"Mori el borbó" (o el "fora de context" de l'Scrabble)

Ja fa uns quants dies que dura la broma. Jo, ni tan sols tinc edat per recordar què va passar ni quin dia exactament s'aprovà la constitució aquesta de la que tothom parla perquè, simplement, no hi era. Diuen que fa cosa de trenta anys. Suposo que en algun dels articles dels diaris sortiria la data exacta i què, involuntàriament, m'he perdut. Però siguem francs, tampoc m'interessa especialment recordar-ho, així com quan estudiava no m'interessava la data exacta del naixement d'un músic famós, o d'un escultor, o d'un dictador, o el d'una guerra... Si vaig comprar-me un rellotge digital amb la funció afegida de dir-me el dia en el que visc serà per alguna cosa no? I vaja, que aquesta és una raó prou evident per la que ara mateix llegiu a un imbècil com jo que no entenia per quina raó la pregunta d'un examen valia dos punts, d'un total de deu, i et demanava, la data exacta de la invasió de la península ibèrica per part de Napoleó. Per suposat vaig suspendre. Jo només recordo dates que em toquen de primera mà i que per una raó o altra son importants per a mi. Com el meu aniversari, el de la meva mare, el del meu germà gran, l'onze de setembre de 1714, la mort d'en Franco (tot i que tampoc hi era jo llavors), entre d'altres que per sort per vosaltres, ara no recordo... No tothom absorbeix i retén TOT, sinó només (i amb sort) allò que li interessa o li crida l'atenció. I no s'hi pot fer gaire cosa més. La clau és la voluntat. És possible (molt possible) que hi hagi un bon grapat d'estudiants (per això ho son) amb voluntat, que recordaran més dates concretes que jo, però jo sóc com sóc, un home sense voluntat, un imbècil. I vaja, és prou clar que ara llegiu la projecció del tecleig de cert individu que ni tan sols passà de primer de batxillerat. Així que ja ho sabeu, i advertits esteu abans de continuar (així que no espereu gaire cosa).
Davant el tema que pretenia tocar. Ja fa dies que dura la broma com he dit i la broma en qüestió és la del Sr. Tardà (l'anomenarem "senyor" perquè és un subjecte mascle i, si no ho fos, seria "senyora"). La cosa va anar, pel que he pogut comprovar, a causa d'una consigna que aquest senyor va exclamar en un acte de les joventuts d'Esquerra abans o després (no ho sé del cert) que un encaputxat encengués un fèretre que pretenia representar l'enterrament de la constitució espanyola vigent i, que celebra (com hem dit abans) aquests dies el seu trentè aniversari. Cito textualment (el que va dir el senyor Tardà): "Visca la república! I mori el Borbó!".
Home!, fa uns dies que llegeixo i escolto opinions de tota mena respecte a aquesta qüestió i no han estat precisament ben rebudes per quasi ningú. Bé, segurament per molts si, però se n'estaran prou d'afegir-se a la gresca no fos cas que els miressin malament els de l'oest i els caigués algun llamp purificador als de l'est, ara que el tema de l'estatut encara està en dansa, la crisi ens rossega vius i cal que seguim arrossegant-nos pel terra per seguir aparentant ser uns bons lacais i que ens donin allò que ja ens haurien d'haver donat fa temps.
Però anem a centrar-nos en el tema i no recriminar res d'entrada. El senyor Tardà, ha dit posteriorment, que la segona exclamació (la fotuda de pota, doncs de la primera ningú se'n queixa) no es referia al monarca actual, sinó que era una mena de recordatori d'allò mateix que es deia en temps de Felip V (el dolent, dolent de veritat) i, que de cap manera desitja cap mal per aquest (l'actual, a l'altre que el bombin). Si, sabeu a qui em refereixo i a qui no es referia presumptament el senyor Tardà; aquell que va heretar el lloc del dictador (que no anomenarem altra vegada per estalviar espai) i - que tot i que alguns no li tinguin gens de respecte ni afecte -, té més mà esquerre que tots plegats, doncs no diu mai ni piu ni es fa veure gaire. Us he contat mai com va tornar l'avi de la meva mare de la guerra civil? No us voldria avorrir, però és que aquest exemple em va de nassos per retratar l'únic MORTAL que es troba per damunt nostre a totes les de la llei. Doncs bé, l'avi de la meva mare simplement va tornar viu fent-se la viu-viu (bon joc de paraules eh?), és a dir, ell (pel que contava) quan els enviaven a la desesperada a tots a pelar feixistes amb pistoles de joguina, se les enginyava per avançar prou per no ser descobert o cridar massa l'atenció. Així que cercava un forat, un tronc, un mur (el que fos) per amagar-se allà fins que la cosa es decidia cap a un costat o un altre (si, molt heroic no era, teniu raó). Cert dia va tornar a casa ferit del peu i allà es va quedar, treballant i cuidant de la seva extensa família, la qual el rebé ( per suposat) amb els braços oberts i... Bé, això ja es desvia una mica del que vull dir, crea molta intriga, sospites i tot això que es diu però no ens va bé pel que volem comentar. Així que ja us ho explicaré un altre dia. Dono per fet doncs que ja m'heu entès.
