My funny Valentine

Lluny de malbaratar les flors, aquest plugim hivernal, tan fresc, tan purificador, els ha tornat la lluentor natural del roser que les pariria. Recent tallades de la tija materna es veien tristes, rere la lleu pàtina de l'esprai conservador, però ara el pom sembla un petit roser en ell mateix. "Hay flores asules", recitava el cartell de la floristera del poble, mentre jo me la imaginava amb el seu accent de l'Horta pronunciant la frase amb veu alta. Just ahir anava a replegar Marc a l'escola per dur-lo a un aniversari quan el vaig llegir.

I ara, vet ací que estic palplantat en aquesta vorera, mudat com un princés com deia la iaia, amb la barba grisa recent rasurada, intemporal dins dels meus quaranta-sis anys recent complerts, lleuger, ingràvid com si diguérem, esperant i esperant amb un ram de flors blaves a la porta de ca la mestra d'un poblet envoltat de tarongers que visite per primer cop en ma vida. És el dia de sant Valentí, una festa que no és festa perquè tothom hi treballa excepte jo que me n'he excusat, una circumstància de calendari que no tindria res de particular si no fóra perquè avui és el seu sant.

Quan ens vam conéixer en aquell congrés de noves tecnologies aplicades a l'educació, jo no podia esperar que el meu món, un món construït amb tanta paciència i sacrifici, es posaria potes per amunt, no violentament, però sí entròpicament i irremeiable. Irremeiable sobretot, com la bellesa enigmàtica d'aquestes flors que semblen tretes de les mil i una nits i que mai m'haguera esperat voler regalar, jo que sempre he vist aquests detalls com una bajanada. Només havia regalat flors dos cops en ma vida i a la mateixa persona, la meua dona, el primer cop en nàixer Marc i el segon per fer-me perdonar aquella infidelitat.

Allò havia estat uns anys enrere, però la ferida encara durava. En els gestos quotidians, aparentment, era aigua passada. Aquella que diuen que no mou el molí. Però, de vegades, en segons quines circumstàncies, en segons quines converses, per exemple aquelles facècies entre amics que normalment se celebren com a intranscendents, es feia palesa la insidiosa i pregona marca de la culpa, els retrets, els càstigs soterrats i els conflictes no resolts.

Ara sóc ací, afrontant aquest garbuix de sordes emocions velles i noves il·lusions tan inestables, un dia de Sant Valentí, sentint-me eufòric i estrany alhora, esguardant la façana d'un color de terra humida, la finestra amb les persianes abaixades, el número a penes visible sobre la porta pintada d'un verd pàl·lid. L'espere, a ella. No podia esperar que m'enamoraria, però ens vam asseure a la vora al menjador de la facultat on havíem anat la majoria de congressistes. Certament, jo m'havia fixat en ella ja, mogut per la meua tendència rutinària a descobrir la bellesa entre les dones que m'envolten ocasionalment, en el contacte visual llampegant d'un creuament casual al carrer, en el més sostingut però igualment fugisser d'una coincidència en un restaurant, a la cua d'un cinema, o d'un semàfor. La veia unes files endavant, a la segona fila, jo a la quarta, asseguda ella molt dreta, però en absolut tibada. Més aviat em va cridar l'atenció per allò, per la gràcil i deseixida desimboltura que denotava el gest elegant de la seua esquena, la cascada lleument rogenca dels cabells flonjament rinxolats caient sobre la doble volta d'un jersei de llana de coll alt.

Però no va ser fins després, al menjador, quan jo vaig iniciar una tímida conversa banal, que ella va semblar mirar-me per primer cop. I com una ràfega propera al vertigen vaig saber, quan va clavar-me els seus ulls blaus, travessats per una capriciosa ratlla de llum obliqua, que ja no podria tornar a dormir cap altra nit sense recordar la fermesa dolça i profunda d'aquell esguard.

Jo era i sóc encara tímid de mena. Aviat se'm van acabar el petits arguments que mantenen aquestes converses civilitzades d'ascensor, de consulta de metge, de cua de menjador universitari. Però a ella no semblava importar-li aquell embolcall de silenci privat que se'ns havia instal·lat entre el batibull de veus, coberts i xivarri de vaixelles. Seguia la filera caminant còmodament d'esquena alhora que em mullava de dalt a baix amb l'inquietant blau líquid dels ulls i un descarat mig somriure que em feia sentir-me com un rei despullat entre la cort de comensals. Que no et torne a passar, no comences de nou, em vaig repetir mentalment amb la insistència d'un mantra i la inutilitat de no trobar-li ja cap sentit al que deia, perquè no es pot impedir que comence allò que ja està encetat potser fins i tot abans que el món haja estat món. Se'm va endur a la taula enganxat del coll per una llaçada invisible per tothom llevat de mi.

A la vesprada vam tornar a trobar-nos en el descans, o millor dit, jo romania en estat vegetatiu fins que ella va aparèixer dient-me sense embulls que venia a buscar-me, que era imperdonable desaprofitar el bon oratge, que no tornaríem a entrar al saló d'actes i que ens n'anàvem a passejar pels tarongerars perquè ara els arbres feien flor i li n'agradava la flaire.

La meua Valen. Res no ha pogut anar igual des que l'univers o alguna oculta força tel·lúrica la van fer aparèixer entestant-se capriciosament i inexplicable a enamorar-se de mi. Se'ns va fer de nit passejant pels horts en una conversa de la qual no seria capaç de reproduir ni una paraula fins que vam arribar a la porta del col·legi major. Allà, a punt d'acomiadar-nos, em va passar el dit polze per una cella al temps que em demanava si mai ningú m'havia dit que em semblava a un actor que segons deia tenia les dents i els llavis com jo.

No sé com vaig gosar, però ho vaig fer. Potser va ser l'atreviment sobtat i compensatori dels vergonyosos, però vaig enganxar-la per la cintura per besar-la amb llepolia, o amb violència, amb la boca ben oberta i la llengua ben tibada, el meu cos arquejat sobre la mitja lluna del seu, que es doblegava cap enrere sense perdre l'equilibri. Més que besar-la em vaig endinsar en ella per primer cop amb aquell petó, o almenys així ho recorde des de la memòria del meu ventre.

Diuen que el cos recorda més que la ment, més intensament i més temps. O potser recorda més el que li falta, i aleshores ja és la sensació immediata, encara que siga la sensació de l'absència. El que recorde ara, doncs, aquí, davant de la casa que sé que és seua i que està buida ara mateix, és el tacte, l'olor, l'embranzida dels nostres cossos fonent-se en una sola onada de nou vertigen, a penes la continuació del mateix sentiment que em va assaltar quan vaig descobrir la seua refulgent mirada blava. Com si la resta fos una transició innecessària, ens vam lliurar l'un a l'altre follament a la seua habitació. Ella m'havia dit en un murmuri que en disposava d'una individual, i vam escolar-nos pels grisos corredors mirant sense veure els altres congressistes que anaven i venien com des d'una remota mar, d'una costa llunyana. El que ara sent, doncs, potser és simplement el que durant aquests darrers mesos ha estat l'empremta de la seua pell en la meua, impossible ja d'esborrar.

I ho he intentat. Jo almenys. He mirat de convèncer-me que tot va ser un miratge, quasi un somni, una ebriesa de cossos salvatges i alienats de la racionalitat del meu món, del nostre món, del de cadascun de nosaltres.

Hem mantingut un contacte, habitualment pel correu electrònic, primer el de la feina, després el privat, els comptes oberts només per a recordar-nos que una nit vam ser els objectes d'aquella fusió embriagadora, aquest va ser el pacte, aquesta la condició de continuar comunicant-nos: allò havia estat una sola i irrepetible ocasió, una oportunitat que no podíem donar-nos el luxe d'intentar tornar-nos a concedir. Ens hem telefonat, rarament, per no oblidar les veus, la veu que ens va acomiadar el dia següent, al migdia, ja clausurat el congrés. Cadascú al seu poble, cadascú a la seua casa, a la seua escola. A la seua família.

He de dir, però, que ella ha fet honor al nom, perquè valentament ha mirat de trencar el pacte amb una perseverància que ha fet trontollar per més d'un cop les meues conviccions d'home incondicional a un altre pacte més antic, el de la indissolubilitat de l'estructura familiar: la dona, el fill, la xarxa d'amors, de lleialtats, d'amistats i de costums que ara per ara i des de molts anys ençà garanteixen amb més èxit la meua supervivència d'home madur i assenyat... L'he frustrada amorosament a cada correu, a cada embranzida, a cada demanda, a cada súplica que prenguera un mínim risc per ella. Fins que ahir em digué adéu. El seu correu em parlava d'un somni, no era el primer cop que ho feia, solia explicar-me els seus somnis, les imatges que la percaçaven de la nit en què jo vaig ser seu, en què ella va ser meua. En aquell somni, jo l'estava esperant davant de sa casa, amb un ram de flors blaves per al seu sant.

Avui es Sant Valentí. M'he aixecat de bonhora taral·lejant "Nessun dorma" de Turandot després de tota un nit de somnis on jo era cadascuna de les parts del cos de la meua enyorada Valentina: els ulls, el raig esbiaixat de llum, els cabells rinxolats, l'olor de la pell... He passat per la floristeria i he comprat una dotzena d'aquestes roses blaves que amb la pluja s'han tornat del mateix blau que el seu esguard, per agafar el primer tren que venia cap a aquest poblet on aviat els tarongers faran flor com en aquella passejada que em va capgirar la part de l'organisme més secreta i genuïna, la que roman lliure dels mandats, dels introjectes, de dualismes maniqueus.

Aviat serà hora que torne a sa casa i jo estaré esperant-la sense cap pla més enllà que donar-li el ram de roses. Mire la casa, la façana de color marró, la persiana abaixada, i la reconec des del fons dels meus somnis. Sé que he estat allí, he vingut al poble on no he estat abans i he trobat la casa sense buscar-la, com si em guiara la llum d'uns ulls que t'acullen sense veu. Espere, doncs, sense impaciència, sé que ella e
m somriurà amb el seu raig de llum posat a la mirada i no dirà res, perquè ho sabrà tot, mentre jo, amb la veu més dolça que em siga possible, diré triomfador: "Poneu-vos, estels. A l'alba he vençut".

I de la seua mà tornaré a la casa, la casa on no he estat mai.