murs de contenció

i em trobo amb un poema que em sembla carregat de repressió. El jo poètic avança cap a uns murs sòlids i alts, que malgrat veure un horitzó llunyà, sembla que l'imagini tan sols, negada la visió pel gruix d'aquesta contenció.

La quotidianitat és suportable sempre i quan tinguem eines per lluitar contra aquella monotonia , que ens fa aixecar murs impossibles.

Hi trobo molts missatges ocults, moltes reflexions de tipus personal, i és per això que no goso comentar detalladament molts dels versos.

Ah! i felicitats en el dia del teu Sant!.

angie

que és necessari, per amí, llegirme'l bastants vegades. Les imatges que crees són definitives, amb molta força i molt riques.

Escriure al vent de les paraules,
apallissar els mots, fer-los fora,
com esbatanar mosques podrides
i oblidar les inèrcies quotidianes,
que ens cauen al damunt
com lloses de fum invisible.

és perfecte, una d'aquestes poesies en què cada mot és autònom dels altres, amb molts significats per descobrir. No sé explicar-me però m'agrada molt... és clar que no podia esperar res pitjor d'algú que a la seva biografia cita Espriu... que gran! Un petó...

"Em moro, perquè no sé com viure"

"fer-ne argila nova i carn pertorbada". Déu n'hi do!

i tornes la bellesa en mots que empaperen l'ànima de vells papers d'anys abans...

un petonet.
fantàstic!

Un bell poema, ple de passió i de desig: DE VIDA.

Deliris no acomplerts, d'acord, però no impossibles.

De les imatges que utilitzes, totes de gran força poètica, m'he apuntat: "amb les meves mans construir-te, fer-ne argila nova i carn pertorbada".

Petons i bon estiu

Fugir, marxar, d'un mon que esclavitza
per aixo tenim un arma infalible :
l' imaginació...

i cercar l'amor i la passió
darrera qualsevol cosa , lliurement,
sense arrepentiment.

Trobar en el/lo desconegut ,
alló que tota una vida no t'ha donat.

Apallisant els mots
en un mon nou de sentiments,
que ara son els amos de la vida,
si, a cotracorrent....

Avet_blau

perdent-me entre els teus poemes tan dolços i fràgils que enamoren....

petonets!!

p.d:aquests mots son fantàsticament increïbles.....

Conjur i màgia
robats a l'eternitat,
com un petit secret
no expressat
dins la mudesa.

Potser ara, a l'estiu, és un bon moment per a "oblidar les inèrcies quotidianes,
que ens cauen al damunt
com lloses de fum invisible".
Quina forma clarivident d'explicar el perquè de moltes de les nostres maneres de procedir.
És aquesta una bella i contundent manera de tancar un bell poema, a l'alçada de tot el que vas escrivint.

Aquest darrers versos que ens regalas son veritables joies...

"Tinc set de l'horitzó llunyà
que en tu es fa crit mut,
del silenci del teu cos,
pou de deliris no acomplerts."

Moltes gracies per portarnos a uns altres mons.

Salut i llum
Densito

Veig que no perds ni el ritme ni el to poètic, malgrat les incursions en altres formes narratives. Hi ha un comentari que diu que molt aviat, potser veurem un llibre de poemes teu. Estic d'acord, doncs és una Poesia de qualitat, que a més, diu coses...
El desig, la recerca constant, els sentiments, i totes aquelles qüestions que fan que et despulles davant dels teus adeptes...
Jo el primer!

Una forta abraçada!
... i molta salut!

FRANCESC

si,
"apallissar els mots, fer-los fora"
perquè el que volem és la realitat, els fets, l'acció,
trencar ja els murs de contenció i "derramar-nos" ja en una autèntica trobada.
Expreses aquest desig ja d'escapàtoria i trobada íntima, real , de cos i ànima.
M'agrada molt!
gin

Diria que en aquest poema has trobat una veu. Costa molt, en poesia, arribar a crear un estil. Però aquí potser ho has fet. M'agrada molt la precisió, el ritme, la brevetat. Les paraules gens pretensioses, fàcils. Envejo la capacitat per expressar el desig i la imatge eròtica sense caure en tòpics.
Prefereixo molt més la teva poesia sensual a la narració del Gòlgota (espero que no t'hagis enfadat pel comentari una mica dur, allà).
Jo crec que si segueixes per aquí aviat podrem veure un llibre de poemes de la Gypsy.

amb les meves mans
construir-te,
fer-ne argila nova
i carn pertorbada

Els teus versos transmeten desigs aparentment inabastables, pels:
Murs de contenció


i oblidar les inèrcies quotidianes,
que ens cauen al damunt
com lloses de fum invisible.


No sé explicar-me
Desig alliberador
Masses cadenes

entre el que volem i el que tenim. Trencar amb el que hi ha. M'agrada com expresses la lluita interior entre el desig d'alguna cosa diferent i el que tenim al davant.
A diferència del comentari d'Assumpció de riscos, jo sí que crec que la darrera estrofa lliga, encara que trenqui el to elegíac de la resta. Perquè precisament les primeres estrofes es justifiquen en la darrera. I sobre tot:

oblidar les inèrcies quotidianes,
que ens cauen al damunt
com lloses de fum invisible.

L'última estrofa... m'ha sobtat. Com si pertanyés a una altra poesis. No a aquesta.

Les primeres, com un tot, molt boniques...

Gràcies. Per tot. I per les gràcies.

Assumpció de Riscos.

L'última estrofa... m'ha sobtat. Com si pertanyés a una altra poesis. No a aquesta.

Les primeres, com un tot, molt boniques...

Gràcies. Per tot. I per les gràcies.

Assumpció de Riscos.