Quan sorgeixen aquests merders amb el rei o amb el que aquest representa (crema de fotos, banderes, toros caiguts, llibres de la reina, frases públiques malsonants, etc) l'heu sentit mai fer un comentari decantant-se cap a un costat o cap a un altre? Heu entrat mai al blog o facebook del monarca per saber QUÈ pensa de tot el que li toca directament? No, perquè bàsicament no en té (de pàgina personal). Vaja, suposo. Tampoc l'he buscada. Però la veritat és que tot el que envolta el punt de vista dels nostres senyors naturals està cobert d'una aureola-la de misteri espessa com un puré. Ara hi ha la possibilitat de comprar el llibre de la seva senyora (o de qui li ha fet), però a banda de la relliscada que ha tingut amb el tema dels homosexuals suposo ( i si realment us interessa el tema), que no hi haurà gaire cosa més que no hagueu pogut llegir a les revistes del cor, doncs no se n'ha destacat prou carnassa. Doncs crec (humilment) que ja està tot dit. Qui sobreviu en definitiva? Els vius, els que tenen mà esquerre, els covards, els que no donen l'opinió de res, els que no s'hi tornen, els que veieu xiular despreocupadament mirant cap amunt quan volen passar de merders mentre d'altres s'esbudellen per ells. Aquests, sobreviuen, es mantenen, viuen fent la viu-viu...
Bé, retratat doncs el fenomen en qüestió i posat l'exemple anem a pams. Haureu notat que ni sóc Gandhi, ni un filòsof famós i respectable ni un encaputxat. El senyor Tardà va dir des d'un micròfon el que surt de l'ànima (suposo) a tot republicà convençut que es tingui com a respectable. Posats a confessar, quin republicà o poc convençut monàrquic (ara o anys enrere) no ha dit mai una cosa així en públic o en secret? La prova la tenim amb la mateixa excusa d'aquest senyor, enviant-nos a fer un repàs de la història de la guerra de Successió, en que, en d'altres paraules ens dóna a entendre que l'expressió en si era com l'Scrabble d'avui dia (aquest popular joc de taula), és a dir: "expressió comuna", i per tan, presa pels senyors de la fiscalia i que ara demanen dades als mossos de la seva actuació com a "fora de context". Què vol dir tot aquest merder doncs?
Doncs vejam, tot aquest merder és molt clar per un imbècil com jo. Hi ha gent de tot tipus que juga la metafòrica partida diària de la vida. En la política això s'entén darrerament com "tirar-se els trastos pel cap per obtenir vots". I mentre que un senyor (perquè li sortí del cor, perquè volia donar coratge i pebrots a un acte i als seus joves manifestants, per no perdre vots de futur, perquè patatim, perquè patatam) va fer servir una expressió comuna que te bona acceptació "d'amagat", és a dir, que no és el primer que la diu però si "públicament" (o no, no ho recordo). Doncs bé, n'hi ha d'altres (els jugadors que no saben perdre) que no només volen invalidar-li la tirada, sinó que volen també fer-lo passar per trampós, fer-li pagar les cerveses que han consumit aquell vespre, fer-lo fora del pis i no deixar-lo jugar mai més amb ells i alhora, provar de trucar els urbans per tal que el tanquin un parell de dia a la caserna. Si ens trobéssim a França, segurament un autor francès en diria "guillotinar-lo", però haureu notat si volteu per ací que això no és ni França ni l'oest. I tal i com se les gasten darrerament els que no saben perdre ( i que per desgràcia estan acostumats a guanyar) dubto que es conformin amb la clàssica estirada d'orelles i el "no ho facis més" o un "especifica a quin borbó et referies, totxo".
I ara, tot sigui dit. A mi m'importa una merda com acabi tot aquest batibull perquè ni sóc militant d'Esquerra, ni els voto, ni voto a ningú ni per sort estic a la pell d'aquest pobre senyor. Bé, menteixo. Sí que em toca els nassos que li busquin les pessigolles d'aquesta manera per una relliscada (una més, val a dir-ho). Em molesta perquè no és la primera vegada que ho fan ni serà la darrera. Però no em molesta més que em deprimeix al constatar, una vegada més, de quin peu calcen els defensors de la invisible línia de la llibertat d'expressió, com de fina és aquesta darrera i, com es llencen a la jugular d'aquells que TEÒRICAMENT l'han traspassat. Així que d'acord, cal admetre-ho: Mal fet senyor Tardà, coses del directe i no preparar convenientment el guió. Coses que passen. Mala sort.
Després de comentar-li al meu cosí Walter dels Estats Units tot l'afer (al que li he dit mil vegades que es morís i no m'ha buscat cap querella criminal), diu que això que passa aquí no és normal. Què tot i que a la societat d'allà (on ell viu) els hi cal un bon jec d'hòsties i un psiquiatre com el meu, també hi ha llibertat d'opinió de la bona. És a dir, pots cremar banderes si vols, fotos, escriure llibres i fins i tot usar "expressions comunes" a l'Scrabble tot i que no siguin ben vistes ni acceptades en l'època en la que ens ha tocat viure. Després dius per què ho has fet, dones el teu punt de vista i, no passa res. D'acord que no te'n pots refiar gaire d'un paio com en Walter, que dorm amb una retallada a l'armari i un revòlver com el d'en John Wayne sota el matalàs, per
ò bé, això ja és buscar-li tres peus al gat, precisament el que fan a l'oest d'aquest meravellós país nostre cada vegada que els hi dones un argument o una opinió que no és la seva, i que, evidentment, s'ho fan venir bé per agafar-se-la "fora de context". Serà que sóc imbècil i no ho acabo d'entendre.