Morir a casa

Un relat de: Olga Cervantes
L’Esperança acluca els ulls enlluernada pel sol que es reflecteix a la mar verda de la Costa Brava. Aquí ha nascut, aquí té el seu nom i aquí espera morir quan la vida se acabi. Des de la vora estant, em mira, fixament, quan jo vaig sortint, a poc a poc, de l’aigua. He nedat força estona i en posar-me dreta m’he sentit una mica debilitada, però l’aire fresc, a les galtes, m’ha revifat de seguida i tot d’una he vist l’Esperança a la platja. Sembla forta i masculina, malgrat el banyador de flors estampades, com un àngel sol•lícit disposat a no passar de llarg en aquella solitària cala. Malgrat aquesta aparença idíl•lica, de lluny he albirat que la por l’envoltava, com gavines afamades. Mai l’he vist tan esverada, la seva vellesa és serena i això la fa cada dia més maca. Quan arribo al seu costat, la sorra ens enfonsa els peus, l’escuma ens aïlla l’una de l’altra i agafant-nos les mans, m’ho diu tot amb la mirada.
Resulta que en despertar-se de la migdiada, l’Esperança ha vist pel televisor l’interior d’una casa llunyana. La taula està parada per dinar una bona colla, amb l’espai just però mol amable. En un racó, hi ha roba neta a punt de planxar i les flors que hi ha en una gerra amb aigua, encara tenen el color de l’alba. Una ombra dissimula una gàbia amb un canari mut, amb les potes enlaire i un somriure congelat embolcalla tota l’estança. Ja no es pot demanar ajut, l’Esperança, tots els telespectadors i ara jo, estem davant d’una matança. Els cadàvers de la família, que havien omplert de vida la casa, s’amunteguen al passadís, a la cuina, a prop de les portes, lluny de les finestres tancades. Són els avis, són els néts, són els fills i són els pares. Tots som ells, som a Síria, som a casa.

Comentaris

  • Trist i real[Ofensiu]
    Naiade | 01-05-2018 | Valoració: 10

    Un relat que suggereix el final. Un bon inici, de mica en mica es va enfosquint i acaba amb la trista realitat que cada dia emplena les noticies i sembla que ningú i posa remei.
    Bon relat de denuncia
    Una abraçada

  • Dissortadament...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 24-04-2018 | Valoració: 10

    Dissortadament aquests espectacles són cada dia més repetitius, i, encara que vulguem mirar cap un altre cantó... les imatges ens persegueixen.
    —Joan—

  • Desesperança[Ofensiu]
    kefas | 21-04-2018

    Valorem millor les coses quan deixem de tenir-les. I una de les coses que ens costa més de perdre és l’esperança, aquest tènue fil d’alegria que ens lliga amb el futur incert. I quan aquest fil es trenca, la sensació és d’haver-ho perdut tot. La que he tingut en llegir el relat.

  • Les imatges[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-04-2018 | Valoració: 10

    Un retrat poètic de la realitat que ens envolta. Una realitat massa real, massa dura. Sort en tenim de detalls de bellesa en espais bells, com les cales de la Costa Brava. Bravo! Una abraçada!

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Olga Cervantes

Olga Cervantes

29 Relats

186 Comentaris

15181 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Nascuda a Barcelona fa uns anys, he viscut gairebé sempre a l'Hospitalet de Llobregat, però la meva etapa literària va començar al Poblenou. Es veu que el mar m'inspira. Potser, algun dia faré arribar el mar fins la muntanya.