Morts vivents

Un relat de: Ivan Bonache
El mort vivent, rancallós, persegueix a la noia que es fica en un atzucac i, aterrida, sotja en busca d’un escapador. No emet crit algun ja que això atrauria a més morts vivents i s’amaga com pot. Agafa una vara rovellada i l’aguaita. Quan el té a tocar, li etziba un cop brutal al cap i el crani cruix esgarrifosament entre perillosos esquitxos de sang infecta. Colpeja una vegada i una altra fins que ja no es belluga. La noia esbossa un somriure tímid, se n’ha sortit, ha sobreviscut a un nou atac. I just en aquell precís moment, una mà putrefacte l’engrapa pel darrera i una boca esgargamellada li mossega al coll seccionant la jugular entre alarits d’horror i dolls de sang innocent.
RIIIIIIIIIIIIIIIING!!!!!!!!!!!!!!!
- Collons! – Crida esglaiat.
L’aparell li ha caigut de les mans. Amb els auriculars encara a lloc, l’agafa maldestrament amb mans tremoloses i depenja.
Ja li passa, ja, que tot sovint s’oblida que allò és un telèfon i que de tant en tant, suposadament, serveix per trucar i comunicar-se.

Comentaris

  • Curiós![Ofensiu]

    És curiós com de formes ben diferents els nostres relats arriben a conclusions ben semblants de com ha anat evolucionant el telèfon. Potser és que al cap i a la fi tots ens hem convertit en els zombis de la sèrie que mira el teu protagonista ^_^
    Edgar