Mucis

Un relat de: Tempsperdut

El fred vent bufava i anuncià un petit plugim. Caigueren finíssimes gotes que suraren en la nit. Brises de fum, apareixien del no-res, fonent-se amb l'atapeït ambient. Els carrers, caiguts en penombra i humitat, quedaren buits i les úniques ombres desaparegueren entre boirines.

Sonava una continua melodia entre el xiuxiueig de les gotes, com un acompanyament de fons, efímer i alhora persistent; els compassos del ritme - que sonaven pel vent en creuar els carrerons -, eren murmuris lents, espaiats, com sospirs d'un suplici .
La tonada s'obria pas en forma de silenci pausat. Un silenci acústic que obria sons fugaços.

Coronà aquesta sonata un vell piano al final del carrer. Uns sons que venien del llunyà amb força -oculta i atenuada pel temps- intentant sortejar els fanals, les portes, les bufades del vent, els rètols i les ombres desaparegudes.
Aquestes notes sonaren amb més intensitat i el vent, acompanyant-les va expirar amb més vigor entre els carrers i els arbres. Com les onades al mar, el vent va moure les fulles, amb un ritme fluït, tot el fullam al uníson, i una petita nota gairebé inapreciable pel món va fer que un dels pètals d'aquella ballarina atrapada dins un tronc fes ali amb el vent, seguint el seu dibuix inexistent.
Les línies que la guiaven tenien un ritme elegant i alhora despreocupat. Vorejaven el carrer, insinuant sinuoses formes, com enllaçant, amb un fil inexistent, cada imprevist del camí.

S'apropà plàcidament a aquell cafè, d'on sortien totes aquelles notes encantades, que movien les ombres sense haver-n'hi i feien volar la imaginació de la brisa.
Passà per davant d'una finestra entreoberta i observà, quieta, l'interior.

No fou l'olor condensat que desprenia a tabac, suor i cafè, ni el fals silenci que s'escapava en sospirs per aquella finestra. Ni tan sols va ser important la misèria i el desordre que es respirava.

Els ventalls de partitures en l'aire dibuixades, perceptibles, i tan evidents com relatius. Tots s'originaven en un racó del cafè, on allunyat del món i de la realitat, unes mans marcades pel temps - un temps qüestionable, curt -, ballaven, -sense tocar-lo-, sobre el teclat més bell i més humit que en aquella ciutat es pogués trobar, creant il·lusions en una ment que imaginava cada pas, cada salt i saltiró i les deixava anar en forma de murmuri i d'alè.

I seguí tocant -sense tocar- durant hores. Les seves mans dibuixaren, amb ploma enlaire, la silueta d'un ball.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Tempsperdut

Tempsperdut

16 Relats

22 Comentaris

21117 Lectures

Valoració de l'autor: 8.63

Biografia:



"on m'a dit que le destin se moque bien de nous" gran frase




* per qualsevol cosa:
temps_perdut@hotmail.com