Multiviatge

Un relat de: Aleix de Ferrater

La Maria va sortir de casa molt contenta i esperançada. Vivia al costat del barceloní mercat del Clot, que atreia molta gent els dissabtes. A ella li encantava l’ambient de guirigall que s’hi respirava. Va tombar pel carrer de la Sèquia Comtal en direcció a la Meridiana. Les terrasses del centre del carrer estaven plenes de gent que esmorzava i xerrava i fumava i prenia la fresca i passava l’estona observant, l’observaven i la repassaven. Aquells texans cenyits atreien com un imant.
L’havia conegut per Internet i avui es veurien per primera vegada. Feia tres mesos que xatejaven; primer un cop per setmana, després dos i, darrerament, tres cops al dia, al matí, al migdia i al vespre. Tres connexions diàries que l’enganxaven davant la pantalla com si veiés les mans i els dits de’n Jordi. El darrer missatge deia: “Agafa la línia R2 de rodalies, el tren de les 9.39 direcció Sant Celoni i baixa a la segona estació, Montcada i Reixac”.
Només hi havia dues parades, Sant Andreu i Montcada. Deu minuts que li van passar volant. Com aquells darrers tres mesos de teclejar i somiar i imaginar-se la cara d’aquell Jordi de quaranta-dos anys, solter, pèl-roig, metre vuitanta i vuitanta quilos, que li agradava molt viatjar, passejar i córrer per la Carretera de les Aigües els caps de setmana. Si més no, això deia la seva fitxa de TU I JO.com. Suposava que això seria cert. Ella sí que havia escrit la veritat, quaranta-un anys, separada, morena, metre seixanta-cinc i cinquanta-cinc quilos ben repartits, que li agradava caminar, cosir, nedar i xerrar pels descosits. Arribant a Montcada, la Maria rebé un missatge al mòbil: “Sortint de l’estació, agafa el carrer Colon, creua les vies i dirigeix-te a la plaça Lluís Companys i agafa l’autobús B18, direcció Santa Coloma.”
Havien quedat que ell li enviaria whatsapps amb unes indicacions que ella aniria seguint. Aquestes sorpreses li encantaven, l’excitaven i la feien anar endavant, cap on ell digués, sense dubtar. No sabia pas com s’ho feia per enviar-li els missatges tot just abans d’arribar a la destinació indicada. L’estaria seguint? Havia girat el cap unes quantes vegades en sortir de casa, quan li havia dit que anés cap a la Meridiana, però no havia vist ningú que reunís les característiques d’en Jordi, especialment el color pèl-roig dels cabells. Era un somiador o un fantasma? Tant li era. La Maria estava atrapada per ell, pels seus xats, pel seu escriure i ara pels whatsapps. Quan l’autobús s’aturà a la plaça de la Vila de Santa Coloma un altre missatge li anuncià: “Camina fins l’estació de Fondo i agafa la línia 10 del metro, direcció Gorg.”
“Realment, aquest Jordi és ben estrany”, va pensar la Maria. Les voltes que l’estava obligant a fer! Caminaria una estona, que li aniria molt bé. Potser treballava de conductor de metro o d’autobús, perquè es coneixia força bé totes aquelles línies perifèriques de la ciutat. Mira, si més no estava descobrint unes zones de Montcada, Santa Coloma o Badalona que desconeixia. I els descobriments l’atreien. Tot el que fes olor de Jordi, l’atreia. Només tenia un dubte al cap: on s’acabaria aquell viatge i quan i on es coneixerien? “Fes el transbordament a la línia 2 del Metro, surt al carrer i agafa el tramvia T5, direcció Glòries i baixa a l’estació Sant Joan Baptista.”
No, si exercici ja li feia fer! Escales cap avall, escales cap amunt, tren, autobús, metro, tramvia. Quin seria el proper medi de transport? Ja els havia agafat tots i només li faltava l’avió del Tibidabo! “Quin noi, quin Jordi més entremaliat i juganer!” Els edificis impersonals d’aquella zona de Badalona l’atreien, així com el fet de viatjar sota el viaducte de l’autopista de Mataró, que tantes i tantes vegades havia utilitzat per anar a treballar d’animadora a Isla Fantasía”. Però, vaja, ja començava a fatigar-la tot plegat. Tenia ganes d’anar al lavabo i no sabia si en Jordi tindria en compte aquesta necessitat fisiològica. Però com que no hi havia cap urgència imperiosa, va preferir esperar una mica. Definitivament, en Jordi era raret. “Baixa per l’Avinguda de la Platja i dirigeix-te a l’estació de Sant Adrià de Besòs de la RENFE.”
Vinga, una estoneta més a peu, cap avall, cap a les tres xemeneies de la tèrmica que es veien al fons. L’església de la dreta, va suposar que seria la de Sant Joan Baptista. Res de l’altre món. I l’Avinguda de la Platja, res de l’altre món, tampoc. Una espècie de rambla, sense ser una rambla de veritat. Edificis mediocres dels anys seixanta, naus industrials, poca vida i poca gent, la veritat. Va començar a ploure. Les quatre gotes inicials van convertir-se en quaranta en un instant, un xàfec que Déu ni dó! La Maria es va aixoplugar sota el primer portal que va trobar, al costat de la Merceria Pepi. No duia paraigua i un noi grassonet i calb també s’hi va refugiar.
-Hola, com plou, eh? -digué ell.
Aquell noi la va mirar sense treure’s les mans de les butxaques. Era força lletjot, d’uns trenta anys malgirbats, mal afaitats i amb un sorprenent accent de la Vall d’en Bas.
-Sóc l’Ermengol -va dir mastegant un xiclet-, un amic d’en Jordi.
-què dius, ara! Un amic de’n Jordi? -respongué sorpresa la Maria- i ell, on és?
L’Ermengol l’observava amb timidesa, sense mirar-la als ulls, sense treure les mans de les butxaques i sense dir res més.
-Ermengol -insistí la Maria-, on és en Jordi?
El noi mastegava el xiclet amb la boca oberta. Feia olor d’”Abrótano Macho” i no semblava sorprès d’aquella situació tan absurda i surrealista. La Maria es preguntava què hi feia allà, a Sant Adrià de Besòs, en aquell carrer o avinguda amb nom de platja que, per cert, no es veia per enlloc, en un portal d’un bloc impersonal d’entre tants, al costat de l’original Merceria Pepi, xerrant amb un gras mastegador de xiclet que no parlava ni donava explicacions de res, ni d’ell ni d’en Jordi que no apareixia per enlloc, que feia olor de la caducada “Abrótano Macho” i que se la mirava ara si, ara no?
-Maria -digué ell finalment-, en Jordi sóc jo.
La Maria es va quedar de pedra.
-Però què dius! Tu, tu ets en Jordi?
El noi no deia res, afirmava ara amb un somriure mig burleta, el cap tort i la repassava d’avidesa. Els segons es convertiren en un minut buit, blanc de tot, ple d’exclamacions dins la vinyeta dels pensaments de la sorpresa Maria.
-Però, tu estàs boig? per què em fas això, per què m’has enganyat aquests tres mesos, per què?
Ell no s’hi pensà gaire a l’hora de respondre:
-I què volies que et digués, que soc això que veus?
-Això que veig és el que hi ha, Ermengol, la veritat! Tu ets així i en Jordi serà un producte de la teva imaginació, però serà això, una imaginació. Les coses són com són i s’han d’agafar de cara. Si m’haguessis dit que eres tal i com ets, potser hauríem pogut conèixer’ns I ves a saber.
-Saber què? -respongué ell seriós- Saber que sí, que vols xatejar amb mi i prou? Que vols que siguem bons amics i prou? Tu busques un príncep de conte i jo sóc un tio normalet. Totes penseu el mateix, somieu i somieu i somieu. I la veritat és això, això que tens al davant, un tio normal i corrent, no un príncep de somni, del somni dels collons!
La Maria estava glaçada, no deia res, no podia dir res. L’escoltava amb la boca oberta.
-Què et penses -continuà l’Ermengol-, que no ho he provat això de dir la veritat? Totes les altres amb les que he quedat han sigut un desastre. Sempre he obtingut la mateixa resposta, adéu! I aquí et quedes!
-Però tio, tu de què vas ara, de víctima? -la Maria s’estava escalfant, per no dir emprenyant-. Tu necessites un psicòleg i, afaitar-te! I llença aquest xiclet, i no et posis “Abrótano Macho”, home, que està passadíssimade moda!
L’Ermengol va escopir el xiclet. Estava inquiet, nerviós, es bellugava d’esquerre a dreta tocant-se la barbeta. Va treure una cigarreta i n’oferí una a la Maria.
-No, gràcies.
L’Ermengol va encendre-la amb parsimònia, féu una calada i finalment digué:
-Mira Maria, ho sento. Jo només volia una cosa. I l’he obtingut. Volia saber si et faria il•lusió conèixer’m. Si faries tot allò que t’anés indicant, si tiraves endavant o bé feies mitja volta, per altra banda comprensible. Si això d’agafar un tren, després un autobús, un metro i un tramvia per arribar fins aquí, fins aquest barri de merda, ho faries, tal i com deia l’Artur Mas, amb il•lusió. I ho has anat fent. Jo t’he seguit des de casa teva, al Clot, camuflat en el meu anonimat físic de no semblar-me de res amb en Jordi, tan alt i tan guapo ell. Ara ja està, ja estic content encara que no t’ho sembli, estic molt content. He vist una persona, una noia que ha arribat fins aquí. Les altres van fer mitja volta molt abans. Tu has arribat fins aquí, has demostrat tenir il•lusió. I amb això ja en tinc prou. Adéu!
L’Ermengol va creuar l’avinguda corrent, encara sota la pluja. La Maria se’l mirava amb la boca oberta, amb una sensació agredolça a l’estómac, amb un cert sentit de culpa, amb una gran desil•lusió.
-Ermengol, espera! -va cridar.
Però el noi ja havia tombat la cantonada. No va respondre ningú. La Maria, després d’una visita obligada al primer bar que va trobar, va baixar fins l’estació de tren de Sant Adrià, preguntant-se si havia servit d’alguna cosa aquell viatge.

