Montevideo

Un relat de: ignasicarsícostas
En Faust Renau va entrar exultant a la seva comissaria dels Mossos d'Esquadra. Era el primer dia que tornava a treballar després de casar-se.
Tots els companys l'esperaven amb ganes, ja que el sergent era un home amable i sempre intentava minimitzar els conflictes per donar-hi solució ràpida. Era el cap, però també era un bon company.
Els agents el van rebre amb un esmorzar preparat a base de les millors pastes dolces del barri i cafè a dojo, res d'alcohol, ja que no els estava permès.
Després de la benvinguda i d'un munt d'abraçades i encaixades de mans, tothom va tornar al seu lloc de feina. El sergent va anar cap a la seva taula i, de lluny, va veure la pila d'expedients que l'esperaven per resoldre.
—Quina mandra! —va exclamar sense voler en veu alta.
Va asseure's a la seva cadira per agafar la primera carpeta. Realment amb força mandra va començar a llegir:
Manel Sabaté enxampat en el carrer per petits furts de carteres i bosses de mà. Albert Ricomà agressió sexual i exhibicionisme. Alfredo Bellini, pis ocupat.
Angelines Reyes prostitució i tràfic d'estupefaents...
Mentre seguia obrint carpetes, pensava: «Cap cas una mica interessant, tots aquests els hi passaré als agents i que ho solucionin de pressa».
Va arribar a una carpeta que alguna vegada havia sigut vermella, ara estava tota descolorida i rebregada. En obrir-la els fulls estaven lligats amb una goma elàstica que, només de tocar-la, se li va trencar. L'expressió li va canviar, semblava interessant, aquell cas. Dos homes assassinats en un racó de la plaça de la Sagrada Família, la que hi ha entre els carrers Sardenya i Sicília. En l'informe de l'autòpsia hi deia que ambdós havien mort per diverses punyalades a l'abdomen i un tall net al coll.
Aquest cas l'atreia, va enretirar totes les altres carpetes i va posar-se a llegir tota la informació sobre els dos homes i el que deien des de l'Institut de Medicina Forense.
El va encuriosir perquè no havia sentit dir res pel barri i vivia ben a prop d'allà. Feia potser un any i mig que s'estaven al carrer Còrsega, just a la cruïlla amb el carrer Padilla.
Els homes es deien Emiliano Zuco i Aurelio Pablo Ramírez, tots dos de nacionalitat uruguaiana. Probablement una revenja per temes de drogues, or o préstecs, però ell apostava fort perquè fos la droga la causa d'aquestes morts.
La noia amb camisa de dormir va obrir la porta i sense donar temps a l'home que havia trucat, es va penjar del seu coll i va començar a besar-lo. Sense separar els llavis, van entrar al pis i tancaren la porta amb cura de no fer molt soroll. La camisa de dormir aviat va caure a terra, quedant completament nua davant del noi, el qual ja s'havia tret la caçadora texana, la samarreta, les sabates i els pantalons ja baixaven cames avall.
Van fer l'amor de manera salvatge, com si fos la primera vegada, intentant que els gemecs no travessessin les parets. Havien d'anar amb compte, ja que ella estava casada, ell, una mica més jove, se n'havia enamorat bojament.
Els gemecs després d'anar una bona estona in crescendo van acabar. Els dos van dormir una estona pel cansament, però, en despertar-se, el noi va tenir la mala idea de dir-li la frase més odiosa en aquells moments:
—Quan li diràs que vols deixar-lo?
—Mira, no m'enredis, eh! Ja saps que més tard o més d'hora arribarà el moment. Mentrestant, gaudim d'aquestes estones —li va respondre ella—. Au! Dutxem-nos, esmorzem alguna cosa i ja quedem per a ben aviat —va concloure ella, dissimulant la mala llet que li havia vingut de sobte després de la pregunta.
La dutxa de poc els va servir, ja que sota l'aigua calenta i el sabó van tornar a enredar-se, cridant amb tota llibertat en creure que l'aigua apaivagava els gemecs.
Al Faust se li va ocórrer arribar-se a una casa ocupada del carrer Mallorca a veure si treia alguna informació dels assassinats, ja que estava a prop de la plaça.
Va parlar amb tres joves, mentre observava si per darrere veia alguna cosa relacionada amb drogues, però no va trobar res estrany. Els joves eren força amables i no en sabien res d'aquests assassinats, al fons es veia un pati amb unes quantes plantes de maria. No els va dir res, millor que li tinguessin confiança. Li van dir que un o dos carrers més avall, creien que al carrer València, hi havia una fàbrica abandonada en què els constava que era plena de passavolants. S'arribaria un moment a veure si podia treure'n alguna cosa.
Quan va entrar-hi estava tot desert, segur que tothom havia anat al seu amagatall només de sentir el soroll de la porta. Se sentia una forta olor a pixum, hi havia bosses d'escombraries trencades, carrets de supermercat i tota mena d'andròmines escampades per tot arreu. En un racó jeia un home que no tenia cap intenció amagar-se, potser només podia dormir allà, o tant se li'n fotia tot. El sergent va acostar-s'hi amb una mà preparada per si havia de treure la pistola.
—Bon dia. Que li puc fer unes preguntes?
—Fes. Que tinc alguna alternativa, potser? —va respondre l'home mostrant una boca tota desdentada.
—Sap què és l'Uruguai?
—Què et penses, que sóc ximple jo? —posant una cara perplexa —. Vaig estudiar magisteri i fins fa pocs anys vaig exercir... —va fer una pausa en què es va empassar saliva—. Fins que l'alcohol podia més que les matemàtiques i ja em veus, aquí, anant fent xarrups de vi barat fins que m'adormo.
—És clar, és clar, disculpi. Que ha vist aquests dies enrere dormir o passar per aquí uruguaians?
—Aquí hi passen de totes les nacionalitats, per alguna cosa li diuen l'ONU a aquest edifici —va respondre rient i decantant-se.
—Ja m'entén, algun uruguaià que li crides l'atenció, que no encaixés amb la resta de gent.
—Bé, podria recordar... Mmmmm...
—El sergent —que ja començava a perdre la paciència— va allargar-li un bitllet de vint euros.
—Bé, fa uns dies que vénen un parell d'homes a veure a uns ucraïnesos. Massa polits per ser sense sostre, es veu que han fet l'oficina aquí. A un he sentit que li diuen Monte, de Montevideo, és clar... Sap que és la capital de l'Uruguai? —va dir-li en to burleta—. Trafiquegen amb alguna cosa, segurament amb drogues que entren per les platges mig desertes del delta de l'Ebre. Jo he sentit alguna cosa perquè de nit em moc d'aquí cap allà i de mi no fot cas ningú, no em veuen com un perill.
El sergent va donar-li vint euros més per la informació.
—Procuri no gastar-s'ho tot en vi barat. Ens tornarem a veure.
Abans de sopar amb la seva flamant nova esposa el sergent va anar a l'habitació de tots dos, on es va traure el feixuc uniforme per posar-se la roba còmoda de paisà.
Després de sopar i una mica espantat li va dir a la seva dona:
—Amor, ho sento, estic a l'inici d'una investigació i em convé sortir de nit. No m'esperis desperta perquè no sé quant tardaré. Si torno de matinada, ja et desperto jo i igual he d'emmanillar-te —va dir-li amb segones intencions.
—Doncs, va, et deixaré alguna cosa de menjar a la cuina i dormiré sense massa roba —va replicar-li ella.
Baixava les escales de l'edifici a peu, era un costum que li havia quedat de quan vivia amb els pares en un quart pis amb entresòl i sense ascensor.
Va arribar al carrer i sense pensar-s'ho dues vegades es va disposar a entrar en les sòrdides nits barcelonines.
Un home caminava al voltant de l'ONU, sense decidir-se a entrar, potser pel seu menester era millor esperar-se fora. Es veia nerviós.
Passava ja una estona llarga de la mitjanit quan dos homes i una noia d'aspecte sud-americà van sortir de l'edifici plurinacional, es veien bé perquè increïblement hi havia un fanal, que encara funcionava, il•luminant tota la porta d'entrada. Escoltant el parlar es ratificava que eren sud-americans. Van travessar el carrer a pas ràpid i, seguint pel carrer Aragó, es van fer fonedissos en un passatge transversal.
Una ombra es va acostar al grup i traient un punyal ben esmolat va clavar-l'hi a l'esquena de la noia de forma que arribés la ferida el més a prop possible del cor. Havia de ser ràpid, ja que eren tres, amb el ganivet ensangonat va donar dues punxades més, una a cada home, a l'alçada dels ronyons. Ja estaven tots tres a terra, per sort no portaven cap arma de foc, a continuació, encara amb vida, els va degollar un a un i després amb un acarnissament brutal va anar-los cosint a punyalades a tots tres. L'home sent sarcàstic pensava: «En aquest passatge podrien inspirar-se per escriure Els assassinats del passatge Morgue». Tot moll per la quantitat de sang que s'havia vessat es va treure la roba, la va posar dins una bossa de la brossa. De la motxilla va treure un xandall net i unes esportives amb què es va vestir i calçar, tornant a continuació a pas ràpid cap al carrer Aragó direcció a l'avinguda de la Diagonal.
L'endemà al matí quan es van descobrir els cadàvers i la notícia va començar a córrer pels mitjans de comunicació, una parella d'ucraïnesos va començar a posar-se nerviosa, anant amunt i avall de la luxosa suite que ocupaven a l'hotel.
—Malparits! Com no van veure que els seguien! —renegava l'home més gran.
—I ara? Qui ens farà el lliurament? Quina putada, quina putada! —murmurava el més jove en un català sense accent ucraïnès.
—Haurem de tornar aquesta nit a aquella nau infecta, a veure si trobem el seu contacte. De moment descansem i passem el dia, aquesta nit hem d'estar frescos i espavilats.
A hores d'ara ell ja tenia claus de la casa, només restava quedar amb un missatge del mòbil si el terreny estaria lliure per una llarga estona. Va treure el mòbil de la butxaca i va llegir en un missatge: «Tarda lliure. T'espero aviat». Un formigueig li va recórrer tot el cos, va agafar la moto i es dirigí, sense perdre un minut, cap al pis de la noia.
Amb cura va obrir la porta del pis i no hi va veure ningú, va avançar pel passadís creuant el menjador i un parell d'habitacions fins que va arribar a la principal, que tenia una porta que ocupava, de banda a banda, el corredor. Lentament va obrir la porta com si tingués por per si trobaria al marit i allà era ella, damunt del llit, tota nua. El noi va fer un salt anant a parar just entre les cames de la noia. Desfer-se de la roba va ser un moment, va començar una tarda de passió i luxúria digna de les millors pel•lícules de Hollywood. Estaven relaxats, se sabien lliures tota la tarda i no calia córrer. Era igual, tenien hores al davant i tots dos tenien ben clar que les aprofitarien fins a l'últim minut.
—Sí? Digue'm. He sentit alguna cosa per la ràdio, però esperava que la patrulla m'ho confirmés. Així és cert. Tres de cop, caram. En un passatge a prop d'Aragó amb Padilla. Sí. Doncs li dic al sergent i anem cap allà.
—Sergent! Han confirmat el triple assassinat del carrer Aragó. Sortim?
—Anem, anem. A veure què ens hi trobem ara.
El sergent i els dos agents no van tardar massa a anar de la comissaria al passatge, mentre comentaven el possible ascens del sergent.
—Sembla que són sud-americans, no?
—Sí, senyor —va respondre un agent de la policia científica, que ja havia estat alertada feia estona.
—Concretament tots tres són uruguaians, de diferents parts del país. En aquestes bosses hi ha les seves carteres amb els documents i força diners. Es veu que l'assassí no buscava diners ni res, el que fa pensar que seguim en uns assassinats fets per revenja.
—De les ferides què en traiem doctor? —va dir-li el sergent.
—La noia té una ferida a l'espatlla molt profunda, per si sola ja li causaria la mort. En canvi els homes en tenen una a la zona dels ronyons. Jo crec que aquestes van ser les primeres. Després vénen les del davant, no sabria dir-li quines van ser primer, la que va produir el degollament o les quinze o setze ferides que tenen a l'abdomen i al tòrax. De fet és segur que es van produir en un curt espai de temps. Si intento afinar una mica, en alguna de les ferides davanteres hi ha un morat a la perifèria que pot ser de la mateixa arma o del puny de l'assassí, això ens indicaria que quan els hi van fer encara eren vius. La quantitat de sang que hi ha a l'entorn ens diu que no van ser traslladats, aquest passatge és l'escena del crim.
—Déu n'hi do, doctor, gràcies per la informació.
Els dos agents i el sergent es van estar una estona més traient alguna fotografia de l'entorn, observant l'aixecament dels cadàvers i inspeccionant els voltants per si trobaven alguna cosa que aportés llum al cas.
El parell d'ucraïnesos desesperats per l'assassinat dels seus contactes no sabien què fer, si anar a buscar alguns altres uruguaians que estiguessin informats del lliurament de la droga o esperar-se uns dies, que tot tornés a la rutina habitual i llavors fer les indagacions.
—Què fem, Yuri? Què fem?
—Jo sortiria aquesta nit i discretament aniria a la nau. L'ONU, no? I veiem que es mou per allà.
—Potser sí, però hauríem d'anar vestits més informals, l'altre dia cridàvem massa l'atenció amb els vestits i les sabates totes lluents.
—Anem a comprar uns xandalls i unes esportives, així no se'ns veurà tant.
—Va, anem-hi de pressa, que jo vull sopar i veure el partit classificatori per a l'Eurocopa contra França. Farem temps i ja anirem quan sigui ben tard.
La parella d'amants mantenien una conversa des dels mòbils:
—T'estimo molt. Estaves molt guapa al llit.
—Sí?
—Ei! Però no em dius que sóc una fera al llit?
—Sí, home, sí, una fera! Au, calla!
—Quan ens tornem a veure? Jo ja voldria estar amb tu.
—Aviat, però ja saps que he de vigilar. Haig de tenir la casa lliure.
—Va, quan li diràs? Jo vull estar tot el dia amb tu. No puc esperar més.
—Mira, has pronunciat les paraules màgiques. Ja ho faré quan em sembli a mi el moment! —va dir-li cridant i emprenyada—. Au, bona nit, ja ens truquem?
—No, no... No pengis.
Els ucraïnesos embotits dins del xandall i embalats després de la victòria del seu país sobre França per golejada van dirigir-se cap a l'ONU. Realment semblava l'edifici de Nova York, ja que els personatges que l'habitaven es distribuïen en grups de la mateixa nacionalitat o de països fronterers.
Es van acostar al grup de sud-americans, molt nerviosos per la mort dels tres companys, un els va reconèixer i va acostar-s'hi.
—Què hi feu aquí? Sou bojos? —us mataran a vosaltres.
—Tranquil, tranquil. No ens hi estarem massa estona. Tu coneixes algun company que fos molt amic dels que parlaven amb nosaltres?
—Sí, crec que sí. El Pedro anava molt amb ells. Està molt afectat. Encara és massa jove i l'assassinat l'ha colpejat massa fort.
—El pots avisar per si podem parlar amb ell?
—Vaig, però que consti que ho faig en honor dels meus amics. Sospito que porteu alguna cosa important entre mans i s'ha d'acabar.
L'home es va aixecar amb dificultat i una bafarada d'olor corporal mesclada amb alcohol ranci va fer girar les cares dels dos ucraïnesos.
—Pedro?
—Sí. Què vols, ancià?
—No sóc pas tan vell com et penses, a més la vellesa dóna sapiència. Però això ja ho entendràs més endavant.
—Què?
—No res, no et capfiquis. Mira, aquell parell d'homes dels xandalls volen parlar amb tu.
—I qui són? Què volen? —va dir mirant-los de reüll.
—Jo hi aniria, no són mala gent i potser en trauràs profit i tot.
—D'acord.
El Pedro va esperar encara uns moments en anar-hi perquè no semblés que tenia pressa. Finalment s'hi va acostar amb un tarannà provocador.
—Pedro, oi?
—Sí, amb qui parlo?
—Jo sóc el Yuri i ell, l'Àlex. Estàvem fent negocis amb els companys que van assassinar. Tu sabies alguna cosa de l'operació?
—I sí sabés alguna cosa. Jo què en trauria de net?
—El mateix que ells, un trenta per cent del valor de la càrrega, i ara seria per a tu sòl.
—Què hauria de fer? Sé que es tractava d'un lliurament d'uns paquets de pastilles que arriben en una barca pneumàtica forabord a la platja dels Eucaliptus d'Amposta, una ciutat del sud de... Tarragona, no?
—Correcte, t'interessa recollir-la i guardar-la fins que l'anem retirant en tres o quatre viatges? Hauria de ser en una nau de la zona.
—Fet.
—El lliurament està previst per a la setmana que ve, el dimecres a les deu de la nit. Caldria que milloressis en el coneixement de la zona. La nau està llogada. Pots venir demà a veure-ho tot?
—D'acord. A les vuit del matí aquí al davant? Poseu vosaltres el cotxe.
—A les vuit et recollim.
Tots tres homes es van separar, Pedro va tornar al grup de sud-americans i els ucraïnesos van sortir i van anar a un bar de copes a passar una estona. Els dos comentaven que l'operació s'aguantava pels pèls, però que amb el Pedro, podrien encara salvar-la. Els va semblar un xic honrat, dintre del seu món.
Es va fer de matí i el grup de tres homes va anar cap al delta de l'Ebre, la parella d'amants esgotaven els minuts abans d'entrar a la feina per desitjar-se mútuament tot el millor per la jornada i planificar la nova trobada, el sergent i la seva unitat remenant papers, pàgines web i arxius per si trobaven alguna relació més entre els dos primers assassinats i els tres del passatge. A part de ser tots uruguaians no semblaven tenir més relació. Aparentment, diferents feines, amics, aficions... Res a veure.
—Collons, què tindran a veure aquests cinc perquè els hagin matat. Està clar que ser uruguaià et dóna molts números. Però no sé què més tenen a veure.
Un dels agents va apuntar una llum per on podien començar a trobar alguna cosa.
—Sergent, he mirat els uruguaians inscrits en el registre d'immigració i els que ja tenen el NIE i, curiosament, el setanta-dos per cent són dones i el divuit per cent homes, en canvi, els assassinats han estat de quatre homes i una dona. I si aquesta hagués estat un accident? I si la dona estava en el lloc equivocat en el moment equivocat? És clar que la tendència és assassinar homes tot i la minoria que representen en la població.
—Home, sembla interessant. A veure si podem trobar els homes amb antecedents penals que resideixin a Catalunya.
Tots tres es van posar, posseïts, davant dels ordinadors consultant llistes pròpies dels Mossos d'Esquadra, de la Policia Nacional i de la Interpol.
El Pedro i els seus, ara, socis van arribar a la platja dels Eucaliptus, el noi va empal•lidir en veure la llargada quilomètrica i l'amplada de com a mínim cent metres de la sorra.
—Com sabré per on ve la barca? Això és immens!
—No et preocupis, quan s'acostin faran llums com si fossin una barca de pescadors. A més si el GPS funciona bé, el punt de lliurament ha de ser a la riera que hi ha entre aquesta platja i la Platjola, pots inscriure't al càmping i des d'allà estar al cas. L'hora aproximada la sabem.
—No haguera dit mai que aquí hi havia una platja com aquesta, és impressionant.
—Recordeu apagar les llums en descarregar, el dimecres és lluna plena i, si no hi ha núvols, no tindreu cap problema.
—I per què no ho feu vosaltres això? Per què necessiteu intermediaris i perdre un trenta per cent?
—Ai! Sí que ets innocent. Per si ens enxampen, home! —va dir-li el Yuri, pensant que el més segur és que el Pedro acabés amb un tret al clatell al fons d'algun canal del Delta.
Els amants insaciables van trobar una estona per trobar-se, sempre era diferent, a vegades quedava primer nu ell, a vegades ella, poques tots dos alhora, els donava una excitació especial aquest joc en què un estava totalment vulnerable i l'altre se sentia protegit per tota la roba. Això sí, al final tots dos nus es rebolcaven damunt del llit o lliscaven pel parquet, la passió, de moment, no disminuïa amb el temps.
Suats, dormien una estona, era un ritual inconscient del qual no s'adonaven que, com més estona passés el noi, el risc de ser enxampats pujava exponencialment. Tots dos, ingenus i enamorats, s'havien saltat la primera llei de la infidelitat: No quedar mai al domicili, si estàs casat o en parella, t'acaben enxampant. Que perillós és dutxar-se i no deixar una tovallola de més mullada, o que et caigui un mocador en vestir-te, un carnet de la cartera, una cadeneta amb una medalla oblidada a la tauleta de nit...
A poc a poc es van anar despertant i tornant al món real, ella es va anar tapant amb el llençol, inconscientment, com si alguna cosa li digués que havia de protegir-se. Ell, tot nu, mirava el sostre amb la mirada perduda. Va ser el primer cop que ambdós van notar un silenci incòmode, i ell, com era costum, el va trencar de la pitjor manera possible:
—Escolta, amor.
—Digue'm —va respondre ella veient-la venir.
—Quan l'hi diràs?
Ella, ja sense paciència, va saltar del llit com una gata furiosa:
—Hòstia, noi, al teu país sou tots iguals d'imbècils o què?
—Ei, tranquil•la.
—No, tranquil•la, no, estic farta que cada cop després de cardar em facis la mateixa pregunta. No ho sé! D'acord! No ho sé! A tu no t'agrada cardar amb mi? Doncs conformat amb això de moment i gràcies! Au, vesteix-te i fot el camp, vull estar sola. Deus pensar que és molt fàcil per a mi.
El noi, que no entenia res del que li deia la noia, ni tan sols per què estava tan enfadada, va tornar-hi:
—Amor, però si jo ho dic per als dos, l'hi diràs?
—Noi, sort que sou pocs en el teu país, perquè si tots són com tu...
—Què passa amb els uruguaians? Ara hi tens algun problema?
—No, rei, no. Au! Dutxa't, vesteix-te i fot el camp. Et truco aviat —va dir la noia amb to tranquil per veure si aconseguia que el noi marxés de casa d'una vegada.
Els tres homes que havien passat el dia pel Montsià i el Baix Ebre tornaven cap a Barcelona, comentant els detalls de la nau on guardarien la droga, de les platges, de qui conduiria la barca...
—Avui haurem de fer bondat, que se'ns gira feina —va dir el Pedro parlant per ell mateix.
—Mira, noi, per experiència et dic que val més que demà vagis amb un puntet... Ja m'entens. Una mica més accelerat del normal. Aquesta nit sortim una estona de bars i bevem per l'operació.
—Això mateix. Això és el que et fa falta. Quedem davant l'ONU a quarts de dotze —va dir-li el conductor amb un somriure mirant pel retrovisor.
—I si alguna cosa no surt bé? —va preguntar el Pedro amb un fil de veu.
—Sortirà tot bé, tu fes la feina que et toca i tranquil — va respondre Yuri.
—Tranquil, si no surt bé, la mort serà ràpida. Feina d'amic —va dir-li l'Àlex rient-se dels nervis de l'uruguaià.
Es va fer fosc i els tres homes es van separar per trobar-se més tard tal com havien acordat. Dos cap a l'hotel i el Pedro a casa seva, que, estirat al sofà, no aconseguia treure aquell pànic de l'estómac. Havia sentit que alguns compatriotes feien feines d'aquest tipus, però ell no havia passat mai de fer petites vendes pel barri.
L'Àlex i el Yuri després de dutxar-se i asseure's al sofà de la suite, tots dos vestits amb barnús i un bon whisky a la mà, comentaven si havien fet bé de triar en Pedro o no. De si tot sortiria com s'esperava o en algun punt fallaria l'operació. Era important per quedar bé amb els seus caps i veure si podien tornar a Ucraïna i des d'allà dirigir operacions arreu del món.
