Nadal 2015

Des del seient elevat del darrera, en Sergi badava per la finestra del cotxe. Abraçava en Mingo, el ninot articulat, la seva joguina preferida. Quan s’adonà que es trobaven aturats a l’aparcament del centre d’acollida, exclamà:
- Ep, papa!, què hi fem aquí? No és aquí on treballes?
- S’acosten els Reis. Què els demanaràs? L’ordinador te’l vam comprar en començar el curs, has heretat la tableta de la teva germana, tens llibres de contes que cauen dels prestatges i jocs de taula, trens elèctrics i cotxes teledirigits per omplir, ells sols, el traster sencer. Oi que tens de tot i més? Doncs avui et faré un regal de debò, d’aquells que no s’obliden, molt millor que totes aquestes andròmines, ja veuràs.
El nen callà, intrigat per saber quina una s’estava empescant.


Quan veié que obria la porta d’una de les habitacions de la planta, agafà en Mingo amb més força, temorós del que hi trobaria a l’altra banda. Però el primer en què es fixà fou en un llit amb un noiet assegut al damunt.
- Hola, em dic Pau. Tu ets en Sergi, no? – Però l’interpel•lat no escoltava, que tenia la mirada fixa en l’ésser estrany que acabava de conèixer. Els cabells llargs i rinxolats, i uns ulls grans com taronges, d’un color mel clar, que el miraven com si el volguessin hipnotitzar. Quan inspeccionà l’entorn, el que més el sobtà foren les parets ben nues i ni un endoll amb un aparell electrònic connectat, una austeritat que desconeixia.
- Bé, us deixo, que tinc feina - feu el pare -. Et recullo en un parell d’hores, d’acord?
No tingué temps de respondre, que aquella criatureta se li atansà i li allargà el braç per tocar en Mingo.
- Vols que juguem una estona? Aquest ninot és articulat, anirà molt bé per subjectar-lo del penjador que tinc a l’armari. Si me’l deixes, l’hi posaré de cap per avall i t’explicaré com ha arribat a aquesta situació tan estranya – li etzibà d’una tirada mentre somreia i posava fil a l’agulla. - Llest, ara fem-lo caure llençant-li aquestes boletes de paper de plata, que amb un petit impacte ja trontollarà. El primer que ho aconsegueixi, guanya!
Sense ni adonar-se’n, el convidat es trobà de ple en unes aventures amb en Mingo i en Pau d’allò més divertides. Ara creuaven tots tres la selva amazònica reptant com serps per sobre el llit, ara li parlaven a cau d’orella com en el joc dels disbarats, enriolats per les absurdes frases que generaven. Seguidament, en Pau assegué la joguina al capdamunt de la cadira que es trobava al costat del llit i, mentre un l’empenyia endavant, l’altre mirava de fer-la caure llençant-li els mateixos projectils d’abans.
De sobte, algú trucà a la porta.
- És hora de sopar i de reposar fins l’endemà. Em temo que se us ha acabat l’esbarjo – feu la dona, amb un posat ferm que imposava.
Quan els vailets anaven a protestar, la figura del pare feu acte de presència.
- Va, que té raó, demà ja us retrobareu – sentencià seriós.
En Pau tenia en Mingo a les mans.
- Me’l deixes per aquesta nit? Demà ens veurem i te’l tornaré, t’ho prometo, val? - Aquells ullassos es clavaren en els d’en Sergi. Eren el missatger perfecte d’un prec sincer, quelcom que el deixà desarmat si pretenia argumentar una negativa convincent. Afirmà amb el cap sense dir res i marxà de l’habitació de la mà del seu pare.


Quan pare i fill eren a l’ascensor que menava de l’aparcament de casa fins al pis, el primer demanà:
- Com ha anat? T’ho has passat bé aquesta tarda?
- I tant, papa! En Pau té molta imaginació i ens hem engrescat convertint en Mingo en l’heroi d’un munt de proves que no tenien ni cap ni peus, ens ho hem passat pipa. Demà hi torno, eh? En Mingo farà companyia en Pau per aquesta nit, però voldria recuperar-lo aviat...
- Ho farà, no passis ànsia. Ha estat un bon regal, no creus?
El vailet tardà uns segons a respondre, la pregunta l’havia descol•locat.
- On és el regal? On és el paquet?
- Tots els regals han de dur una capsa amb un llaç? Rumia-ho.
No hi hagué resposta. Estava una mica confós. Per ser la primera trobada, el temps havia volat; havia perdut en Mingo per unes hores, però estava molt content d’haver fet un amic; ara bé... quin era el regal?


- Els caps de setmana repasso el que aprenc a l’escola. La mestra em va dir que havia de llegir força, però quan acaben les classes no tinc ningú a la vora per reforçar el que hem après amb la lletra lligada. M’hi ajudaràs? Si m’escoltes mentre llegeixo, em pots corregir el que pronunciï malament – raonà en Pau.
- Però jo no sóc cap mestre... – sostingué, no gaire convençut.
- I què? M’han dit que llegeixes de pressa, segur que m’ajudaràs si m’encallo en alguna paraula. Aquest llibre d’aventures m’està agradant força, som-hi, doncs?
I així passaren una tarda rere l’altra, enjogassats amb el ninot i aplicats a la lectura.


Fins que arribà la nit de Reis, la més esperada per a qualsevol infant.
- Aquesta nit no la puc passar sense en Mingo, necessito companyia, i ens hem fet inseparables. Li contaré ben fluixet el que he demanat a Ses Majestats, i així no estaré tan neguitós, ho entens? A mi, amb ningú al costat, aquesta nit em sembla cada any un miracle més gran. A més, demà vindràs a ensenyar-me el que t’han portat, m’ho promets?


L’endemà, quan en Sergi obrí a poc a poc la porta de l’habitació del centre d’acollida, va quedar parat en veure l’espai buit i el llit fet. Això no era exacte: el ninot hi reposava estès a sobre. Palplantat, no entenia res... Se suposava que els Reis duien coses, en cap cas se n’emportaven. O sí, que començava a pensar que tanta pau en aquella cambra no podia ser res de bo. Li passà pel magí el pensament d’uns pares que, de la nit al dia, reclamaven els fills abandonats. I estava a punt de que se li neguessin els ulls quan la porta del lavabo s’obrí lentament. El cap ben clenxinat, una petita maleta en una mà i un somriure d’orella a orella van deixar-lo bocabadat.
- Me’n vinc a viure amb la teva família, què et sembla? En Mingo, de la sorpresa, ha hagut d’estirar-se al llit, però em penso que ja s’haurà refet – i es fongueren en una abraçada.
La tristesa d’en Sergi va deixar pas a l’alegria més deixondida. Ara entenia el que havia volgut dir el seu pare. Ara ja sabia que el millor regal no es palpa, ni dur llacet. El millor regal no es compra, tampoc es ven, perquè satisfà per dins molt més que la més dolça de les llaminadures.

Lluís Pagès