Mort es veia en la distància

Callava el silenci fent reverència als bons records, perquè eren pocs i calia que es sentissin bé en la seva tornada.
Pàl·lid; si més no com sempre, però aquesta vegada sense aquell peculiar somriure que amagaven els seus llavis. Semblava un altre, no el coneixia - ni jo, ni ningú, diria que no es coneixia ell tampoc. Recordo aquella estranya habilitat que tenia per veure les coses al inrevés de com eren en realitat. Em feia - em fa - gràcia. Se'm va escapar un somriure com el d'ell, un d'aquells que no sempre es veien. També se'n reia quan li deien: "què bonic ho veus tot", després d'explicar la seva curiosa visió del món que l'envoltava. És trist però. Ningú es va fixar mai que rere el seu gest característic cabia sempre un sospir melangiós, aquell que cercava en la realitat invertida de les seves paraules una d'alternativa a on poder fugir, a on poder viure.
Inert; he vist pedres amb més vida. No és que ell fos molt actiu, però veure'l en aquell estat d'absoluta quietud no em reconfortava gaire. No obstant, me'n alegro de que ja no estigui amb mi, perquè ell, que sempre tenia raó - o això deia -, no temia a la mort i argumentava aquest fet amb la frase que tothom diu i a pocs tranquil·litza: "descansa en pau". "Amb un eslògan com aquest, per què témer a la mort?", deia. És per això que suposo que allà on estigui estirà millor que aquí.
Insuportable l'escena. Tenia els ulls oberts, miraven fixament els meus, escorcollant-me l'ànima; als seus, sobrecàrrega de pensaments amb pinzellades d'idees matisades amb somnis, morts, tots morts. No podia veure més la tètrica imatge d'aquell quadre, em vaig girar i vaig donar l'esquena a l'espill.