Es va anar fent tard i a la ciutat tothom es movia, el Pedro i els ucraïnesos cap a l'ONU, el sergent Faust Renau pels voltants de l'edifici, l'amant insaciable tornava a casa de la dona a veure si la convencia d'anar-se'n a viure amb ell. El barri bullia sense que ningú se n'adonés.
El Pedro baixava capficat pel carrer Lepant quan, sense adonar-se'n, va girar pel passatge Bofill, a mig camí de l'estret carreró li va semblar veure creuar una ombra darrere seu, però ja no va ser a temps ni de girar-se, un ganivet li havia entrat fins a un dit del cor, va caure desplomat a terra i amb la mateixa velocitat l'ombra li va fer un tall d'orella a orella, moria en segons, però el portador de l'arma seguia clavant el ganivet com si hagués de fer miques el cos.
Els ucraïnesos esperaven a la porta de l'edifici, intranquils, ja que es feia tard i el company no feia cap. Tots dos, en silenci, tenien por per si a última hora es penediria de participar en l'operació.
Els dos agents que treballaven amb el sergent van decidir anar de paisà a prendre una copa pel barri dels assassinats i mirar de treure'n alguna cosa clara.
Els amants tornaven a estar damunt del llit a punt de tenir una nova sessió de passió descontrolada.
—Segur que el teu marit no vindrà? —va preguntar-li amb una mica de recel a la dona.
—No, home no! El Faust està més per la feina que per estar a casa, està a prop, però tranquil, tenim estona per a nosaltres.
—I ell treballa de dia i de nit? No descansa mai?
—Amb poques hores de dormir ja en té prou. Si haguessis vist el que li va costar estar deu dies de lluna de mel, al•lucinaries.
—Marxem tots dos a Montevideo! Fem-nos allà una vida nova —va dir el noi tot excitat.
Els agents van arribar a l'ONU i abans d'endinsar-se o d'entrar en un bar van decidir donar una mirada pels carrers dels votants. En girar el carrer van veure com al passatge un home estava a terra i damunt n'hi havia un altre amb el ganivet en alt, es van acostar a poc a poc, i, a més, la ceguera de l'assassí era tan gran que ni se'n va adonar.
Quan el van enlluernar amb els lots i apuntant-lo amb les armes perquè no escapés, van dir tots dos alhora i amb la mateixa veu d'incredulitat:
—Sergent?
El policia, en un rampell, va fugir, però un agent va disparar encertant-li a la cuixa.
—Sergent? Què hi fa aquí? Qui és aquest home? —va dir-li, espantat, l'agent que havia disparat.
—Uruguaians, maleïts uruguaians. Què es pensa, que jo no ho sé? Què es pensa, que em mamo el dit, encara? —va començar a cridar el sergent als seus dos agents, xop de sang del Pedro—. Ja fa temps que va la cosa, des d'abans del casament. Però jo volia tenir-la ben lligada, casada li doldria més. A tots! A tots els uruguaians que hi ha, els mataré a tots! I l'últim... Oh... L'últim serà la meva obra mestra. Els enxamparé als dos al llit i, com si es tractés d'una tragèdia de cine o una òpera,... els dos moriran, moriran! —anava dient el sergent fora de si.
Un agent no deixava d'encanyonar-lo, suant per l'imprevist, l'altre trucava demanant reforços i una ambulància, mentre el sergent ja esdevingut un assassí foll, il•luminat amb els raigs de llum dels agents, seguia cridant amb els braços enlaire i la sang escorrent-se camisa avall com si estès rodant la penúltima escena d'una pel•lícula.
A prop, els dos ucraïnesos en sentir el soroll de les sirenes dels Mossos d'Esquadra, van fugir ràpidament cap al refugi de l'hotel.
La parella d'amants, en una pausa del seu deliri, també van sentir les sirenes de fons.
El noi que la immobilitzava agafant-la dels braços, com si la tingués presonera li digué:
—T'imagines que fos el teu marit detenint un lladre? No t'excita tenir-lo tan a prop? Cardem!

Comentaris

  • Molt uruguai[Ofensiu]
    Boris | 25-05-2017

    Relat molt ben tancat amb sorpresa final, no es veu a venir!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: