Música

Sempre he tingut la necessitat de descobrir música nova.

Podríem dir
que des dels tretze o catorze anys en sóc un gran aficionat...
sovint m'ha servit per escriure poemes
que fan referència als meus gustos per l'estridència,
la melodia, el soroll amb ànima
i la contundència feta amb sensibilitat.
Tampoc m'ha fet por
escoltar diversos gèneres que no tenen res a veure entre si.

Hi ha moments per la música clàssica
que transporten la meva solitud
per camins plens de tristesa
que em són gratificants per tancar-me amb mi mateix
i deixar sortir les llàgrimes que s'amagaven per dins sense voler.
N'hi ha d'altres
que em serveixen per treure la mala llet,
m'endinsen en el grunge més depressiu
i em recorda com eren aquells dies de festa inacabables...
Kurt Cobain n'era sempre el protagonista!!!
El descans m'arriba amb la cançó d'autor...
és el moment per deixar-se endur pels sentiments,
escoltar el missatge que s'amaga rera el cantautor
que sovint porta per nom
Silvio Rodríguez,
Alejandro Filio,
Pedro Guerra,
Feliu Ventura,
Lluís Llach
o Cesk Freixas,...
El minimalisme és etern en mi
mentre Wim Mertens em canta amb veu de falset i bell piano...
la casa també s'ajeu al meu costat,
el volum alt i el vol estès,
la raó del geni agosarat.
M'arriba el metall amb sons d'aquí i d'allà,
i d'entre tots ells
me'n queden uns per sempre a la memòria :
Dream Theater, el teatre dels somnis,
la bellesa amb la contundència,
una sola veu de sensibilitat
per encarar temes llargs, precisos i força arriscats en la composició.

I ara, que ja he arribat fins aquí,
direm simplement que tot això és música.