MURRI

Un relat de: Sebastià Climent

Era un gos sense pedigrí, absolutament vulgar: El seu color, per dir-ho així, feia bona aquella definició que s’usava per descriure un color indefinible: “de gos com fuig.” L’havien trobat en una carretera secundaria, enmig d’un bosquet, un dia que havien anat a caçar bolets. Abandonat vés a saber on, era allà, tot sol, mirant-los fixament amb uns ulls tristois, que expressaven desconfiança. Van sentir llàstima i apropant-s’hi, pas a pas, lentament, van fer un gest caricial al qual el gos va ser receptiu. Semblava que tenia gana i li van donar alguns queviures que portaven. Va moure la cua, mostrant agraïment, i sense reticències va seguir-los fins al tot terreny i, entenent les indicacions, hi va pujar. Va ser fàcil la seva adaptació al nou entorn, precisament pel seu tarannà i també va ser fàcil escollir-li el nom: “Murri.” Aquell gos era un supervivent al infortuni i a la solitud i va saber espavilar-se. La seva jovenesa era plena d’experiències.

Cada dia, abans d’anar a treballar, el seu amo el treia a passejar durant un parell d’hores. Tanta estona feia malfiar la seva dona, però ell deia que aprofitava per fer jòguing i realment tornava amb el xandall xop. Però aquell dia estava engripat i va ser la seva dona que va treure el gos, a la mateixa hora de sempre, amb la intenció però de fer un tom curt. En “Murri” anava estirant amb força cap un indret concret, sense expressar cap dubte. Sabia on anava, coneixia el camí.

De cop i volta es va aturar davant una casa unifamiliar, va empènyer la portella entreoberta d’accés al jardinet i seguint el viarany enllosat va arribar fins al porxo. Allà va lladrar d’una manera estranya i va adoptar una positura d’espera frisosa. Mentrestant la seva ama s’estava guaitant des de la vorera. Tenia un pressentiment i n’esperava la confirmació. Va passar poc temps d’ençà els primers lladrucs, que es va obrir la porta i va aparèixer una noia maca, amb un cos perfectament proporcionat que no era difícil de veure per la poca roba que el cobria. Va acariciar el gos i va donar-li alguna cosa per menjar que ja duia preparada a la mà. No era pas la primera vegada, era ja un hàbit. Va alçar la vista, cercant amb la mirada a algú que delia, però va adonar-se que en lloc de ell hi era ella. Va acomiadar-se del gos i va tancar la porta.

Avui, dies desprès d’aquell incident, l’home ha fet pujar el gos al cotxe, se l’ha endut a un bosc i l’ha abandonat, sense cap remordiment. Com, per la seva causa, l’havien abandonat a ell. El pobre “Murri” pagava així la seva coherent demostració d’afecte a qui no tocava i quan no tocava. La seva experiència no abastava aquests aspectes... tan humans.

Comentaris

  • El parlar dels animals[Ofensiu]
    Jam Malson | 02-04-2020

    Has classificat el teu relat com crítica, fantàstica i social, però també va carregat d'una molt bona dosi d'humor, malgrat la infortunada vida del Murri. I és que si diuen que als animals només els falta parlar, el Murri, sense ser-ne conscient, va xerrar massa.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: