Nadal, i els nostres vellets desvalguts

No sé si vos n'heu adonat, però tornem a entrar dins la cursa embafadora publicista que agafarà el tant anomenant esperit de nadal i el convertirà en: Barbies de tota casta, ormejos nadalencs, torna a casa per nadal, i les veus inintel·ligibles de la publicitat del perfum, sobre tot per dona i l'esbart de solidaritats ben enflocades a veure si ens remouen una mica el coret. Jo no dic que totes les ongs. se les hagi d'enfonyar dins del mateix sac, però les darreres noticies que arriben de segons quines, com la que volia transportar els nins del Txad i qualcuna d'altra et donen que pensar. Hauríem d'estar vigilants on arriben els nostres doblers i si realment arriben on nosaltres pensem que ho desitjaríem.
Enguany no escriure sobre l'esperit de nadal i el consumisme desaforat. A més d'embafat n'estic un poc oiat i no tinc esma per repetir el que tantes vegades he escrit. Jo que veig poc la televisió, pens fer una vaga visual i veure-la menys encara. De tant en tant una iniciativa així és saludable mentalment.
Avui parlaré d'un tema més íntim, que no per això no es converteix en universal.
La vida en diferents moments ens posa en front de tessitures molt difícils. Parl de la mort de les persones estimades i també del procés que algunes passen abans de deixar-nos. Procés que vivim com un daltabaix emocional que et cruia per dedins.
Contemplam a aquelles persones que eren un tro, que disposaven d'una gran energia, il.lusions, que no els atemoria gaire la feina; invàlides, que ja no són autosuficients, que depenen per a tot dels altres i que ni controlen les seves funcions fisiològiques més primàries.
Qui més qui manco ho ha viscut això o possiblement ho viurà amb familiars propers, és com una llei de vida, malgrat a vegades es trenqui sense possible comprensió. Pares, mares, concos, germans que per l'edat i també debut a segons quines malalties degeneratives o també perquè el seu cosset ja no respon debut a què s'han acabat les piles, arriben a aquest dolorós estat desvalgut.
L'únic que podem fer per elles, a part d'estimar-les molt ja que precisen de la mateixa tendresa que un infant, és fer-los aquests instants el més senzills possibles, tenir molta cura d'ells: Alimentació adequada, una bona base de descans, neteja com cal, guarir adequadament les escares que amb el temps s'aniran formant; no hi ha volta de fulla i al mateix temps agrair a les persones, tant de l'estament mèdic que s'han humanitzat en front d'aquests pacients com a les guaridores de moltes nacionalitats (això forma part també de la globalització), la tasca que fan quan els familiars s'ho poden permetre. I l'administració hauria de prendre consciència de què cada vegada seran més persones les que necessitaran aquestes atencions i em refereix a veure com és desenvolupa la recent creada "Llei de la dependència"; esper que amb molta sensibilitat que és imprescindible.
La creació de lleis per reglamentar la situació de desemparament d'una gran part del col.lectiu social ho consider justícia distributiva. Ara bé, pel compliment d'aquestes legislacions al cent per cent, es necessita d'un finançament adequat i d'un personal suficient i ben preparat. Sense aquestes dues premisses, les normes poden quedar en un plec de bones intencions. Això és el que la participació ciutadana dins d'una democràcia no ha de consentir mai i estirar les orelles dels polítics que no han tingut els medis esmentats en compte i han legislat de cara a la galeria per la consecució de vots i cotes de poder. Avís a navegants¡.
Quan són els mateixos familiars els que volen tenir cura de totes les atencions cap a la persona desvalguda- a vegades hi ha alguns motius egoistes per estalviar uns doblers, malgrat es tinguin i d'altres no se sap com demanar el suport de personal preparat- a més del desgast i esgotament físic, també comportarà un gran desgast emocional i això passa seqüeles que els poden fer arribar fins a una depressió de la que no en serà tan senzill sortir-se'n. Devem aprendre a conèixer les nostres limitacions.
Escric sobre aquestes situacions, perquè ara mateix la meva família l'està vivint en directe amb el meu sogre i vull fer carta pública d'agraïment a totes les persones que ens estan ajudant en aquests moments: metges i metgesses del PAC, infermeres que venen a fer les cures, i a les guaridores familiars tant les que venen a través de les institucions com a les que hem contractat per a l'atenció més continuada a lo llarg del dia i la nit. I aprofit per aixecar una llança a favor d'elles que gran part són romaneses amb un cor que els vessa i que la premsa, tan sols ens parla dels romanesos en casos de delinqüència. Trob que ja basta de fer generalitzacions negatives que no ajuden per res a la convivència.

En front aquestes situacions t'arriba un cert sentiment d'impotència quan reflexiones i et demanes el perquè ha de ser necessari viure i veure una degradació física i mental a passes agegantades que no et porten enlloc, cap a ningun objectiu esperançador amb futur. T'agombola pensar que es troba atès de la millor manera que sabem. Malgrat a vegades aquesta afirmació no sigui suficient.
Les cultures sàvies sempre han considerat els seus vells, els han tingut en una alta estima i han estat cuidats com cal. A veure si hauríem d'aprendre d'elles.
Fins la propera.

Josep Bonnín