Cercador
Mosca blanca
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Plou i fa sol. Es pentinen les bruixes brunes de cabells com bruc ressec.
Parlo d'una d'elles. S'ha tret un barret de palla que ràpidament s'hac cobert, força, de mosca blanca que li ha vingut de gust de tastar aquella estranya planta. La pallola infestada de tants dípters té l'aspecte d'espurnejada de flocs de neu enganxifosa.
La bruixa ha rigut sonorament. Els insectes s'han espantat i separat, envolat i fet cap a la morera i a la buguenvíl·lea, a les tiges sobretot. S'han alineat com un ordenat exèrcit invasor.
-Éreu coloms!
La bruixa ho sap tan bé! Plomes blanques d'ocell, menudes, tant que són tot just borrissol: la mosca blanca. Omnipresent a cada vegetal del jardí seu...i el del veí. El veí que mai no sovinteja de fer estades a la llar: rodamondeja l'existència fugint de l'habitacle de totxana. Aquell home absent que sap pressentir i sentir el parrupeig dels ocells i, a voltes, pot traduir què conten. L'home que es fixa en la colomassa i les taques que pren que, com el pòsit del cafè en una tassa, li expliquen quelcom que si ho diu ningú se'l creu: si és un boig!
Fa sol i plou.
Està sol, és prou.
Es plou per dins. La bruixa també en sap, de fer-ho.
És aquella mica de mancança d'estar amb un mateix com cal.
La mosca blanca es disposa, ben visible, sobre les rajoles de terra cuita. Centenars d'elles confegeixen un missatge:
IMPOSSIBLE SABER DEL TOT PERQUÈ ACTUES COM ACTUES TU O ELL I IMPOSSIBLE SABER DEL TOT PERQUÈ ELS ALTRES ACTUEN COM ACTUEN.
Cau, sobtadament, un ruixat. La pluja fina i querubina s'ha decantat. Els núvols, que volien picar a terra. Són aplaudiments. Ha mort, tanta mosca blanca, amb el pes de la sorpresa? L'element líquid, les emocions, les ha ofegades?
-Excés de mosca blanca!
-Blana?
La pluja no escolta. S'escolta a sí mateixa. El sol la renya i irromp sense avisar.
L'arc de Sant Martí mostra una cadeneta que el ressegueix per dalt: mosca blanca. Una ratxa de vent li espolsa. Apareixen coloms i es situen dalt l'arc-iris, reperfilant-lo. Amb uns prismàtics, la bruixa observa la coloració capriciosa que cada au exposa. Combinacions de blanc i negre i grisos a dojo. El vermell de les potes i el bec. Obren i tanquen els ulls. La bruixa ho fa alhora.
Tanta mosca blanca no fina.
No massa lluny, en una glorieta, s'hi instal·la.
Per allà a prop hi ha cases amb patis. Abans, però, la colla nombrosa d'insectes pacientment inquiets voldran veure com es pon l'astre rei i l'endemà com surt. Un anhel com qualsevol altre.
No massa lluny, a la platja, a la sorra, els coloms fan camí fent amb el cap que sí que sí. El cel voldrà mostrar-se espectacular, cromàticament poètic, inefable. Cal màquina fotogràfica podrà captar el tot que trasmetrà.
Vaticinarà la trobada.
La trobada del rodamón i la bruixa amb noves paraules escrites, això sí, per la ditxosa mosca blanca:
ESTEU DESTINATS.
Parlo d'una d'elles. S'ha tret un barret de palla que ràpidament s'hac cobert, força, de mosca blanca que li ha vingut de gust de tastar aquella estranya planta. La pallola infestada de tants dípters té l'aspecte d'espurnejada de flocs de neu enganxifosa.
La bruixa ha rigut sonorament. Els insectes s'han espantat i separat, envolat i fet cap a la morera i a la buguenvíl·lea, a les tiges sobretot. S'han alineat com un ordenat exèrcit invasor.
-Éreu coloms!
La bruixa ho sap tan bé! Plomes blanques d'ocell, menudes, tant que són tot just borrissol: la mosca blanca. Omnipresent a cada vegetal del jardí seu...i el del veí. El veí que mai no sovinteja de fer estades a la llar: rodamondeja l'existència fugint de l'habitacle de totxana. Aquell home absent que sap pressentir i sentir el parrupeig dels ocells i, a voltes, pot traduir què conten. L'home que es fixa en la colomassa i les taques que pren que, com el pòsit del cafè en una tassa, li expliquen quelcom que si ho diu ningú se'l creu: si és un boig!
Fa sol i plou.
Està sol, és prou.
Es plou per dins. La bruixa també en sap, de fer-ho.
És aquella mica de mancança d'estar amb un mateix com cal.
La mosca blanca es disposa, ben visible, sobre les rajoles de terra cuita. Centenars d'elles confegeixen un missatge:
IMPOSSIBLE SABER DEL TOT PERQUÈ ACTUES COM ACTUES TU O ELL I IMPOSSIBLE SABER DEL TOT PERQUÈ ELS ALTRES ACTUEN COM ACTUEN.
Cau, sobtadament, un ruixat. La pluja fina i querubina s'ha decantat. Els núvols, que volien picar a terra. Són aplaudiments. Ha mort, tanta mosca blanca, amb el pes de la sorpresa? L'element líquid, les emocions, les ha ofegades?
-Excés de mosca blanca!
-Blana?
La pluja no escolta. S'escolta a sí mateixa. El sol la renya i irromp sense avisar.
L'arc de Sant Martí mostra una cadeneta que el ressegueix per dalt: mosca blanca. Una ratxa de vent li espolsa. Apareixen coloms i es situen dalt l'arc-iris, reperfilant-lo. Amb uns prismàtics, la bruixa observa la coloració capriciosa que cada au exposa. Combinacions de blanc i negre i grisos a dojo. El vermell de les potes i el bec. Obren i tanquen els ulls. La bruixa ho fa alhora.
Tanta mosca blanca no fina.
No massa lluny, en una glorieta, s'hi instal·la.
Per allà a prop hi ha cases amb patis. Abans, però, la colla nombrosa d'insectes pacientment inquiets voldran veure com es pon l'astre rei i l'endemà com surt. Un anhel com qualsevol altre.
No massa lluny, a la platja, a la sorra, els coloms fan camí fent amb el cap que sí que sí. El cel voldrà mostrar-se espectacular, cromàticament poètic, inefable. Cal màquina fotogràfica podrà captar el tot que trasmetrà.
Vaticinarà la trobada.
La trobada del rodamón i la bruixa amb noves paraules escrites, això sí, per la ditxosa mosca blanca:
ESTEU DESTINATS.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436351 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com