Muts i a la gàbia.

Un relat de: clariana
Fa tres anys tenia quinze anys. Ara sento que en tinc més de quaranta.
No són les arrugues, ni els esglais.
És la vida viscuda que pesa i eixuga.

El ritme és frenètic, l’alegria constant.
I quan m’aturo i observo no tinc res al davant.
Sola camino per un indret d’esbarzers i paranys.

És una sensació estranya, sense tenir quaranta anys.

Sumes, restes, i resolc integrals.
Quan no hi ha resposta és un trasbals.
Sentint-me tan sola, els petits detalls són regals.

Enyors d’estones viscudes, anhels de més sumes.
Els silenci és tristesa.
La clau és perduda.

Tinc ganes de tornar a fer anys, per poder veure un camí al davant.

Comentaris

  • El pas del temps[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 02-08-2015 | Valoració: 10

    Què seria dels poetes sense parlar de l'amor o del pas del temps, de què escriuríem? Aquest gran poema n'és un exemple a tenir en compte. La prosa del poema, la rima, el contingut, el ritme, són elements que m'han atret i enganxat. No et preocupis que, segur, trobaràs el camí desitjat. Una abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de clariana

clariana

37 Relats

46 Comentaris

26161 Lectures

Valoració de l'autor: 9.32

Biografia:
Em defineixo com una persona nòmada, talment com els nostres avantpassats. Visc navegant, i sentint que formo part de tot allò que els meus peus trepitgen.
La meva llar és vora el mar, l'aigua em dóna l'equilibri.
Es bo descobrir molts camins que al final no arriben enlloc i et porten a tot arreu, mentre els trepitjes pots trobar moments de felicitats.
Sembla una paradoxa... oi?