NADAL, EMBOLCALL D'INVISIBILITAT

Un relat de: Sebastià Climent

L’he vist de seguida que he entrat al bar. La veritat és que no m’esperava trobar-lo perquè ell no és client d’aquest establiment. M’ha estranyat i m’ha sorprès alhora. Estava indolentment assegut en un tamboret dels que hi ha a la barra, amb els braços recolzats sobre el mostrador. Estava sol. Davant seu un got ample amb un generós contingut alcohòlic, sense glaçons. —Què fas per aquí a aquestes hores?— La meva pregunta l’ha fet sortir del seu capficament. S’ha girat i a l’adonar-se’n que era jo, m’ha dit... —Ja ho veus, estic fent temps fins que arribi l’hora d’anar al tradicional sopar familiar de la nit de Nadal.— Les seves paraules no fluïen ni amb la nitidesa ni amb la celeritat habituals sinó amb la lentitud i pastositat derivades d’una desmesurada ingesta d’esperit de vi.

Com s’hi pot presentar en aquest lamentable estat? Potser no era un bon moment per sermonejar-lo ni retreure-li res però, com amic, no podia permetre que hi anés en aquestes condicions. Em calia fer alguna cosa. Ja sé que ell no és gens procliu a les celebracions i encara menys les relacionades amb les festes nadalenques. No les suporta i tothom ho sap, inclosa la família, però això no justifica la seva actitud de fugir d’una realitat que no li agrada immergint-se en la nebulosa provocada per l’alcohol. Si no hi vol participar és ben lliure de no fer-ho, però si entra en el joc s’hi ha d’adaptar.

Això és el que l’hi he dit en el transcurs d’una extensa i pausada xerrada, entre cafè i cafè. No sé si per les meves paraules o pels cafès, el cas és que al cap d’una bona estona, sigui el que sigui, ha tingut l’efecte positiu desitjat i el seu estat ha recuperat la normalitat.

En acomiadar-nos m’ha dit... —He decidit anar al sopar a peu, tot passejant. Així l’aire fresc m’ajudarà a escampar les meves cabòries. Arribaré a casa dels pares i em trobaré amb tot l’enrenou familiar en un ambient festiu. Petons, abraçades i rialles. Cantarem nadales davant el pessebre i farem cagar el tió. En conversa distesa parlarem de tot al voltant d’una taula ben parada i fins i tot potser jugaré amb els nebots. Segur que serà una agradable vetllada.—

I ha continuat amb la següent reflexió: —Durant el temps que duri la trobada familiar, m’oblidaré de tot el que hi ha fora, de la gent sense sostre, dels que passen fam i malviuen en la misèria, dels que fugen de la guerra, de la solitud dels vells, de les promeses enganyoses dels polítics, de les injustícies, dels que no podran estar amb la seva família i de tot allò que durant les festes de Nadal cobrim amb un subtil embolcall d’invisibilitat.

Passats aquests dies de pau artificiosa i plena d’hipocresia, de propòsits sense convicció de complir-los, d’intercanvi de bons desitjos expressats amb aparent sinceritat entre uns i altres, desapareixerà l’embolcall d’invisibilitat amb el que hem tapat durant les festes nadalenques la crua realitat i aquesta tornarà a fer-se present en la seva veritable dimensió. I em preguntaré... Què en queda del missatge de Nadal? Voldria poder dir que un món una mica millor, però molt em temo que la resposta serà, com sempre: Res. Tot segueix igual. La societat també ha embolcallat d’invisibilitat el missatge de Nadal.—

Estava absolutament recuperat i lúcid. Molt lúcid. Realment lúcid.

Comentaris

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: