"Nadal sense tu"

Ha sonat l'últim "mi", de nou. Acaba d'escoltar per onzena vegada aquella cançó. La que li vas dedicar, la teva. I cada vegada veu més clar, el que era evident. Es mossega la llengua, fins que a les faccions se li desdibuixa un somriure amargat. És la seva tàctica per empassar-se les llàgrimes. Està farta de sentir-se així, viure com un paràsit, alimentant-se de records, el record de tu.
Sent com la pressió d' una bola imaginaria li puja coll amunt. Sent, també, la pluja que sortirà pels seus preciosos ulls blaus, com aquell blau de cel; ara trencat. I se sent desgraciada, perquè no aconsegueix reprimir-se.

Ploro. Les galtes em regalimen i les llepo, com quan feia abans. Ara tenen un gust molt lleu de debilitat i incertesa. Ploro com una nena petita, que se sent impotent perquè ha caigut i s'ha pelat el genoll i li bull la cama. Ploro d'innocència i desconcert. I miro, al meu costat onze mocadors rebregats i molls. M'autocompadeixo, perquè ja ningú ho farà per mi. A més, a fora és Nadal.

Tanmateix, torna a posar la cançó. La que no diu res, però alhora parla tant. És l'últim record físic que pot o vol tenir-ne. La brutícia li fa tant de mal...
I en el fons té una vaga esperança ......

Aquesta vaga esperança, que no arriba, encara que siguem 25 de desembre, al vespre. Aquesta vaga esperança que farà que em tregui la vida. I quan m'anhelis i per primer cop no trobis cap resposta; diràs: "Nadal sense tu" i et tornaràs d'un blanc fred de lluna, perquè sabràs que no valia la pena aquell capritx; aquella fan histèrica. Però t'ho hauràs buscat.

Estúpid alcohol i bogeria.