Mort literal.

Vaig acariciar el metall, era glaçat, com tot el meu cos. Només trancava el silenci l'harmonia del vent, que es passejava pels racons, i que em feia sentir més sola encara. Les llàgrimes que em lliscaven per la pell ja havien quedat oblidades, estava acostumada al seu tacte humit, m'agradava plorar, se'm difuminava la realitat, així la crueltat del món em semblava menys terrible.
Sempre havia pensat que el suïcidi era per a covards, que era la pitjor sortida, era símbol de feblesa, però... potser si que n'era jo de feble, potser tenia tanta por que no aconseguia veure el que hi havia d'erera d'aquesta. I de fet, jo ja havia mort aquella tarda en la que vas marxar, quan em vas deixar sola davant el món i vas fer caure la vena que m'impedia veure que estava sola, que tothom està sol.
I amb dos dits vaig acariciar per últim cop la teva fotografia que em mirava amb ulls penetrats, encara sabent que tan sols era un tros de paper em costava aguantar-te la mirada.
Mentre sentia la sang córrer la teva veu es filtrava dins el meu cap, em parlava, no l'entenia. Delirava. Els ulls es tancaven, no vaig lluitar contra això, ben mirat, és el que buscava.
I vaig morir per tu, literalment.