Mort a l'asfalt, desolació a la ciutat

L'església és plena, està a primera fila i no és un assidu, què hi fa, doncs?.
A ell li llisca una llàgrima rera l'altra dels seus ulls blau/verd tant admirats per les nenes en un altre temps.
Sempre havia pensat que els fills no eren per ell, s'havia sentit atrapat per aquella noia que li deia que l'estimava, que el captivava... i el va sorprendre després d'una revetlla amb la prova de la granota positiva...
Ell sempre tant distant, mirant per sobre de l'espatlla... ni bolquers ni glopades, al començament, ni pilotes ni raquetes després, una moto per què li donava llibertat... i d'aquesta manera ja no havia de fer de taxista...
Se n'adona que al costat i ha més gent que plora, a part de la noia, que ja no ho és tant, i la seva mare. També hi ha un altre fèretre... en son dos? No, tres...
Unes vides a l'inici, unes vides estroncades, les que iniciaven i les que els acompanyaven! Les que els miraven i els admiraven, les que els ajudaven i els acompanyaven!
I què farà ara, que la vida del fill ha quedat estesa a la carretera? 18anys, és tan poc temps per establir lligams, pensa ell!
I ha estat l'església, al capdamunt del turonet que controla la mediterrània, qui ha estat escenari de la seva desolació.