Monzó vs. Susanna

-Va, comencem, què és la poesia, per tu?
-Suposo que la podríem definir com una mena de frustració jeroglífica castrada.
-(Va, seriosament.)
-(Mira, aquesta història és una bestiesa, una espècie de joc infantil. Doncs, fem via, no? Val més que que les diguem pel broc gros i així acabarem abans.)
-(A veure, Quim, ens han demanat que fem aquesta mena de representació i tu has acceptat i jo també... Què et costa mirar de fer-ho seriosament?)
-(Seriosament? Estàs de broma. Mira quin títol hi han posat? "Monzó vs. Susanna". I ens van dir que havíem de fer un debat sobre "Poesia vs. Prosa". Això és seriós? Va, home va, ens prenen el pèl. Això és absolutament idiota.)
-(D'acord, però ens han demanat si volíem fer-ho i hem dit que sí, no? Doncs, ara hem de ser conseqüents.) A veure, tornem-hi, què diries que és la poesia, com la definiries? (Va, intenta dir alguna cosa convencional. Imagina't que parlem a gent jove, poc formada.)
-(Sí, poc formada, et penses que no els conec...) La poesia? Bé, és una manera solemne, estètica, litúrgica, de posar per escrit...
-Alto, a poc a poc. (Molt millor això, Quim.) Solemne? A tu et sembla solemne... no ho sé, un simple rodolí?
-És clar. És més solemne... O bé, no li diguis solemne, digues-li formal, potser és més exacte. (Això et sembla bé? Quina bestiesa...)
-Formal? Bé, potser sí... Però què vol dir formal, per tu? (Molt bé, molt bé, aguanta.)
-(Quina vergonya, això és una putada.) Formal, sí... És clar, el llenguatge escrit ja ho és per ell mateix, de formal, i complex, complicat, prolix. Prolix, prolix, quina paraula més interessant. Més d'un escriuria pròlix i es quedaria tan ample...
-(Deixa-ho estar, Quim, que perdem el fil...)
-(No me'n passes ni una, eh?) Bé, la gent es pensa que pel fet d'escriure de la manera com ho faig, que sembla fluida, doncs, es pensen que em surt sol, que em poso a picar al teclat i vinga, tu, tal com raja, i no s'imaginen el fotimer d'hores que costa, de vegades, fer una bona frase, ben polideta. Una sola frase!, eh?, una. (És això, no? Quan acabem? Mai més, tu, sóc massa bona persona. M'has ben enredat.)
-(És exactament això, crec que és això el que "ells" volien, i recorda, sisplau, que no sóc jo qui t'ha contractat, no em carreguis les cabres.) Sí, però això també ens passa a nosaltres, no creguis. La gent es pensa que deposem englantines i violes i normalment anem restrets, com tothom del gremi... Si sabessin el que costa...
-Doncs bé, el que et deia, si jo ara parlés d'un personatge que, tot d'un plegat, diu «Quin paio!», com que tu no li veus la cara, ni el sents com ho diu, ni saps de qui parla ni quina és la raó de la seva exclamació, sinó que només ho veus escrit, no pots saber de cap manera si amb aquelles paraules blasma l'home del qual parla o bé l'admira o bé... Per explicar totes aquestes circumstàncies, has de fer un gran esforç, posar-te a la pell del lector i mirar de reflectir per escrit tots els detalls que ell no coneix i que si veiés l'escena en viu, hauria copsat d'una revolada. (Això és una merda, Àlex, vull marxar.) Llavors, la poesia...
-Sí, perdona, Quim, d'acord, però això que m'expliques és la diferència entre vivència i llenguatge escrit, no pas de prosa i poesia. (Va, aguanta, que això va bé.)
-(Això és una merda.) I és clar, estimadíssim Àlex...
-(Mira que ets burro, "estimadíssim" Quim.)
-...però em semblava una introducció necessària, entre altres coses -i ja sé que quan un diu "entre altres coses" vol dir que no té cap més raó que la que dirà, però, mira, queda bé-, entre altres coses, doncs, perquè aquesta conversa ens l'estan enregistrant, que ja saps que hi ha un paio que la transcriu...
-(Això no calia que ho diguessis, se suposa que no sabem res del muntatge.)
-(Doncs, ja està dit, i millor, així la gent sabrà que això és, tal com sembla, un muntatge. Com volies que ningú s'empassés que anava de debò?) I doncs, com que es transcriu, això vol dir que m'hi haig de fixar perquè tothom ho pugui entendre i no m'interpretin malament, que després passa allò de la tele amb la infanta, i mira, jo que sempre he estat tan mirat amb els reis, que vaig anar a rebre el Felipe VI i tot a la redacció del diari on ara treballo, lluny de mi qualsevol vel·leïtat -quina paraula més horrorosa, jo no la faria servir mai, si no fos per raons pedagògiques, en aquest cas per dir que no hi ha res més horrorós que posar una ela geminada o una dièresi allà on no toca-, qualsevol vel·leïtat revolucionària... M'he perdut.
-Però vel·leïtat sí que va amb ela geminada i amb dièresi...
-Sí, per això és una paraula pedagògica. No t'has trobat mai amb un escrit de qualsevol tipus, amb una ela geminada, un accent obert o una dièresi allà on hi hauria d'haver una ela simple o un accent tancat o res? A mi, aquestes coses em fan abandonar immediatament la lectura, i faig creu i ratlla d'aquell tio o d'aquella tia. La gent no s'adona que, si no en saps prou, o bé has de mirar el diccionari o bé, si no el tens a mà, el que has de fer és abstenir-te de fer el préssec. Si no poses una ela geminada o una dièresi allà on toca, no fas el ridícul. Si les poses i no toca, quedes espantosament lluït. I el mateix amb els accents. Si no ho saps segur, posa-hi un accent tancat, collons, i no et passis de llest. Però no, la gent vol fer-se veure i va distribuint les dièresis i les eles geminades per on li rota.
-Bé, no sé d'on ha sortit tot això. De què parlàvem? Deies allò de la tele, del Miki Moto, no? Fa un munt d'anys, d'allò...
-Onze. No sé de què parlàvem, però això és l'únic que m'agrada d'aquesta mena de converses inútils, que vas xerrant xerrant, passa el temps i arriba un moment que s'ha acabat i adéu-siau. O com es diu ara, "déu". Ho diu tothom: marroquins, filipins, romanesos, castellans, tothom acaba la conversa, en la llengua que sigui, mai en català, dient "déu". Potser és la influència més important que ha tingut el català en les noves generacions d'immigrants. No saps com em fa de content, això. Ja saps que a casa som molt creients.
-(Mira que ets burro.) A veure, centrem-nos, que a mi m'interessava el que deies. Parlaves de la limitació de la poesia i no sé per què ha sortit allò de la tele de fa anys...
-("M'interessava"... no siguis cínic, sisplau.) Doncs allò de la tele deixem-ho, que encara rebrem. Avui no sé si vaig un pèl accelerat, que ja és el tercer trago del matí i no he esmorzat. De què dimonis parlàvem abans de tot això?
-Tu deies que el llenguatge era una limitació del pensament, o una cosa així.
-Ah, sí, el que et deia, si no ho recordo malament, perquè ja fa una bona estona, és que el llenguatge escrit és molt punyetero, molt limitador, i llavors la poesia, dins d'aquesta limitació del llenguatge escrit, hi afegeix una cotilla suplementària, que és la de la formalitat: el ritme, la rima, la limitació de síl·labes i totes aquestes coses que us fan escriure tan bonic. Bonic i de vegades... quina angúnia, tu, quina basca. Quatre paraules mal comptades i llavors trobeu que això té un nom en japonès i vinga, tothom a escriure haikús. És patètic. I aquest és el problema, que encara que de tant en tant algú es deixi anar i escrigui una cosa sense cànon, de seguida sembla que teniu la necessitat de posar-li un nom a aquella forma nova, i de consagrar allò que justament havia sorgit de la no-forma. (Què et sembla, nano?)
-(Em sembla que ho estem fent bé, si fa no fa, però no deu resultar creïble. No crec que la gent que et coneix s'ho cregui...)
-(Home, espero que no. Els lectors solen ser intel·ligents. Si no, no llegirien. O sí?)
-(No m'atabalis. Suposo que no... O sí. No sé què preguntaves... No riguis, va. Bé, seguim.) No, si potser hi estaria d'acord, però parles d'unes coses que ja ningú no diu. Això és un tòpic...
-Que AIXÒ és un tòpic, dius? Però, Àlex, TOT el que estem dient és un tòpic...
-(Calla, calla...)
-(No, no, ara ho diré tot.) Se suposa que hem de fer aquest paper, no? Jo dic els tòpics d'una banda i tu els de l'altra. A més, aquest és el meu fort, per això em deveu haver fitxat, per fer servir els tòpics com si me'ls cregués, com si en fos fanàtic, i per tant, portar-los a l'absurd de tots els fanatismes, perquè aquesta és la manera de posar-los en ridícul. Suposo que és per a això que m'heu contractat. Tot ha estat una maniobra vostra, perquè jo posés en ridícul el llenguatge normal. M'està bé, per bona persona. I a més a més avui no estic inspirat, aquest tema em sembla ridícul i no m'inspira gens. Mai més.
-(Ja, Quim, però ara t'ho has carregat... Ara ja sí que no serà creïble.)
-(No m'he carregat res, amb això nostre faran com amb la matança del porc, que tot s'aprofita, ja ho veuràs. I no em vinguis amb històries de credibilitats, perquè res d'això que estem dient és creïble. Tot és una comèdia absurda. Si vols pleguem.)
-(No, no, intentem-ho una estona més, després ja retallaran i editaran i en trauran el que sigui.)
-(Sí, creu-t'ho, ho aprofitaran tot.)
-Va, tornem-hi. (Només falten un parell de minuts, Quim.) Hi ha cap cosa superior, més bella, més expressiva que un bon cant poètic, una oda, un sonet... o només un vers que potser suggereix tot un univers desconegut, del qual amb prou feines parla el text nu? Per exemple: "Cada instant és obra d'un déu." O: "Res no passa, doncs, tret de nosaltres." O encara: "Una vida llarga eixugaria les meves llàgrimes". O, per acabar: "Dubto en tu per no haver-te de somiar."
-Una més més i plego, eh? (Segur que són totes teves, no? Quina barra...) Bé, és que és un altre tipus de comunicació. Per això et parlava abans de solemnitat, de l'estètica, de la litúrgia... I de fet, per què n'heu de dir poema?: és una frase bonica i prou. No dic que no pugui tenir mèrit, com una màxima o un refrany enginyós, o allò que va dir el Míchel l'altre dia, a la final de la Champions League, d'un jugador del Liverpool que es veu que s'hi havia matat: "No le queda nada por entregar." El Míchel és un poeta, i deu ser per això que el manten
en com a estrella a les retransmissions. (Em sento ridícul, ja n'estic tip, però col·locar aquesta m'ha agradat, ves.)
-(Va, que ja acabem.) Però vols dir que no confons la poesia amb un cert parasitisme que de vegades ens envolta, de gent que no sap escriure dues frases seguides i llavors n'escriu una, la parteix en quatre trossos i diu que ha fet un poema? Un poeta de debò és una cosa molt seriosa, tu. No ho dic per mi, eh? I n'hi ha que fan el pallasso, però d'altres ho porten molt endins. N'hi ha que són artistes de debò.
-No ho dubto, però de vegades feu coses molt estranyes o deixeu que altres us les facin fer. Per què no proveu de fer algun cop exactament el mateix poema, eh?, vull dir la mateixa idea, però escrita tota seguida, sense fixar-vos en la llargària d'aquest vers i d'aquesta paraula ni en l'encaix d'aquella altra, sinó volent ser al màxim d'expressiu en cada una, evitant només les cacofonies o les al·literacions o..., o no, sense evitar-les, integrant-les, com vulguis? Si féssiu això, almenys de tant en tant, jo crec que comunicaríeu més bé el que voleu comunicar, tal com jo entenc la comunicació, eh?, que no pas amb una bella construcció superrespectuosa feta a partir d'un esquema previ, sigui canònic o sigui el que tu mateix t'has fet al cap i que, per tant, també és canònic, del teu cànon. (Apa, no et queixaràs, quina parrafada.)
-Això està ben vist, sí. (I a més, sembla que t'ho creguis.) I jo ho he fet. Mira els meus llibres.
-(Jo és que quan m'hi poso sóc un as.) Sí, tu ho has fet. Et felicito. (Apa, no et queixis, eh?) La idea és que si tu vols comunicar misteri, no "un" misteri concret, no "aquest" misteri, sinó un misteri abstracte, per tal que el lector creï dins el seu cap la seva idea pròpia de misteri, llavors el llenguatge poètic pot ser una via, no t'ho negaré. Però jo parlava de l'eficàcia de la comunicació, de la comunicació com a intercanvi d'un coneixement X que existeix en l'interlocutor A i que vol fer-se passar a l'interlocutor B... (Entoma aquesta.)
-Però perdona, et sembla poca comunicació la transmissió d'un misteri abstracte?
-No, em sembla un gran acte de comunicació, però també és comunicació l'intercanvi de fluids corporals, o no? Jo vull dir la comunicació comunicació: l'interlocutor A passa un missatge X a l'interlocutor B.
-I llavors, on col·loques Brossa, les poesies visuals...?
-Home, ja ho saps, tu, dir-ne poesies visuals és una manera de dir... I és clar, comuniquen. Com el mitjó del Tàpies. I un cagarro de tres metres, fet amb merda de debò, tot just cagat per un bon grup de voluntaris, amb tota la seva flaire i col·locat al mig del Liceu en un d'aquells dies de gent de capa alta, pots comptar, seria un acte comunicatiu brutal! Sí o no?
-Però, ho veus?, això que has dit ara és molt monzonià, no?, com allò de l'intercanvi de fluids. O sigui, tu també cuides els teus trets característics... el teu cànon. Bé, doncs, així queda clara la cosa, per mi. He demostrat el que volia. Jo no sé què més dir.
-Doncs, jo, imagina-te-la, l'estona que fa que no sé què dir. (Ja s'ha acabat? Ara que començava a trobar-li la gràcia...)
-(Sí, suposo que sí. Van dir deu minuts i ja els hem fet de sobres.)
-(Doncs, aire, tu.) Àlex, estimat / fins aquí hem arribat / fins a la pròxima. Això deu ser un haikú, si fa no fa.
-(Mira que ets burro.) A reveure, Quim. (Què, fem una birra?)
-(Una altra?, jo ja en porto tres i encara no és migdia...)
-(Sí, home, sí, un dia és un dia.)