Comentaris

  • Afegit a comentari anterior[Ofensiu]
    aleshores | 25-10-2016

    Volia afegir que el nostre protagonista sembla tan decebut de si mateix que no accepta que el desitgin o no creu que el puguin arribar a desitjar, malgrat la evidència del contrari.

  • Força entretingut i alliçonador[Ofensiu]
    aleshores | 24-10-2016

    On comença la compravenda i on acaba l'afecte? Semblar o ser? Forma o fons?Els altres com a mesura de nosaltres mateixos. Bon recorregut per extraradi de Barcelona. Només hagués calgut que sota els vies de les autopistes haguessin, els personatges, pujat cap al turó excavat que s'aixeta a prop i que es ben visible des de les autopistes. No si algú altre haurà posat la parada de Moncada (Bifurcació, Manresa,...?) a algun relat. M'estic pensant si allargar el relat que has tingut la gentilesa de comentar-me (ubicat, per cert, a Manresa) fins a sant Miquel de Gonteras (Viladecavalls) a la R3 Sant Vicenç de Calders-Manresa!

  • Avui ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 13-10-2016 | Valoració: 10

    ... avui en dia hi deu haver tantes trobades d'internet fallides... m'agrada com escenifiques el que és un somni per a un noi i com li exaltes el seu caràcter.


    Sergi : )

  • Molt no[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 11-10-2016 | Valoració: 10

    Semore m' ageada llegir el que escrius gràcies pels comentaris

  • Collona, vaja de viatges.[Ofensiu]
    Regí | 10-10-2016 | Valoració: 10

    Són coses que passen de vegades. Esperaves una cosa i te'n trobes amb un altra. Però com fa la dita "Qui no arrisca no pisca" (encara no he pogut esbrinar què vol dir "pisca", "pesca"?):

    Salut

  • Vallgorguina[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 04-10-2016 | Valoració: 10

    Aleix ,

    De tots els indrets que em comentes en tenim una entrada al blog.

    El que més en va 'frapar' per així dir-ho va ser :

    http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/06/hecho-en-los-dias-de-dmartn-pujol-i.html

    Gràcies pel teu comentari.

  • La il·lusió del príncep blau.[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 27-09-2016 | Valoració: 10

    Aquesta eina tan fabulosa que són els contactes per internet ens permet fer-nos una imatge al nostre gust i amagar les nostres misèries sota descripcions meravelloses sobre la nostra persona. Però no és més que una il·lusió perquè la realitat acaba desvetllant-se i resulta molt més patètica que la veritat.
    Ho has explicat molt bé, n'has fet un retrat que suposo que és bastant corrent entre els usuaris d'internet. No és un consell massa positiu, però crec que estaria bé malfiar-se d'allò que es conta en els xats i assumir que la realitat pot ser molt diferent del que s'espera.

