Mossèn Alcover, les dones i el suc de cervell

Un relat de: Conxa Forteza

Fa uns dies vaig tenir la sort d'assistir a la presentació a Barcelona del llibre " Les cançons populars del Diccionari Català-Valencià-Balear", de Bàrbara Sagrera Antich. L'autora va tenir l'ocurrència i la paciència d'anar cercant en el diccionari gloses, trossos de tonades i fragments de cançons populars que Alcover afegia a les definicions dels mots per afavorir la comprensió i utilització de les paraules. La importància del corpus de cançons populars que recull aquest llibre és tenir a l'abast, dels qui hem fet del DCVB eina imprescindible, tot un material dispers que moltes vegades ens passa desapercebut dins les profunditats del diccionari.
La cançó popular sempre ha estat una de les meves fal·leres. Déu no va ésser bo amb jo i no em va concedir el do de la veu ni de l'oïda i, per no ferir la sensibilitat dels qui m'escolten, quan vull demostrar els meus coneixements damunt la matèria em límit a recitar, en lloc de cantar: no vull mal a ningú. Vaig tenir la sort de tenir una bona mestre en la meva tia Maria, de cas Negret de Sa Pobla. Des de ben petita al seu cafè hi vaig aprendre tota casta de glosses, des de les més innocents fins a les més coents. Per això em va emocionar molt a la presentació del llibre la presència de Catalina Canyelles, una al·lota poblera molt joveneta, que em va fer quasi plorar d'emoció (els exiliats som molt sensibles a les veus de la terra) quan va cantar les tonades de feina que li havia ensenyat el seu padrí, en Colau "Magarró". Ella ens va donar tota una demostració d'ancestral saviesa amb el fet d'acoblar el ritme de cada cançó segons la feina que se feia. No se cantava amb el mateix ritme quan se llaurava o quan se collien figues, per exemple. Actualment no sé quines glosses se poden fer al ritme dels tractors o de les batedores, no seria mala idea que qualcú seguís la tradició i cantàs més ràpid o més a poc a poc. segons la feina que se fa, al compàs del "rum rum" dels motors.
Una altra delícia de la presentació va ésser la visualització d'unes diapositives, amb imatges adients al tema de la cançó, acompanyant les tonades recitades per Maria Rosa Cons. La seva veu despertà entre el públic, tant català com mallorquí, tot l'amor a una llengua comuna que ens uneix i ens fa vibrar baix les mateixes emocions.
De totes maneres al DCVB no tot són flors i violes. Fa temps que jo vaig espigolant pel meu compte. Un dia cercant coses relacionades amb la paraula "dona" em vaig topar amb una rondalla que parla del "suc de cervell". No té pèrdua. Des de l'antigor molts de pares de l'església i pensadors varis havien afirmat que les dones no tenien ànima i, seguint la tradició, el nostre Mossèn no se queda enrera. Segons conta, un dia el Bon Jesús creava el món i quan va tocar fer l'home va manar a Sant Pere que, a mesura que ell els anava forjant, els abocàs dins la closca una bona cullerada de suc de cervell. Aviat el brou se va fer avall i tan sols en tocava mitja cullerada per cada un. Quan va arribar el torn de les dones ja només quedava el solam. Sant Pere ho va voler arreglar abocant gerres i mes gerres d'aigua i remenant-ho tot. La conclusió de la rondalla és que hi ha homes molt afavorits de suc de cervell, altres que no ho són tant i que les dones no en tenim gaire. I encara claret, claret ...



Comentaris

  • Suc de cervell! quina delícia...[Ofensiu]
    Anjo Laví | 31-12-2007 | Valoració: 10

    Hola Conxa,

    M'ha cridat l'atenció això del suc de cervell i no me n'he pogut estar de fer una ullada a la teva narració. M'ha fet gràcia perquè m'ha recordat una història de la mitologia grega que, com a presentació i advertiment, ens va explicar (d'això ja fa molt de temps) un professor de filosofia en el seu primer dia de classe.

    Diuen que Zeus, quan va crear l'home va fer un seguit de figures de fang. Com que les feia sense motlle n'hi van sortir de totes mides. Un cop les va tenir fetes les va voler omplir d'intel·ligència i per això va fer una mena de brou dins d'una olla. Ajudant-se d'un culler va abocar una mesura del brou a dins de cada figura i què va passar? Les figures poc agraciades -perquè eren baixetes i rabassudes- van quedar plenes a vessar d'intel·ligència, en canvi les que feien goig de veure -perquè eren altes i robustes- tot just es van omplir fins la cintura.

    Hauràs captat que el meu professor, (bon professor per cert) no arribava al metre seixanta.

    Conclusió:

    L'aparença exterior té poc a veure amb la vàlua de les persones.

    Com pots imaginar, la història ha donat altres variants (tothom escombra cap a casa) i una d'elles, aquesta t'agradarà més, assegura que les dones van quedar plenes mentre que els homes... Bé! ja pots imaginar el final.

    M'ha agradat llegir-te, una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: