Monstres de bronze

Un relat de: walrusluli
Al bell mig del parc l’estàtua projecta una ombra amenaçadora, una urpa que prova d'atrapar als incauts que gosin creuar per aquell indret quan es fa fosc. Tothom ha
sentit històries esgarrifoses sobre aquell esser, immòbil però aparentment preparat per atacar, de mirada cruel i somriure malèvol. Són històries plenes de sang, crits, víctimes aterrides i actes massa esgarrifosos fins per a la criatura que habita el racó més fosc de l'infern. Aquestes terribles rondalles s'han passat de generació en generació, primer a cau d'orella, després impreses per sempre més en innombrables llibres i, a dia d'avui, si tenim prou estómac també podem deixar que ens commocionin davant la tènue llum de la pantalla d'un ordinador. El més terrorífic, però, és que després de tants anys, sent tothom conscient de les atrocitats comeses per aquell dimoni muntat a cavall, sabre en mà, ningú hagi mogut un dit per retirar, d'una vegada per totes, aquella abominació del pedestal al que mai hauria d'haver pujat.

Comentaris

  • La pedra viva[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 16-12-2018 | Valoració: 10

    Doncs si, per desgràcia hi ha massa estàtues com la del parc, encara vives, encara influenciant massa gent, fins i tot aquells que diuen que no s'ha de remoure el passat per tal de continuar lloant aquest passat tètric. Breu relat que deixa entreveure moltíssimes coses! Una forta abraçada i que passis un bon Nadal.

    Aleix