Morir o lluitar!

" - No ho volia fer, m'has de creure. Es que em poses tan nerviós. No ho entens que això no ho has de fer! Si et portes com cal tot anirà bé, t'estimo, ho saps oi?
Sóc l'únic que no et deixarà mai. Saps que si no fos per mi no tindries a ningú, perquè només jo se valorar-te. Pels altres vals una merda, però al meu costat ets alguna cosa.

Deixa de plorar. Que deixis de plorar et dic! Aixeca't! No veus que fas pena! Calla!... O calles o te'n recordaràs de mi, no t'amaguis! Vine!... ara sabràs que és plorar de veritat!"



L'Eva s'ha despertat de cop. Encara nota les llàgrimes a la cara, se li claven com cada bufetada abans sentida i una suor enganxosa i freda li envolta el cos. Sap de sobres que allò no és real, només un somni, un retorn al passat. Ja fa més de mig any que no dorm a casa, al seu costat; ja fa sis mesos que va fugir d'aquell infern, i tot i això ell torna cada nit per recordar-li el seu passat.
No pot més, no saps si aguantarà tot allò. Més d'un cop li ha passat pel cap que més valdria desaparèixer d'aquest món, que ell hagués acabat amb el seu últim alè. Ara descansaria d'una vegada per totes.

Ha de fer alguna cosa; morir o lluitar. Quants cops s'ha repetit la pregunta...mil vegades...potser deu ser l'hora d'acabar amb això o si més no intentar-ho. L'anirà a veure, s'afrontarà a la seva por més profunda, cara a cara, per última vegada. No sap si està preparada, però menys ho està per seguir així.

Posa la mà sota al coixí. L'única herència del seu pare; aquell revòlver segueix allà, ha arribat el moment de treure-li la pols.