    Espero que el teu aniversari hagi estat molt agradable. Ja ets un any més savi!

  • La trista realitat [Ofensiu]
    tomas.arcas | 22-09-2016

    M’ha agradat aquesta metàfora de la realitat en què vivim. Com solem dir, res és el que sembla. Fa temps que l’engany s’ha arrelat a la nostra vida, i hem aprés a viure entre la impotència i el desencant. El meu estupor , quan llegeixo els titulars dels diaris o escolto les primeres notícies del matí, és el mateix que ha sorprès la Maria.
    La majoria hem seguit el camí que ens han marcat, per arribar a descobrir la gran mentida que ens han escenificat aquestos darrers anys.
    Salut.

  • Tots els camins serveixen[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 22-09-2016 | Valoració: 10

    Aquest relat teu m'ha agradat molt, bé, en realitat m'ha entusiasmat; interessantíssim el viatge que sempre serveix, perquè al final acabarem fent-nos preguntes sobre els passos que em fet, i el per què, que de vegades és allò dur, que costa, la veritat que, com diu Maria, s'ha d'enfrontar de cara. Què fàcil de dir, què difícil segons els casos, aquesta veritat que fa i desfà a parts iguals, que ens fa rodolar per terra o que ens atura i ens deixa clavats al mateix lloc, compartiment- estanc dels dies sense passes, per por... fins que esdevenen acceptacions, i en mig de les decepcions ens aixequem un dia d'una altra manera: potser més savis, més generosos i capaços de bolcar el nostre entusiasme, el desig de felicitat i les preuades il·lusions en coses que mereixen la pena; caminar per arribar a fer-nos conscients i responsables a parts iguals. Aleshores, amb aquesta comprensió tan difícil d'assolir, podem mirar d'una altra manera i engegar projectes reals, dels que engresquen alguna cosa més que «el somni dels collons», coses que serveixen per fer créixer pobles i persones, amors, per unir persones, lluny de ridícules expectatives i estúpides condescendències. Aquest relat ja ho té, això de sevir per alguna cosa, a més d'una escriptura meravellosa i clara, que s'adiu molt bé amb el que estàs contant.

    Quant al diàleg que tant m'ha impactat: he volgut creure que Maria té alguna cosa més al cap que només somiar amb una carcassa espectacular; i, perquè res és el que sembla, que l'Ermengol, si més no ja ho ha demostrat en part, és molt més que un gras mastegador de xiclet amb la boca oberta i el perfum aquest tan…? També crec que moltes vegades fem el ridícul (això va per mi) però forma part de la vida.

    Gràcies pel relat, que em deixa amb moltes preguntes que aquesta vegada m'he de contestar tota soleta i, com no, per haver-me acostat a un indret que, com tots, té la seua pròpia història al darrere, un passat tintat de polsim negre i de persones que el poblaren amb la il·lusió de llaurar-se un futur millor. M'has portat a les torres de la central tèrmica de Sant Adrià de Besòs i, fa alguns mesos, també em mostrares la Gran Llosa. Gràcies pel relat i per tot això. Una abraçada

  • La soledat ens fa fer aquestes coses...[Ofensiu]
    Montseblanc | 19-09-2016

    Podria semblar que ara, amb tanta tecnologia, les coses són més fàcils que abans, però no és pas així, cada vegada estan més embolicades i fan la soledat no escollida molt més cruel que la de fa trenta anys...
    Gràcies!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

87 Relats

1763 Comentaris

84121 Lectures

Valoració de l'autor: 9.98

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 12 de setembre de 1959. Sóc llicenciat en Ciències de la Informació, encara que actualment no treballo com a periodista.

Literàriament, he guanyat els Premis de Poesia Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, el Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015. També he quedat finalista dels XXI Jocs Florals de Ribes de Freser 2017 en la categoria de narrativa.

He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010) i "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016).

Aiximateix, tinc publicats relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014) i "Somnis tricentenaris" (2014).

Finalment, he escrit el pròleg del llibre "Malos hábitos" (Rúbrica Editorial 2010), de la poetessa Aurora Garrido.