Multiviatge

La Maria va sortir de casa molt contenta i esperançada. Vivia al costat del barceloní mercat del Clot, que atreia molta gent els dissabtes. A ella li encantava l’ambient de guirigall que s’hi respirava. Va tombar pel carrer de la Sèquia Comtal en direcció a la Meridiana. Les terrasses del centre del carrer estaven plenes de gent que esmorzava i xerrava i fumava i prenia la fresca i passava l’estona observant, l’observaven i la repassaven. Aquells texans cenyits atreien com un imant.
L’havia conegut per Internet i avui es veurien per primera vegada. Feia tres mesos que xatejaven; primer un cop per setmana, després dos i, darrerament, tres cops al dia, al matí, al migdia i al vespre. Tres connexions diàries que l’enganxaven davant la pantalla com si veiés les mans i els dits de’n Jordi. El darrer missatge deia: “Agafa la línia R2 de rodalies, el tren de les 9.39 direcció Sant Celoni i baixa a la segona estació, Montcada i Reixac”.
Només hi havia dues parades, Sant Andreu i Montcada. Deu minuts que li van passar volant. Com aquells darrers tres mesos de teclejar i somiar i imaginar-se la cara d’aquell Jordi de quaranta-dos anys, solter, pèl-roig, metre vuitanta i vuitanta quilos, que li agradava molt viatjar, passejar i córrer per la Carretera de les Aigües els caps de setmana. Si més no, això deia la seva fitxa de TU I JO.com. Suposava que això seria cert. Ella sí que havia escrit la veritat, quaranta-un anys, separada, morena, metre seixanta-cinc i cinquanta-cinc quilos ben repartits, que li agradava caminar, cosir, nedar i xerrar pels descosits. Arribant a Montcada, la Maria rebé un missatge al mòbil: “Sortint de l’estació, agafa el carrer Colon, creua les vies i dirigeix-te a la plaça Lluís Companys i agafa l’autobús B18, direcció Santa Coloma.”
Havien quedat que ell li enviaria whatsapps amb unes indicacions que ella aniria seguint. Aquestes sorpreses li encantaven, l’excitaven i la feien anar endavant, cap on ell digués, sense dubtar. No sabia pas com s’ho feia per enviar-li els missatges tot just abans d’arribar a la destinació indicada. L’estaria seguint? Havia girat el cap unes quantes vegades en sortir de casa, quan li havia dit que anés cap a la Meridiana, però no havia vist ningú que reunís les característiques d’en Jordi, especialment el color pèl-roig dels cabells. Era un somiador o un fantasma? Tant li era. La Maria estava atrapada per ell, pels seus xats, pel seu escriure i ara pels whatsapps. Quan l’autobús s’aturà a la plaça de la Vila de Santa Coloma un altre missatge li anuncià: “Camina fins l’estació de Fondo i agafa la línia 10 del metro, direcció Gorg.”
“Realment, aquest Jordi és ben estrany”, va pensar la Maria. Les voltes que l’estava obligant a fer! Caminaria una estona, que li aniria molt bé. Potser treballava de conductor de metro o d’autobús, perquè es coneixia força bé totes aquelles línies perifèriques de la ciutat. Mira, si més no estava descobrint unes zones de Montcada, Santa Coloma o Badalona que desconeixia. I els descobriments l’atreien. Tot el que fes olor de Jordi, l’atreia. Només tenia un dubte al cap: on s’acabaria aquell viatge i quan i on es coneixerien? “Fes el transbordament a la línia 2 del Metro, surt al carrer i agafa el tramvia T5, direcció Glòries i baixa a l’estació Sant Joan Baptista.”
No, si exercici ja li feia fer! Escales cap avall, escales cap amunt, tren, autobús, metro, tramvia. Quin seria el proper medi de transport? Ja els havia agafat tots i només li faltava l’avió del Tibidabo! “Quin noi, quin Jordi més entremaliat i juganer!” Els edificis impersonals d’aquella zona de Badalona l’atreien, així com el fet de viatjar sota el viaducte de l’autopista de Mataró, que tantes i tantes vegades havia utilitzat per anar a treballar d’animadora a Isla Fantasía”. Però, vaja, ja començava a fatigar-la tot plegat. Tenia ganes d’anar al lavabo i no sabia si en Jordi tindria en compte aquesta necessitat fisiològica. Però com que no hi havia cap urgència imperiosa, va preferir esperar una mica. Definitivament, en Jordi era raret. “Baixa per l’Avinguda de la Platja i dirigeix-te a l’estació de Sant Adrià de Besòs de la RENFE.”
Vinga, una estoneta més a peu, cap avall, cap a les tres xemeneies de la tèrmica que es veien al fons. L’església de la dreta, va suposar que seria la de Sant Joan Baptista. Res de l’altre món. I l’Avinguda de la Platja, res de l’altre món, tampoc. Una espècie de rambla, sense ser una rambla de veritat. Edificis mediocres dels anys seixanta, naus industrials, poca vida i poca gent, la veritat. Va començar a ploure. Les quatre gotes inicials van convertir-se en quaranta en un instant, un xàfec que Déu ni dó! La Maria es va aixoplugar sota el primer portal que va trobar, al costat de la Merceria Pepi. No duia paraigua i un noi grassonet i calb també s’hi va refugiar.
