Morir

la mort sempre m'ha rondat i seduït, amb crueldat a la infància, passió en l'adolescència, serenament ara. Si tot el que he experimentat fins ara ha estat a fí de bé...quina altra cosa que curiositat i fins i tot cert anhel, que no pressa em pot deparar quelcom consustancial a la experiència de viure?
Curiosament el veix més digem-li optimista que el anterior poema de Viure.

a "re viure" veiam si hi ha sort...

Tot i que l'altre m'ha agradat prou, aquest me l'he cregut una miqueta més i, suposo que serà per una subjectiva qüestió d'identificadió amb les experiències personals, he sentit que has posat paraules a algunes visions i sensacions que comparteixo.
No està malament, oi?
Gràcies.

un cop més, morir en vida es converteix en habitual.

Morir en solitud profunda, ben conscients del que som. Abandonar la vida tranquilament, no esperar res, no tèmer res.

Caure al precipici blanc del silenci improrogable.

que selecciones acuradament per anar perfilant les sensacions que vols transmetre en un moment tan delicat com "imaginem" el de la mort.

(he llegit comentaris que t'he fet plens d'errades, sóc un cas!)

Gràcies pel comentari tan acurat. M'encanta veure com les pàgines del lTEU libre es van obrint i tancant. Em fascina!

Tu ets un llibre viu, tan ple d'imatges, de novel.les, de textos i de projectes. Quina joia, Llibre!

Una abraçada.

gràcies per llegir-me i per LLUITAR per treure aquest desori d'humanitat cap endavant.

gràcies per fer força entre tot el vostre equip per anar contracorrent i desmantellar tanta mentida.

Gràcies LLIBRE!No defallegixis, NO DEFALLIU, MAI!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Aquest poema té una força especial, ja no sols pel tema que és dur i punyent, sinó per l'estructura dels versos que van minvant fins endur-se el darrer alè del poema.
A mi no m'ha evocat els pensaments i les sensacions d'una mort física, més aviat una lluita dolorosa per no poder fer un pas cap al demà. És com no poder marxar enlloc, com està presoner en un món del que no sap com sortir-ne. Un petit espai on només entre l'aire just per respirar i un petit forat per veure una fracció de l'exterior i sentir una ínfima bufada de vent fresc.
La paraula mort fa respecte ja per ella mateixa, però morir en vida, tancar-se a l'existència, potser encara és més aterridor...

Quina il·lusió m'han fet els teus comentaris a relats a l'atzar. Són poemes que feia tants dies que no llegia que gairebé ja no recordava què dormien dins d'aquestes enormes flassades de RC.

Molt Bon Any, bonica!
Petons a les teves nenes que aquests dies van a dormir tan tard...
I una enorme abraçada per tu!

et mores mentre ets viu, però pots voler morir, quan la vida no significa. Un llit, un moment, la perdua del rrecord, moltes coses porten a voler morir a desitjar morir. Però el que és mort en vida no compren com els del seu voltant viuen en la mort.

poema germà d'aquest, i no sé separa-los a l'hora de fer-lis un comentari.

Crec que parlés de la mateixa emoció, però intentant veure-la des d'un altre angle.

Sigui com sigui, has aconseguit uns poemes que és filtren dins la pell, que deixén regust a la memoria, que és com ha de ser la poesia.

sisplau sinyora poetessa que passi de puntetes per aquest poesia, si axiò és possible. És que a mi el tema de la mort em fa una mica de fredat, vet-ho aquí. Deu ser hereditari.
Un petó, ara

...alguna vegada per algu no es gaire trist sino una alliberació, encara que per a mi es molt trist. No m'agrada parlar de la mort, es el fi.

Tan arribat les auques?, perdona que insisteixi pero com que hem va tant malament el correu vui saber si va.

Una abraçada.

Maria Pilar (Valeria)

fas patent l'art d'agafar, escollir la paraula justa per anar desgranant, perla a perla, tot un collaret que es va desfent

que trametre percepcions entorn d'una idea. Magistral llibre!

llibre ple de sabiesa, de força i de fermesa.

Un petó d'aquest mare/àvia adobtiva que t'ha sortit com un bolet en plena tardor.

Els teus poemes tenen un ritme diferent. Aquest ve marcat per la descripció que s'accelera

l'agonia de la tortura.
el goig de comprendre's
encara despert.

Fins que a l'última estrofa el ritme esdevé sincopat i tallant com del del rap

Morir en vida.
Morir perdut.
Clos.
Tancat.



Es podria dir que contingut i forma s'hi adiuen de manera uniforme, ja que la temàtica de la foscor/claror; vida/mort així ho marca.

Escel·lent, Llibre.

Petons.

M'ha agradat i, encara que

que crec que es debat entre dos estats d'ànim: un profundament apesarat i un altre que lluita per sortir a la llum, per respirar un bri d'aire fresc. És com la cara i la creu de la vida: la ilusió per viure, per fer de cada dia un motiu d'alegria.... o el pànic de pensar que també es pot morir en vida.

M'ha impactat molt. Crec que tornaré per a dir-te'n més coses, però això que t'he escrit és la primeríssima impressió que m'ha fet.

Un petó molt i molt gran, Llibre. Ja t'he dit en alguna ocasió que tens màgia a les mans que escriuen aquests poemes. I t'ho repeteixo, no fos cas que te n'oblidessis!