisfacció perquè m’agradava molt la pasta crua, més que no pas el bunyols cuits i tot feia olor d’abans, olor d’infantesa i de nostàlgia i de pare i de mare i, com que en Pau, com sempre havia fet el pare quan la Setmana Santa queia, com aquell any, tan aviat, havia tallat moltes branques de la mimosa de l’eixida i jo havia omplert tots els gerros que havia trobat, la casa feia una olor de mimosa que marejava i en Pau va dir que l’olor es barrejava amb l’olor dels bunyols i j ja no sabia on acabava l’olor de mimosa i on començava la de matafaluga. I el gibrell amb la pasta dels bunyols que vessava de tant que havia llevat , i en Pau que no era enlloc.

I, sense voler veure’l el vaig veure, al damunt dels fogons, repenjat al pot dels alls, un tros de paper doblegat, travessat per un raig de sol que entrava per entre les branques del desmai, hi deia: AINA i, vaig pensar que feia bonic... No el vaig ni tocar i, sense parar de mirar-lo, vaig encendre el foc i hi vaig posar l’oli dels bunyols a escalfar i vaig endollar la cafetera i vaig preparar l’esmorzar i, de sobte, em vaig adonar que em coïen els ulls i que les llàgrimes em queien galtes avall i llavors aquell nus a dins i aquella mena d’angúnia a la gola que no em deixava respirar i aquell t’estimo, ho saps, oi? I aquell esglai que em doblegava el cor i em feia marejar...

No el vaig llegir mai aquell tros de paper i en Pau no va tornar i la pasta dels bunyols es va assecar i la mimosa es va pansir... i mai més aquella olor que de tan intensa em marejava ,tots els Dijous Sants, em va tornar a evocar records d’infància, ni del pare i la mare plegats fent bunyols als fogons, ni del mal de panxa per tanta pasta crua, ni dels gibrells plens a vessar... sinó d’en Pau que, després d’haver-li fet “ralet-ralet” em deia t’estimo, ho saps, oi? , però que es veu que amb tot aquell amor no vérem acabar-ne de fer prou...

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ocellet de la cueta verda

Ocellet de la cueta verda

8 Relats

16 Comentaris

4366 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Sóc una catalana del Maresme perdudament enamorada de Menorca i de la seva parla, del sol, de la lluna, del mar...

Vaig aprendre no fa pas gaire a escriure la meva llengua amb més o menys correcció, quan calia fer-ho no m'ho van permetre, i d'ençà de l'aleshores l'estimo amb més frissança si cal. M'agrada descobrir paraules i barrejar mots antics en els meus escrits.

He retrovat el plaer d'escriure que vaig deixar oblidat en un calaix junt amb l'adolescència ja fa un bon grapat d'anys. Ara m'hi poso i no trobo el moment de parar.

Sóc una incondicional de la Rodoreda i d'Aloma, de la Colometa...i d'aquesta manera d'escriure que, dient poc, ho diu tot. Després de rellegir Aloma més de quaranta vegades vaig descobrir l'original del 1938...ara el rellegeixo una i altra vegada captivada per la dolçor i la musicalitat del català que va emprar...

-Un desitg: assemblar-m'hi
-Una realitat: no hi ha color ni l'haurà mai
-Un impossible: conèixer-la
-Un somni: llegir-la en veu alta perquè la conegui tothom