moro de fam de carícies

...estiguis tranquila, que poc a poc i sense presses, arrivarà el GRAN DIA dels poetes perduts vora una guerra anyorada, en pau i calma...(Chisssstttt, eh?).

Comentaris sols a les 8'30 de cualsevol jornada esmaperduda.

Una abraçada estrangera! Escrius de meravella!!!

No parare mai de llegir-te. Ets una MERAVELLA!!!!!

una abraçada estrangera

M'ha deixat glaçat, davant aquest mirall de versos que esgarrinxen el sentir propi.

Unes paraules plenes d'imatges. Una veu que és capaç de buscar dins de les mirades, de l'essència del seu propi dolor per poder volar cap a l'exterior i cridar tan fort com li és possible.
Dins de la nostra vulnerabilitat, d'aquesta incertesa, d'aquest instint de sentir, trobem la necessitat de cercar nous significats i camins que ens ajudin a comprendre.
Poc a poc neix la descoberta d'una força amagada, de la bellesa de l'ànima que ens embolcalla, de poemes que ens enseyen a dir moltes coses que potser fins i tot ignoràvem.

Net, sincer, agossarat, intens.
Va directament als meus preferits.

P.S. Escriure els sentiments i les emocions tal com ragen forma part de cada manera de ser. Potser molts ens deixem molt al descobert, però penso que en cada nou poema o relat descobrim petites grans coses que ens fan créixer una mica més.
M'agrada el teu estil, la facilitat innata que tens de transmetre.
Espero llegir moltes coses teves.

Una abraçada molt gran!

Estrangera,
Una meravella.
Clar. Potent. Cru i ben real.
D'una quotidianitat ben tangible.

Que no se't mengi la indiferència!
Segueix acaronant la realitat amb tanta elegància.
Haver usat la primera persona del singular del verb morir, és un atreviment que poques persones gosarien fer, i, en canvi ha donat una consistència extraordinària a la descripció que fas de la situació.

La teva actitud envers la vida és encomiable.

Segueix lluitant, segueix escrivint!
Encara que sigui cru.

Una abraçada.

M'he descalçat de mi per trobar l'altre
(m'agrada la imatge, on ens mostres aquesta necessitat de sortir de tu mateixa per comprendre l'ésser que habita més enllà de les fronteres del propi cos)
i entre els camins inexistents de l'insomni
l'altre
no hi era.
(i la pregunta és: l'altre, és realment una altra persona, o tal volta és un mateix, que en el davallar solitari vers el dolor no aconsegueix trobar-se?
La ciutat m'abraçava entre els seus tentacles cridaners
(una altra expressió que m'ha cridat l'atenció: tentacles cridaners. He vist la publicitat, els aparadors de les botigues, el consumisme... fent de tot per xuclar l'ànima cansada)
i jo
agenollada a les voreres de mi mateixa
(brutal! agenollada a les voreres de mi mateixa, ens mostra aquesta situació límit, on ja res no té sentit: hem sucumbit -"agenollada"-, i som incapaços de fondre'ns en una sola essència -"les voreres de mi mateixa"-)
estenia la mà
mentre a terra davant meu un cartell en blanc
recollit entre els contenidors de la incertesa
("recollit"... per tant el cartell, en el fons, no ens pertany... per tant hi ha més éssers en la nostra mateixa situació)
suplicava. Ajudeu-me. Moro.
Indigent
de carícies.
(un final genial per a un poema increïble)

***

Malgrat tot el dolor que traspuen els teus versos, hi aprecio una alenada d'esperança: la que ens atorga el fet d'atrevir-nos a demanar ajuda. No tothom ho sap fer, això.

Fins la propera,

LLIBRE

És tan dur, tan fort, tan punyent... M'ha agradat tant... Descrius molt bé la manca d'amor, de tendresa...

Noia, tens tota la meva admiració.... perquè ser capaç de dir tot el que arribes a dir, en tan breu poema, no era fàcil, gens fàcil, però el resultat és brillant, brillantíssim.

Els teus versos traspuen plor, dol, mançanca d'amor, d'afecte, i una tristesa immensa, que sembla que segueix fins i tot quan has acabat de llegir el darrer mot. Ja per començar, el títol convida a llegir, és suggerent. I quan jo m'esperava un poema d'amor, em trobo amb aquest desamor tan gran, amb un indigent d'amor, de carícies, amb un pobre desconsolat que fins i tot té un cartell en blanc recollit a un contenidor....

És tan trist com meravellós, tan impactant com la mort més indesitjada.

Et felicito, un poema que cala, que arriba al moll de l'os.

Un petó!

Així és el teu poema. Ple d'imatges profundes. Ple de significats.
T'has descalçat de tu mateixa, t'has tret la màscara, has mirat al teu voltant amb nous ulls. I des de les voreres del teu ser has suplicat carícies que et retornessin al món. El títol, perfecte. El ritme, absorvent. El final, impactant!
Per cert, potser tinc ulls de jovenent, però en tinc gairebé el doble del que tu dius... gairebé el doble de vint!
Segueix escrivint així!!!