-Hola, com plou, eh? -digué ell.
Aquell noi la va mirar sense treure’s les mans de les butxaques. Era força lletjot, d’uns trenta anys malgirbats, mal afaitats i amb un sorprenent accent de la Vall d’en Bas.
-Sóc l’Ermengol -va dir mastegant un xiclet-, un amic d’en Jordi.
-què dius, ara! Un amic de’n Jordi? -respongué sorpresa la Maria- i ell, on és?
L’Ermengol l’observava amb timidesa, sense mirar-la als ulls, sense treure les mans de les butxaques i sense dir res més.
-Ermengol -insistí la Maria-, on és en Jordi?
El noi mastegava el xiclet amb la boca oberta. Feia olor d’”Abrótano Macho” i no semblava sorprès d’aquella situació tan absurda i surrealista. La Maria es preguntava què hi feia allà, a Sant Adrià de Besòs, en aquell carrer o avinguda amb nom de platja que, per cert, no es veia per enlloc, en un portal d’un bloc impersonal d’entre tants, al costat de l’original Merceria Pepi, xerrant amb un gras mastegador de xiclet que no parlava ni donava explicacions de res, ni d’ell ni d’en Jordi que no apareixia per enlloc, que feia olor de la caducada “Abrótano Macho” i que se la mirava ara si, ara no?
-Maria -digué ell finalment-, en Jordi sóc jo.
La Maria es va quedar de pedra.
-Però què dius! Tu, tu ets en Jordi?
El noi no deia res, afirmava ara amb un somriure mig burleta, el cap tort i la repassava d’avidesa. Els segons es convertiren en un minut buit, blanc de tot, ple d’exclamacions dins la vinyeta dels pensaments de la sorpresa Maria.
-Però, tu estàs boig? per què em fas això, per què m’has enganyat aquests tres mesos, per què?
Ell no s’hi pensà gaire a l’hora de respondre:
-I què volies que et digués, que soc això que veus?
-Això que veig és el que hi ha, Ermengol, la veritat! Tu ets així i en Jordi serà un producte de la teva imaginació, però serà això, una imaginació. Les coses són com són i s’han d’agafar de cara. Si m’haguessis dit que eres tal i com ets, potser hauríem pogut conèixer’ns I ves a saber.
-Saber què? -respongué ell seriós- Saber que sí, que vols xatejar amb mi i prou? Que vols que siguem bons amics i prou? Tu busques un príncep de conte i jo sóc un tio normalet. Totes penseu el mateix, somieu i somieu i somieu. I la veritat és això, això que tens al davant, un tio normal i corrent, no un príncep de somni, del somni dels collons!
La Maria estava glaçada, no deia res, no podia dir res. L’escoltava amb la boca oberta.
-Què et penses -continuà l’Ermengol-, que no ho he provat això de dir la veritat? Totes les altres amb les que he quedat han sigut un desastre. Sempre he obtingut la mateixa resposta, adéu! I aquí et quedes!
-Però tio, tu de què vas ara, de víctima? -la Maria s’estava escalfant, per no dir emprenyant-. Tu necessites un psicòleg i, afaitar-te! I llença aquest xiclet, i no et posis “Abrótano Macho”, home, que està passadíssimade moda!
L’Ermengol va escopir el xiclet. Estava inquiet, nerviós, es bellugava d’esquerre a dreta tocant-se la barbeta. Va treure una cigarreta i n’oferí una a la Maria.
-No, gràcies.
L’Ermengol va encendre-la amb parsimònia, féu una calada i finalment digué:
-Mira Maria, ho sento. Jo només volia una cosa. I l’he obtingut. Volia saber si et faria il•lusió conèixer’m. Si faries tot allò que t’anés indicant, si tiraves endavant o bé feies mitja volta, per altra banda comprensible. Si això d’agafar un tren, després un autobús, un metro i un tramvia per arribar fins aquí, fins aquest barri de merda, ho faries, tal i com deia l’Artur Mas, amb il•lusió. I ho has anat fent. Jo t’he seguit des de casa teva, al Clot, camuflat en el meu anonimat físic de no semblar-me de res amb en Jordi, tan alt i tan guapo ell. Ara ja està, ja estic content encara que no t’ho sembli, estic molt content. He vist una persona, una noia que ha arribat fins aquí. Les altres van fer mitja volta molt abans. Tu has arribat fins aquí, has demostrat tenir il•lusió. I amb això ja en tinc prou. Adéu!
L’Ermengol va creuar l’avinguda corrent, encara sota la pluja. La Maria se’l mirava amb la boca oberta, amb una sensació agredolça a l’estómac, amb un cert sentit de culpa, amb una gran desil•lusió.
-Ermengol, espera! -va cridar.
Però el noi ja havia tombat la cantonada. No va respondre ningú. La Maria, després d’una visita obligada al primer bar que va trobar, va baixar fins l’estació de tren de Sant Adrià, preguntant-se si havia servit d’alguna cosa aquell viatge.