Morir-se d’avorriment!

Era un forat humit, només veien la llum del sol que deixaven traspassar les bardisses que tapaven el clot. De la vintena que havien estat reclosos inicialment la majoria havien mort de malària. Havien dos moments que trencaven la monotonia: quan ens llençaven menjar i quan es moria algú. Llavors sorgia una batalla campal per aconseguir un tros de pa o les sandàlies del que acabava de morir. Kuma, un mandinga, havia perdut un ull, a mans de Jose, el cubà, quan es barallaven per un llapis d’un dels soldats morts. Algun cos havia perdut més d’un tros, abans que la pudor ens obligues a enterrar-los
Sobreviure es va convertir en un turment, sense la llum del dia, sense parlar, sense moure’s. Algun cop vaig pensar si l’avorriment ens acabaria matant. Contar era quelcom que ajudava. Contava els cucs de la mandioca, contava les picades de mosquit, contava les gotes de pluja. Però fins i tot comptar es va tornar avorrit..
La nostra apatia va arribar a tal punt que ja ningú no es barallava pel menjar. Morir hauria estat un regal dels deus. Un dia ens van llençar una caixa de cartró amb el menjar. Jose, que era curiós de mena, es va sentir-se atret per aquella novetat estranya. Era el que més coses tenia bolígrafs, sabates, fotos. I les defensava aferrissadament com l’ull de Kuma podia certificar. Quan va veure la caixa va fer un posat somriem. Al matí en Jose ens va cridar amb el seu portuguès macarrònic. Portàvem mesos sense parlar-nos així que vam prestar poca atenció. El cubà s’havia posat la caixa al cap i amb un sac s’havia fet una americana i una corbata. A la caixa havia dibuixat comandaments de televisió. José començà a cantussejar la sintonia del telenoticies.
—Senyors i senyores, avui comencem les noticies amb l’arribada del ministre d’agricultura a la província de Luanda —José va continuar inventant noticies. Primer només va aconseguir un lleu somriure. Però passats deu minuts, tots rèiem. A partir d’aquell dia al matí inventàvem noticies i al caure el sol les veiem. Tots menys el boer. Un dia Jose li va tendir la mà. L’home blanc el va mirar amb reticència.
—Vinga home, que et vols morir d’avorriment? —li va demanar José. El boer no contestà però agafà la mà del cubà i s’assegué al seu costat
Quan ens van alliberar, un periodista ens va demanar com havíem sobreviscut. I vam respondre amb un somriure:
—Amb el telenoticies mig dia.