Muntant puzzles

Avui he obert aquella capsa que duia setmanes damunt la taula. A dins hi havia una bona pila de peces de puzzle. 5, 10, 15, 20… potser 30?
M'he quedat astorada en veure que totes tenien la mateixa forma, eren idèntiques per bé que el color canviava. Si tenien la mateixa forma volia dir que era impossible fer-les encaixar per construir un puzzle, però tot i la certesa, n'he buidat el contingut sobre la fusta i m'he decidit a intentar-ho. "Paciència, paciència" m'ha cridat la veu de l'autoconveciment fins que he desistit.
Aleshores he vist en un racó de l'armari (tinc la mania obsessiva de deixar les portes obertes dels mobles) una altra capsa. I ho he entès tot. De la primera capsa només me'n calia una: la vertadera, que era justament la que devia faltar per completar la construcció de la segona capsa.
He tornat a seure a la cadira i, amb recolzant-me en la taula, he anat escombrant amb els ulls totes les fitxes fins aventurar-me i gosar afirmar quina era la peça vertadera. He cregut, innocent, que seria la de color blanc, perquè és sabut per tothom que el blanc és la suma de tots els colors. Però no. Aquesta no era la resposta correcta. Se m'ha acudit de seguida que m'ho he plantejat més seriosament. Ha estat en aquell moment que ho he vist ben clar: tant hi feia quina triés, no hi havia únicament una peça que fos vertadera perquè totes encaixarien, el color era secundari, fins i tot arbitrari.
Què he fet doncs? Molt bàsic: he triat la peça de color groc perquè el groc és el color que més m'agrada. Després m'he posat a muntar el puzzle de la segona capsa i m'he aturat quan ja estaven totes les peces degudament col·locades i només restava col·locar la definitiva. M'ha semblat curiós que el lloc buit no estigués al bell mig del quadre, sinó més pròxim a una de les cantonades. No he trigat gaire però, en agafar la peça groga per fer-la encaixar i finalitzar així la meva obra. Però no he pogut. Per un moment m'ha tornat al cap la idea que era la blanca que la que tocava, però l'he refusat ràpidament. Seguidament he posat la peça del revés, i aleshores sí que he pogut encaixar-la. Ha quedat perfecte. Que el resultat no fos com el model de la capsa no m'ha angoixat, amb tanta estona de dedicació havia aconseguit entendre la clau de la qüestió. La veritat, o no existeix, o n'hi ha moltes o, simplement, em gira l'esquena.