mons

Un món de tristesa. De plors i buidor. De desesperança. D'amargor, dolor i llàgrimes. De somnis trencats i falses promeses. Mentides. Paraules mal dites. Records mal guardats. Dubtes i por. Soledat.
Aquest món de res. De mort.
Els que són d'aquí creen falsos refugis de desgràcia. Busquen cada segon un motiu per inspirar, agafar oxigen i continuar endavant.

Un món de màgia. Petits trucs, de tant en tant, acompanyats d'un somriure. Pallassos, equilibristes i malabaristes. Trapezis, carpes i llums. Cada cop més lluny de tot. Fantasies. Terres de cotó i formigues de colors.
Habitants amb la mirada perduda en l'horitzó del més enllà. Han fugit d'allà on eren i sense saber que no hi tornaran.

Un món de música. On tot és melodia. Orquestres i cobles, bandes i cantants. Simfonies, instruments i danses. No hi calen paraules. Tot són notes.
Els més xics ballen de nit, sota les estrelles. Els grans componen cançons d'anar a dormir, cançons per menjar, cançons per viure.
Els trobadors canten poemes a les seves dames.
I cada dia hi ha un moment per a la música del silenci. Un instant de pau. Tothom resta quiet. Només escolten.

Un món d'aventures. Al desert, al mar, als indrets més inesperats. Gaudint de l'aire. Passejant per tots els rancons del món.
Travessen, de salt en salt, totes aquestes fronteres problemàtiques. Marxen d'aquí, tornen d'allà. Són a tot arreu. No són d'enlloc.
Busquen i troben, finalment, la llibertat.

Un món de contastos. La llum i la foscor, el sol i la lluna. En una banda el riu, a l'altra el mar. Sucre o sal. Dreta o esquerra. Calor o fred. No hi ha intermitjos.
Avui riuen junts, feliços. L'endemà es tanquen, cadascú en el seu cabdell, ben embolicat. No saben què són les perspectives. Són sorruts i tossuts.

Un món de sorpreses. Cada dia diferent. Cada dia noves sensacions, fets inesperats. Nous moment que donen sentit a una vida plena d'emocions, de sentiments.
No hi ha rutina, ni monotonia, ni repeticions.
Uns meravellats, altres bocabadats. Aquella lleugera emoció que se sent abans d'obrir un regal, ells la gaudeixen sovint.
I no poden evitar fer uns ulls com unes taronges cada cop que una nova sorpresa els arriba.

Un món capgirat. Els peixos al cel, els cactus al mar. Les sirenes amb cap de peix i les zebres negres amb ratlles blanques. Les ciutats buides i els deserts a vessar.
Les muntanyes s'enfonsen, els icebergs són de foc.
Els homes i les dones caminen amb el cap. Estenen la roba al terra i cultiven hortalisses enmig dels núvols. Dormen de dia, treballen de nit.

Un món nou. Bé, un món de mons.
Sorpreses, aventures i màgia. Contrastos, música i petits detalls del revés.
Instants de plors en què aprenen el més bell de la vida. S'equivoquen. Rectifiquen. Es tornen a equivocar. És així com creixen. Com es fan grans en aquesta barreja de tot.
I tot i les diferències viuen les experiències més imprevisibles tot cantant la música del silenci. Somien les fantasies més màgiques mentres pensen en els peixos voladors.
I és clar que dubten, és clar que viuen moments amargs. Els seus somnis es trenquen durant aquests instants de llàgrimes.
Però tot i així creen, aprenen i entenen.
Construeixen l'avui, somrient, sense dubtar.
I el nostre món? On és? Què n'hem fet? Potser encara el podem trobar enmig d'aquestes peces mal muntades. Darrere un somriure del més estimat o en la claror de cada petita però immensa estrella.